FORMANTS CULTES (1): NORMA GENERAL I TRIA DE VARIANTS PER A LA CREACIÓ D'UN MOT COMPLEX - Diccionari de criteris terminològics

Els formants cultes són un dels recursos existents en català per a la creació de paraules. (Considerem formants cultes les formes procedents del llatí o del grec que no funcionen com a paraules independents en català però que sí que serveixen per a crear paraules catalanes.) A l'hora d'utilitzar aquests formants, convé tenir en compte diverses qüestions, referides a la norma general (exposada en aquesta fitxa), la grafia dels formants en contacte i l'accentuació de la paraula resultant.

A. NORMA GENERAL

Per a formar termes amb elements cultes, en català es prenen formants llatins o bé la forma llatinitzada de formants grecs.
Ex. 1: ca solecisme < la soloecismus < gr soloikismós
Ex. 2: ca econòmic < la oeconomicus < gr oikonomikós

Els formants cultes es prenen en la forma plena de l'arrel llatina, que es dona en determinats casos de la declinació (per exemple, en el cas genitiu, però no en els casos nominatiu o acusatiu).
Ex. 1: somat(o)-, forma culta del grec sôma (nominatiu), sómatos (genitiu)
Ex. 2: ginec(o)-, forma culta del grec gyné (nominatiu), gynaikós (genitiu)

B. CRITERIS DE TRIA EN CAS DE VARIANTS

En cas que un terme es presenti amb diverses variants i se'n vulgui prioritzar una, convé valorar el conjunt de criteris següents, que no són excloents entre ells:

B1. Adequació a la norma general
B1.1 Forma llatinitzada
En els termes d'origen grec, té preferència la forma llatinitzada respecte a la forma grega original.
Ex.: clistocarp (i no *cleistocarp) [perquè la forma llatinitzada és clisto-]
B1.2. Forma plena de l'arrel
Té preferència la forma plena de l'arrel (extreta del genitiu), respecte de la forma reduïda.
Ex.: megalocèfal (i no *megacèfal) [perquè l'arrel completa és megalo-]

B2. Homogeneïtat
En els compostos, tenen preferència les construccions amb formants de la mateixa llengua clàssica (grec o llatí) respecte a les construccions que barregen formants de llengües clàssiques diferents i, sobretot, respecte a construccions que barregen un formant culte i un formant de lèxic comú o d'una altra llengua actual).
Ex. 1: dipiràmide (grec + grec) i no *bipiràmide (llatí + grec)
Ex. 2: tubericultura (llatí + llatí) i no *tofonicultura (català + llatí) o *truficultura (francès + llatí)

B3. Analogia amb altres llengües
És convenient tenir en compte les formes adoptades en les llengües de referència.
Ex.: impedància, reactància, conductància i no *impedència, *reactència, *conductència [en correspondència amb les formes franceses impédance, réactance, conductance, malgrat que el sufix català corresponent seria -ència, pel pes en l'ús del català d'aquestes formes del francès]

B4. Coherència dins la mateixa família
Tenen preferència les formacions que mantenen l'accentuació de les formes ja incorporades a la llengua.

B5. Ús
Tenen preferència les formes més utilitzades.
Ex 1.: anquilosi i no *ancilosi [tot i que per etimologia seria preferible la forma amb c]
Ex. 2: plasmagel i no *plasmatogel [tot i que la forma completa de l'arrel és plasmato-]

B6. Formes tradicionals
Tenen preferència les formes tradicionals respecte a les mateixes formes esmenades.
Ex.: cirurgia i cirurgià | cirurgiana i no *quirurgia i *quirurgià | *quirurgiana [perquè les formes amb c ja són medievals]; en canvi, quirúrgic -a, perquè és una forma moderna i s'adapta a la norma general.