Argot culinari i gastronòmic

Que produeix i que restableix el to normal de l'organisme.

Beguda feta a base d'extractes o essències de fruits cítrics, aigua mineral amb gas o sense, i una quantitat reduïda de quinina, a la qual es deu el tast amarg que té.

Producte que augmenta el to muscular o nerviós.

Coca rodona feta de farina, patata, ous, oli i sucre, i que es menja principalment per les festes de Pasqua.

Peix amb el llom de color blau acerat, amb els costats grisosos i el ventre platejat. Peix blau. Temporada: juny-octubre. Viu a l'Atlàntic i es reprodueix al Mediterrani, on es pesca activament. La seva carn és roja i el seu pes va de 100 a 125 kg, però se'n troben alguns patriarques de més de 3,5 m de llargària i que pesen més de 700 kg. Les parts més apreciades de la tonyina pels experts són la moixama, la ventresca i les oueres.

Espècie de tonyina més apreciada, la més nombrosa i la que més es pesca. La paraula moixama prové de l'àrab mussama, que vol dir 'assecar'. En realitat són els lloms de la tonyina roja, prèviament salats i assecats al sol, que té incomptables afeccionats a tota la costa de Llevant. La ventresca de les grans tonyines roges es prepara de diverses maneres, però tal com es prepara en les fàbriques de conserva, simplement escalfada i macerada amb oli d'oliva, resulta especialment exquisida. Les oueres premsades en salaó són una altra especialitat molt apreciada com a tapa, sobretot al sud d'Espanya. En termes generals, la carn de la tonyina, fosca, grassa i d'una aroma intensa, és apta per a la brasa, la planxa o l'escabetx, i és aquesta última la forma més estesa i aplicada terra endins del país. Malgrat tot, el receptari més extens es troba a la costa i el seu entorn, on la cuina de la tonyina assoleix les més altes cotes de lluïment. El bull de tonyina o el patacó, plats típics de la costa catalana, en són una mostra eloqüent.

Espècie de tonyina més apreciada, la més nombrosa i la que més es pesca. La paraula moixama prové de l'àrab mussama, que vol dir 'assecar'. En realitat són els lloms de la tonyina roja, prèviament salats i assecats al sol, que té incomptables afeccionats a tota la costa de Llevant. La ventresca de les grans tonyines roges es prepara de diverses maneres, però tal com es prepara en les fàbriques de conserva, simplement escalfada i macerada amb oli d'oliva, resulta especialment exquisida. Les oueres premsades en salaó són una altra especialitat molt apreciada com a tapa, sobretot al sud d'Espanya. En termes generals, la carn de la tonyina, fosca, grassa i d'una aroma intensa, és apta per a la brasa, la planxa o l'escabetx, i és aquesta última la forma més estesa i aplicada terra endins del país. Malgrat tot, el receptari més extens es troba a la costa i el seu entorn, on la cuina de la tonyina assoleix les més altes cotes de lluïment. El bull de tonyina o el patacó, plats típics de la costa catalana, en són una mostra eloqüent.

Olla petita de fang envernissada d'una sola ansa, amb seient petit, panxuda i de coll ample. Serveix per a coure-hi guisats diferents, gairebé sempre compostos de carn, hortalisses, llegums, etc.

Drap per a netejar els raors o les navalles d'afaitar.

Peça de tela individual que serveix per a protegir la roba i eixugar-se els llavis mentre es menja. Les bones maneres exigeixen eixugar-se els llavis abans de portar-se el vas a la boca i cada vegada que una salsa o un plat els taca. En restauració, el majordom (maître), com a emblema de la seva funció, porta tradicionalment un tovalló doblegat sobre el braç esquerre, igual que els cambrers.