Diccionari de lingüística

Originàriament, col·lecció de glosses referides a textos clàssics i medievals.

Conjunt de termes propis d'un àmbit especialitzat.

En la terminologia de Leonard Bloomfield, cadascun dels elements dotats de significat.

En glossemàtica, forma lingüística mínima del pla de l'expressió o del pla del contingut que la teoria du a establir com a invariants irreductibles.

Teoria lingüística vinculada a l'estructuralisme europeu i a l'anomenat Cercle Lingüístic de Copenhaguen que, partint de la distinció saussureana de forma, o sistema lingüístic, i substància, o realització física, considera que les llengües, concebudes com a sistemes simbòlics d'elements formals finits que, a diferència dels signes d'altres sistemes simbòlics, són analitzables, es constitueixen en dos plans, el de l'expressió i el del contingut.

Estudi diacrònic del llenguatge l'objectiu del qual és fer prediccions amb l'ajuda de l'estadística i del càlcul de probabilitats.

Trastorn del llenguatge caracteritzat per la verbalització de seqüències de sons semblants a les de la parla ordinària, però sense contingut semàntic ni funció pragmàtica.

Dit del tret de sonoritat postulat per Roman Jakobson i Morris Halle en la seua teoria dels trets distintius intrínsecs que es caracteritza, acústicament, pel fet de mostrar dues explosions en els espectres, la primera bastant visible i la segona molt breu.

Mètode d'estudi desenvolupat per Morris Swadesh en els anys cinquanta per a datar el moment de separació entre llengües d'un mateix origen genètic.

Metodologia que aplica els principis de la teoria lingüística a l'ensenyament de primeres o segones llengües.