Diccionari de psiquiatria

Part del sistema nerviós formada pel conjunt de l'encèfal i la medul·la espinal, que controla l'activitat de la resta d'estructures neurològiques, s'encarrega de regular el funcionament dels diversos òrgans i aparells del cos, i és el lloc on es localitzen les funcions psíquiques superiors pròpies de l'ésser humà.

Part del sistema nerviós independent del control voluntari, que regula el funcionament dels òrgans interns, bàsicament controlant l'activitat dels músculs llisos i de les glàndules.

Procés pel qual un individu, de manera conscient o inconscient, adquireix la sensibilitat suficient per a rebre estímuls socials procedents del medi en què viu, especialment en les diferents etapes del desenvolupament, i s'hi adapta.

Gènesi i desenvolupament d'un trastorn a partir dels condicionants socials de l'individu.

Branca de la psiquiatria que investiga la significació dels factors socials en la gènesi i persistència dels trastorns mentals.

Psicoteràpia consistent en l'ús de les relacions d'un individu amb el seu medi social, normal o modificat artificialment, per a finalitats terapèutiques.

Pràctica clínica que utilitza tècniques de relaxació inspirades en la hipnosi i en doctrines orientals amb la finalitat d'aconseguir l'equilibri psicosomàtic de l'individu.

Fet de parlar sol, generalment en forma de diàleg amb al·lucinacions auditives.

Expressió d'una alteració psicològica a través de símptomes físics, els quals no poden explicar-se per una causa orgànica.

Parasòmnia que es presenta durant el primer terç del son, caracteritzada per episodis en què l'individu es lleva i camina uns quants minuts amb expressió buida i reactivitat mínima.