Nota

• Àmbit: Espanya
• La determinació del concepte de llar té rellevància jurídica a l'hora de definir l'àmbit de punibilitat de les infraccions penals que contenen el concepte en la descripció típica. Aquesta rellevància és especialment evident en el cas del delicte de violació de llar (art. 202 Codi penal [CP]), però també en altres infraccions com ara el subtipus agreujat de casa habitada en el delicte de robatori amb força en les coses (art. 241 CP), el delicte d'ocupació d'immobles (art. 245 CP) i el delicte contra la Corona que fixa l'article 490 del CP.
  En altres preceptes, el Codi utilitza l'expressió domicili com a sinònim de llar. Aquest és el cas de l'article 224 del CP (delicte d'inducció a l'abandó del domicili familiar), o l'article 534 del CP, que castiga el funcionariat públic que, havent-hi una causa per delicte i vulnerant les garanties constitucionals o legals, entra en un domicili sense consentiment de la persona que hi viu. En canvi, en altres preceptes (art. 203 i 635 CP) el terme domicili es vincula a locals en què, en principi, no viu ningú, com són els domicilis de persones jurídiques, els despatxos professionals o les oficines i els establiments mercantils o locals oberts al públic. Per tant, el concepte de domicili és més ampli que el de llar, ja que el concepte de llar només és una modalitat concreta de domicili.
  Pel que fa a la jurisprudència, el Tribunal Constitucional afirma que la llar és l'últim reducte de la intimitat personal i familiar (Sentència del Tribunal Constitucional del 26.4.1999, ponent: González Campos). El Tribunal Suprem (TS) la defineix com «el centre o espai on es desenvolupen les arrels de l'individu i on se salvaguarda la seva intimitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat» (Sentència del Tribunal Suprem [STS del 12.11.1998, ponent: Martín Pallín).
  La definició del STS considera llar tots els espais físics clarament delimitats on de manera estable viuen una o diverses persones. Però en els casos en què manca algun d'aquests requisits es plantegen més problemes interpretatius. La jurisprudència considera que hom pot parlar de llar fins i tot quan la durada de la residència no és gaire llarga, la qual cosa permet estendre el concepte a llocs com ara l'habitació d'un hotel o d'una pensió (STS del 2.11.1994, ponent: Moyna Ménguez). En el cas de les segones residències, la doctrina del TS considera de manera unànime que aquests habitatges s'han de considerar llar i que els és d'aplicació el subtipus agreujat de robatori en casa habitada, fins i tot en els casos en què els titulars es troben absents durant una temporada llarga (STS del 28.4.1987, ponent: Soto Nieto).
  L'article 241 del CP fixa que es consideren dependències d'una llar els patis, els garatges i la resta de departaments o llocs tancats i contigus a l'edifici i en comunicació interior amb aquest amb el qual formen una unitat física (així ho fixa també la STS del 7.2.1987, ponent: Vivas Marzal). Més dubtós, però, és que dins el concepte de llar s'hi puguin inscriure les dependències comunes (vestíbul, escales) a tots els pisos en els habitatges en règim de propietat horitzontal. En alguna sentència (STS del 13.11.1961) el Tribunal Suprem ha negat que aquests espais formin part de la llar. En principi, aquest concepte tampoc no es pot ampliar a àmbits que, tot i ser de propietat privada, no es troben físicament separats de la via pública, com, per exemple, un jardí que no estigui tancat de cap manera.
  Tampoc no es considera imprescindible per a poder parlar de llar que l'espai físic on viu una persona sigui un bé immoble i es considera possible parlar de llar en el cas de determinats espais mòbils on és possible viure, com són una caravana, un vaixell o una tenda de campanya.