Vuelva a la lista de diccionarios online

Diccionari de química (històric complet)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  aigües superficials, n f pl
  • es  aguas superficiales
  • en  surface waters

Medi ambient

Definición
Aigües que circulen per sobre la superfície terrestre o s'hi troben estancades. Donen lloc als llacs, als rius, als oceans, etc.
  • ca  aïllant, n m
  • es  aislante
  • en  insulator

Termes generals

Definición
Substància que impedeix el pas del corrent elèctric, la calor, el so, la llum, etc. Segons la categoria, s'utilitza una substància determinada. Els aïllants més freqüents són la cinta de cotó, la seda, la fibra de vidre, les resines sintètiques, els materials plàstics i els vernissos, com a aïllants elèctrics; els aerogels, el poliestirè expandit i la llana, com a aïllants tèrmics, i la fusta, el parquet, el suro, la fibra de vidre i el guix, com a aïllants acústics.
  • ca  aire, n m
  • es  aire
  • en  air

Medi ambient

Definición
Mescla de gasos que forma l'atmosfera terrestre. A les capes baixes de l'atmosfera, l'aire perfectament sec té, a una temperatura de 0 ºC i a una pressió atmosfèrica de 760 mm de mercuri. Amb variacions mínimes, la composició en volum de l'aire és d'un 78,084% de nitrogen, 20,946% d'oxigen, un 0,934% d'argó, un 0,033% de diòxid de carboni; i un 0,002% de la resta de gasos nobles. Durant molts segles, l'aire es va considerar un element químic. El primer que va aportar proves que l'aire era una substància complexa va ser John Mayow, el 1674. El 1755, Joseph Black va assenyalar la presència de petites quantitats de diòxid de carboni en l'aire. Els coneixements essencials sobre la natura de l'aire es deuen a Antoine L. Lavoisier, els experiments del qual van demostrar el 1774 que està format per nitrogen i oxigen. La primera determinació quantitativa correcta de la proporció d'oxigen en l'aire va ser efectuada cap al final del segle XVIII per un químic català, Antoni Martí i Franquès, el qual va descobrir que la composició en volum de l'aire atmosfèric era d'un 79% de nitrogen i un 21% d'oxigen (anomenat aire vital a l'època), sense arribar a 22, amb la qual cosa rectificava els valors acceptats per altres investigadors: 28%, Lavoisier; 20-25%, Priestley; 24-30%, Scheele; 25%, Senebier, i 20%, Cavendish. Martí i Franquès va comprovar la constància d'aquesta proporció en diferents llocs i èpoques de l'any, com també en les més diverses circumstàncies de vents, estat atmosfèric, temperatura, pressió, etc. Aquestes investigacions es van donar a conèixer en una memòria llegida el 12 de maig de 1790 a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, de la qual Martí era membre, titulada "Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico y sobre varios métodos de conocerla", publicada més tard al Memorial Literario de Madrid l'any 1795 i traduïda posteriorment al Philosophical Magazine de Londres l'any 1801, al Journal de Physique, de Chimie et d'Histoire Naturelle de París el mateix any, i als Gilberts Annalen de Berlín el 1805. Una experiència de Henry Cavendish el 1785 ja indicava la presència a l'aire de substàncies inertes altres que el nitrogen, però va ser John W. Strutt (lord Rayleigh) qui ho va establir d'una manera precisa el 1892 en constatar que el nitrogen provinent de l'aire era més dens que el provinent de l'amoníac. Aquesta observació va portar a la descoberta de l'argó, feta per William Ramsay el 1894 i, seguidament, a la dels altres gasos nobles. A més dels components fixos esmentats (dels quals l'únic que varia en proporció d'un lloc a un altre de la Terra, de manera important, és el diòxid de carboni), i deixant també de banda el vapor d'aigua (la quantitat del qual depèn de la zona, però està, en general, per sota de l'1% en volum, excepte en climes molt humits), l'aire de les capes més baixes de l'atmosfera conté normalment, en quantitats petites i molt variables, un gran nombre d'altres gasos o vapors, considerats com a impurs, principalment ozó, peròxid d'hidrogen, òxids de nitrogen, amoníac, monòxid de carboni, hidrogen, hidrocarburs i composts de sofre. A més, hi ha normalment microorganismes i sòlids en forma de pols, entre els quals es troba, prop del mar, clorur de sodi. Les impureses de l'aire són sobretot importants a les regions industrials o molt poblades i plantegen el problema de la contaminació atmosfèrica. Les propietats físiques i químiques de l'aire deriven de les dels seus components en proporció a les quantitats presents de cadascun. D'altra banda, l'aire és una important matèria primera industrial. Se n'obté nitrogen, oxigen i argó per liqüefacció, mitjançant el ^cicle Linde^, el ^procés Linde-Fränkl^ o el ^cicle Claude^, i per ^destil·lació fraccionada^ en la doble columna Linde, un sistema de dues columnes a diferents condicions connectades amb un bescanviador de calor.
  • ca  airejador, n m
  • ca  aerador sin. compl.
  • es  aireador
  • en  aerator

Medi ambient

Definición
Equip mecànic utilitzat per a airejar l'aigua o els llots.
  • ca  airejament diferencial, n m
  • es  aireación diferencial
  • en  differential aeration

Electroquímica

Definición
Fenomen que apareix quan l'aire té una accessibilitat diferent a dues regions properes d'una mateixa estructura. Té molta importància en la corrosió electroquímica, atès que si un material metàl·lic està recobert d'una capa d'electròlit (humitat, dissolució, etc.), la regió pobra en oxigen esdevè l'ànode (el metall s'oxida), mentre que la zona en què l'oxigen hi accedeix més fàcilment esdevé el càtode. Es forma així una pila de corrosió i el material metàl·lic es corroeix pel lloc menys accessible a l'aire. La corrosió per airejament diferencial és localitzada i s'anomena: a) corrosió a la línia de flotació, quan la concentració d'oxigen a l'aigua disminueix des de la superfície cap a l'interior, de forma que apareix corrosió a la línia de flotació d'una estructura metàl·lica submergida, com un vaixell o plataforma de petroli; b) corrosió davall revestiment, quan té lloc sota un revestiment, per exemple a prop d'una zona no recoberta; c) corrosió filiforme, quan els productes de corrosió creixen sota el recobriment en forma de fils; d) corrosió per gotes, quan el centre de la gota és pobra en oxigen, al contrari del seu extrem; e) corrosió per pòsits, quan es corroeix el metall sota el pòsit; f) corrosió en fissures, quan la corrosió metàl·lica té lloc a l'interior d'una fissura, molt més pobra en oxigen.
  • ca  guix alabastre, n m
  • ca  alabastre de guix, n m sin. compl.
  • es  alabastro yesoso
  • en  gypseous alabaster

Geologia

Definición
Varietat de ^guix^ granular i fina, d'aspecte de cera. Aquesta varietat s'utilitza amb finalitats ornamentals des de l'any 300 aC i, actualment, es continua aprofitant com a material per a la realització d'escultures i objectes ornamentals, tot i la seva poca duresa i possibilitat de fàcil alteració.

Nota

  • La forma alabastre prové del nom grec de la ciutat d'Alabastron, a l'antic Egipte.
  • ca  alanina, n f
  • ca  àcid 2-aminopropanoic, n m sin. compl.
  • es  ácido 2-aminopropanoico
  • es  alanina
  • en  alanine
  • en  2-aminopropanoic acid
  • sbl  A
  • sbl  Ala

Bioquímica

Definición
Aminoàcid no essencial, apolar, amb CH<sub>3</sub> al grup R. Intervé de manera important en el bescanvi de metabòlits entre el múscul i el fetge. Es distingeixen l'<alfa grega minúscula>-alanina i la <beta grega minúscula>-alanina. L'<alfa grega minúscula>-alanina, o àcid 2-aminopropanoic, de fórmula semidesenvolupada CH<sub>3</sub>CH(NH<sub>2</sub>)COOH, forma cristalls molt solubles en aigua i presenta isomeria òptica. La forma dextrogira (L(+)-alanina) es descompon a 297ºC i és un dels aminoàcids no essencials glucogènics més corrents en les proteïnes, molt abundant a la fibroïna de la seda. Per desaminació oxidant dóna en els teixits àcid pirúvic i es resintetitza fàcilment per transaminació. Per descarboxilació, a l'intestí, dóna etilamina. És obtinguda per hidròlisi de proteïnes. La forma òpticament inactiva sublima a 200ºC, es descompon a 295ºC i és obtinguda fàcilment per síntesi; per exemple, per reacció de l'acetaldehid amb clorur amònic i cianur sòdic, seguida d'hidròlisi. La <beta grega minúscula>-alanina, o àcid 3-aminopropanoic, de fórmula racional H<sub>2</sub>N(CH<sub>2</sub>)<sub>2</sub>COOH, produeix cristalls molt solubles en aigua que es descomponen a 198ºC. Es forma en el catabolisme de l'uracil i es troba en els teixits, bé lliure, bé combinat (en forma de carnosina, àcid pantotènic, etc.). És obtinguda per procediments diversos; per exemple, per reacció de NH<sub>3</sub> amb <beta grega minúscula>-propionolactona o, alternativament, d'hidròxid amònic amb acrilonitril). La <beta grega minúscula>-alanina s'utilitza com a regulador del pH, en galvanoplàstia i, sobretot, en la síntesi de l'àcid pantotènic, també conegut com a vitamina B<sub>3</sub>.

Nota

  • graf_BIO.doc
  • ca  albedo, n f
  • es  albedo
  • en  albedo

Medi ambient

Definición
Magnitud física que mesura el poder de reflexió d'un cos sense llum pròpia en el qual incideix una radiació. S'expressa normalment com el quocient entre l'energia reflectida pel cos i l'energia que hi incideix; depèn, doncs, de la constitució de la superfície reflectora. Un cos negre posseeix una albedo de 0, mentre que la neu acabada de caure posseeix una albedo de 0,9 en longituds d'ona visibles. L'albedo de la Terra és principalment deguda a les partícules dels núvols que reflecteixen la llum. Els altres planetes amb atmosfera presenten una albedo considerable, entre els quals destaca Venus (amb una albedo de 0,76, mesurada pel satèl·lit Pioneer-Venus).
  • ca  albita, n f
  • es  albita
  • en  albite

Geologia

Definición
Mineral de sodi, de fórmula química Na[AlSi3O8], que cristal·litza en el sistema triclínic. De colors clars (blanc, rosa, verd, bru) i diafanitat de transparent a translúcida, té una lluïssor vítria i una duresa de 6-6,5 i el color de la pols que fa el mineral en ser ratllat és blanc. Presenta una densitat baixa, de 2,6-2,8 g/cm<sup>3</sup`>, una fractura desigual i una exfoliació perfecta. Pertany, dins la classe dels silicats, a la subclasse dels tectosilicats. És un constituent essencial de nombroses roques plutòniques àcides (per exemple, granits o sienites), en la varietat de baixa temperatura amb estructura ordenada, i de moltes roques efusives àcides o subsaturades (per exemple, riolites o traquites), en la varietat amb estructura desordenada. És present en micasquists, gneis i en les venes de segregació que els travessen. Deriva de plagiòclasis riques en calci (anortites) a través del fenomen de l'albitització. Presenta interès industrial, fonamentalment en la indústria ceràmica i de refractaris.

Nota

  • La forma albita prové del llatí albus (en català, 'blanc').
  • ca  alcà, n m
  • ca  parafina, n f sin. compl.
  • es  alcano
  • es  parafina
  • en  alkane
  • en  paraffin

Química orgànica

Definición
Hidrocarbur alifàtic saturat de cadena oberta amb o sense cadenes laterals de fórmula general CnH2n + 2.

Nota

  • Aquesta fórmula implica que tots els àtoms de carboni presenten hibridació sp3, la qual cosa significa que tant els enllaços carboni-carboni com els carboni-hidrogen són enllaços σ. Els alcans constitueixen la sèrie homòloga més simple, ja que no hi ha cap grup funcional. Es considera un hidrocarbur saturat per l'escassa activitat, que es deu al fet que tots els enllaços són σ i, a més, no estan polaritzats. Normalment, no reaccionen ni amb àcids, ni amb bases fortes ni amb agents oxidants. Només produeixen aquelles reaccions que comporten la ruptura homolítica d'enllaços carboni-carboni o carboni-hidrogen, a través de la formació de radicals lliures. L'alcà més simple és el ^metà^. Els altres alcans en deriven formalment per successives insercions de metilens (−CH2−). A partir del quart membre de la sèrie apareix la possibilitat d'^isomeria^, com a conseqüència de la ramificació de la cadena de carbonis. El nombre d'isòmers creix molt ràpidament a mesura que el nombre de carbonis augmenta. L'estructura espacial dels alcans ve determinada per la disposició tetraèdrica dels quatre enllaços simples a l'entorn del carboni. Aquesta disposició es deu a la hibridació sp3 dels orbitals atòmics (2s1; 2px1, 2py1 i 2pz1) de cadascun dels àtoms que componen la cadena saturada dels alcans. En els alcans lineals els carbonis es troben en forma escalada. Els alcans són més lleugers que l'aigua i no s'hi dissolen perquè són apolars. Només són solubles en compostos de naturalesa semblant (similia similibus solvuntur). Els de menys de 5 carbonis són gasosos a temperatura ambient. Els següents són líquids, i el primer sòlid, amb una fusió per damunt de 25 ºC, és en la sèrie normal l'octadecà (C<sub>18</sub>). Les propietats físiques dels alcans amb cadenes ramificades difereixen dels de cadena lineal, el punt d'ebullició acostuma a ser tant més baix com més gran és la substitució d'hidrògens per grups alquil. Els alcans se separen per ^destil•lació fraccionada^. Sempre han estat considerats compostos poc reactius, però això només és cert enfront dels reactius clàssics i a temperatura ordinària. Ara bé, en presència de llum o de catalitzadors o a temperatures elevades, poden arribar a reaccionar de manera violenta. Així, la seva combustió allibera una gran quantitat d'energia, la qual és molt emprada en la vida quotidiana, en la calefacció i els carburants. D'altra banda, la majoria de les nombroses reaccions industrials on intervenen els alcans tenen la finalitat d'obtenir compostos, majoritàriament hidrocarburs, destinats a la combustió. Actualment, els alcans s'obtenen bàsicament del petroliper destil·lació fraccionada, per bé que el metà és el producte majoritari del gas natural. La denominació parafina es deu a la seva escassa reactivitat.