Nota

• Àmbit: Illes Balears
• La separació de béns ha estat el règim econòmic matrimonial tradicional a les Illes Balears, una vegada caigut en desús el règim dotal. I si bé és veritat que els cònjuges, mitjançant les capitulacions matrimonials, tenen la facultat d'establir el règim patrimonial de llur matrimoni, la realitat és que se n'ha fet poc ús, entre altres coses perquè la majoria de persones que contreuen matrimoni estan absolutament d'acord a tenir entre elles la separació de béns. No debades s'ha dit que les poques capitulacions que s'atorguen a les Illes són per a pactar la separació de béns quan aquest no seria el règim patrimonial que tindria el matrimoni segons els criteris dels articles 9.2 i 16.3 del Codi civil espanyol (CC). És expressiu de l'alta consideració en què s'ha tingut aquest règim el fet que en el Voto particular dels jurisconsults Manuel Guasp i Pujol i José Socias i Gradolí, mitjançant el qual van discrepar de la majoria en el si de la comissió que va elaborar el Projecte d'apèndix del 1903, es propugnava la desaparició de tot el dret foral de les Illes, llevat de la separació de béns.
  La Compilació del dret civil especial de Balears del 1961 establia una separació de béns absoluta, i així ho disposava expressament l'article 3. L'actual Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 no la qualifica d'aquesta manera i, si bé manté les regles generals de la separació de béns, té en compte el fet incontrovertible que, quan dues persones fan la vida juntes, posseeixen i utilitzen uns mateixos béns -el parament de la casa-, i tenen entre elles una comunitat d'interessos basats en la protecció de la família, en aquestes circumstàncies no hi pot haver una separació de béns absoluta, sinó que, necessàriament, hi han d'intervenir uns elements correctors, imposats pel principi fonamental de la separació de béns: els béns de cada cònjuge romanen afectes a l'aixecament de les càrregues familiars.
  Les regles fonamentals de la separació de béns són dues i estan recollides per l'article 3, paràgrafs segon i tercer, de la Compilació del 1990. Així, són béns propis de cada cònjuge els que li pertanyen quan comença el règim de separació i els que adquireixi per qualsevol títol, mentre aquest sigui vigent, i cada cònjuge és facultat per a realitzar qualsevol acte o negoci de domini, administració, gaudi i disposició dels seus béns. Cal destacar, però, que aquestes facultats no són absolutes, ja que, després de ressenyar-les, l'article 3.2 disposa: «sense perjudici de l'establert a l'article següent», i aquest precepte parla de l'afecció dels béns del cònjuges a l'aixecament de les càrregues del matrimoni i de la manera de contribuir-hi.
  I com sigui que no hi ha cap altra limitació de les facultats de cada cònjuge respecte dels seus béns, la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears 1/1998, del 3 de setembre, que revoca els pronunciaments de les sentències d'instància, va entendre que no era aplicable a les Illes l'article 1320 del CC, per la qual cosa no era nul·la la hipoteca -ni la consegüent execució hipotecària- sobre l'habitatge familiar propietat d'un dels cònjuges exclusivament, atorgada sense l'autorització de l'altre, ja que l'article 3.2 li concedeix àmplies facultats de disposició. La Sentència rebutja la introducció dins del règim legal de la separació de béns de preceptes estranys, com seria l'article 1320 del CC; si bé fa una consideració de lege ferenda en els termes següents: «por lo demás, no desconoce esta sala la posibilidad (o quizá la conveniencia), de lege ferenda de que, en el futuro, mediante una ley del Parlament balear, pudiera incorporarse al texto de la Compilación balear -siguiendo la pauta de la Compilación de Catalunya- una norma del tenor del art. 1320 CC. Pero mientras ello no ocurra (si es que llegare a ocurrir), es insoslayable que el art. 1320 CC y la norma en él contenida son elementos extraños al Derecho mallorquín, como pudieran serlo las normas existentes en el Derecho alemán o el Derecho inglés reguladoras de la cuestión planteada. Y por ello, obviamente, son inaplicables».
  Tradicionalment, un dels retrets que més sovint s'ha fet a la separació de béns ha estat que és beneficiosa només per al cònjuge que treballa fora de la llar familiar, ja que qui té cura de la llar no ingressa diners per la feina que duu a terme. Es pot dir que la situació està canviant molt ràpidament, perquè avui és habitual que els dos cònjuges treballin fora de la llar. Però, a més a més, en aquest punt en les Illes es dona una dada sociològica important -de la qual poden donar fe els notaris de les Illes- com és el costum que l'habitatge familiar -i fins i tot altres immobles- s'escripturin a favor dels cònjuges a parts iguals. Aquesta ha estat, històricament, la manera de retribuir el treball del cònjuge dedicat exclusivament a la cura de la llar familiar, i, a més, harmonitza amb la conjuntura actual en què és normal que els dos cònjuges tinguin una feina remunerada. Aquestes adquisicions pro indiviso en principi són comunitats ordinàries, que es regeixen pel que disposen els articles 392 i següents del CC, llevat que siguin aplicables les normes de la Compilació, com seria el cas de les despeses de manteniment de la llar familiar, en què intervindria el règim especial de les càrregues del matrimoni. De la mateixa manera, no sembla possible que es pugui exercitar l'acció de divisió d'un habitatge que és propietat dels dos cònjuges mentre es destini a seu de la família.
  Una qüestió que ha preocupat molt els tribunals i la doctrina -en el context de la separació de béns- ha estat la delimitació dels patrimonis dels cònjuges, tenint en compte la confusió i les transferències que es produeixen entre ells, a conseqüència de la convivència familiar i de la comunitat d'interessos. Són els casos, tan freqüents, en què un dels cònjuges inverteix diners propis en unes obres que es fan en un immoble que és exclusivament de l'altre cònjuge, o dona o deixa diners per a destinar-los a la compra d'un bé de la seva única propietat, entre d'altres. La Compilació no conté cap norma per a donar solució a aquests problemes, que avui s'esdevenen molt sovint, especialment quan el matrimoni es troba en una situació de crisi.
  Algunes legislacions autonòmiques, en tractar de resoldre aquestes complicades qüestions, han donat preponderància absoluta al principi de titularitat formal, considerant que si hi ha un títol d'adquisició, el bé adquirit correspon, indubtablement, al cònjuge que en el títol figuri com a adquirent, i tan sols es pot discutir a qui pertany la contraprestació que es va pagar. Però aquesta solució no és plenament satisfactòria, atesa l'existència de títols simulats, a més de casos de consentiments intimidats per una excessiva influència d'un dels cònjuges sobre l'altre.
  Els tribunals han fet ús, amb molta freqüència, del principi de la subrogació real, que tindria en compte de quin dels cònjuges procedeixen els diners que van servir per a fer l'adquisició. Probablement, la solució més justa seria tractar de determinar la voluntat real dels esposos quan es va realitzar el contracte o acte jurídic discutit, deduint-la de totes les circumstàncies del cas, especialment del títol formal de l'adquisició i de la procedència dels diners amb què es va fer aquesta adquisició, però sense que cap d'aquests principis tingués caràcter exclusiu.
  Les facultats de gaudi i administració que té cadascun dels cònjuges sobre els seus béns no impedeixen que en pugui conferir l'administració a l'altre cònjuge, ni que ho pugui fer tant expressament com tàcitament Així ho disposa l'article 4.2 de la Compilació del 1990. Com sigui que, en aquest cas, el mandat és absolutament intuitu personae, basat en l'affectio maritalis, és natural que el cònjuge que va donar el mandat en qualsevol moment el pugui revocar, condicionar o restringir. Malgrat que la Compilació no ho indica -sí que ho feia el projecte presentat en el seu dia al Parlament-, una clàusula del poder per la qual el cònjuge mandant renunciés a l'exercici d'aquestes facultats seria nul·la. És discutible si el cònjuge mandant pot nomenar substitut o no, si el poder no ho prohibeix, per bé que l'opinió majoritària considera que només ho pot fer per a negocis concrets i determinats, i mai d'una manera general. En la Compilació es recull especialment el moment de la rendició de comptes, quan indica que, en acabar el mandat, el cònjuge mandatari només ha de retornar els fruits existents i els fruits amb els quals s'hagi enriquit. La disposició té com a fonament el Codi de Justinià, 5.14.11, del qual va passar al Codi civil francès i d'altres, i es basa en la presumpció que els fruits no existents i els fruits dels quals no s'ha enriquit el cònjuge administrador s'han destinat a l'aixecament de les càrregues del matrimoni. Aquestes normes relatives a l'administració per part d'un dels cònjuges dels béns de l'altre són aplicables als matrimonis que es regeixen pel dret de Mallorca i de Menorca, ja que l'article 67 -regulador del règim matrimonial legal d'Eivissa i Formentera- no conté cap disposició sobre aquesta figura, per la qual cosa regeix el CC.
• V. t.: càrregues familiars n f pl
• V. t.: donació entre cònjuges n f
• V. t.: dot n m
• V. t.: parament de la casa n m
• V. t.: parella estable n f