Torna al llistat dels Diccionaris en Línia

Noms de plantes. TO

Presentació

Cerca bàsica

Cerca avançada

  • ca  càrex de Link, n m
  • ca  càrex distaqui, n m alt. sin.
  • ca  càrex dístic, n m alt. sin.
  • nc  Carex distachya Desf.

ciperàcies

  • ca  càrex cuprí, n m
  • ca  càrex de rabosa, n m alt. sin.
  • ca  margall de prat, n m alt. sin.
  • ca  serrada, n f alt. sin.
  • nc  Carex vulpina L. subsp. cuprina (Heuff.) O. Bolòs et Vigo
  • nc  Carex cuprina (Sándor ex Heuff.) Nendtvich ex A. Kern. sin. compl.

ciperàcies

  • ca  càrex dels arenals, n m
  • ca  sarsaparrella d'Alemanya, n f alt. sin.
  • nc  Carex arenaria L.

ciperàcies

  • ca  càrex depauperat, n m
  • nc  Carex depauperata Gooden.

ciperàcies

  • ca  càrex diandre, n m
  • nc  Carex diandra Schrank

ciperàcies

  • ca  càrex digitat, n m
  • nc  Carex digitata L.

ciperàcies

  • ca  càrex distant, n m
  • ca  sisca de cadiretes, n f alt. sin.
  • nc  Carex distans L.

ciperàcies

Nota

  • Mantenim sense revisar les denominacions amb sisca, forma etimològica (<cèltic sesca) i variant principal a DCVB-E, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i al Gran diccionari de la llengua catalana, per bé que DIEC2-E no recull sisca, sinó la forma amb palatalització inicial xisca (per a Imperata cylindrica) i el derivat (sense palatalització) siscall (per a Salsola vermiculata).
  • ca  càrex de Link, n m
  • ca  càrex distaqui, n m alt. sin.
  • ca  càrex dístic, n m alt. sin.
  • nc  Carex distachya Desf.

ciperàcies

  • ca  càrex de Link, n m
  • ca  càrex distaqui, n m alt. sin.
  • ca  càrex dístic, n m alt. sin.
  • nc  Carex distachya Desf.

ciperàcies

  • ca  càrex divís, n m
  • ca  junça, n f alt. sin.
  • nc  Carex divisa Huds.

ciperàcies

Nota

  • Tot i que DIEC2-E recull únicament jonça (sí que recull jonc i junc), mantenim sense revisar les denominacions amb junça, per tradició històrica i extensió geogràfica. Segons Coromines (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana) «en català sembla que tingui tanta o més extensió la variant junça, com s'ha d'esperar, tenint en compte la considerable extensió del català dialectal junc». DCVB-E documenta la forma junça en dos manuscrits del segle XV, i jonça a l'Atlàntida de Verdaguer (segle XIX).