Química analítica

ca extractant, n m
ca agent extractant, n m sin. compl.
es agente extractante, n m
es extractante, n m
en extractant, n
en extracting agent, n

Enginyeria química, Química analítica

Definición

Dissolvent utilitzat en una extracció per a extreure un solut d'una mescla.

Nota

A més de ser immiscible en l'aigua, un extractant es caracteritza per tenir un valor de la permitivitat relativa inferior a 20, de manera que hi són solubles compostos orgànics no ionitzats, compostos inorgànics covalents, quelats metàl·lics, etc.

Els criteris emprats per a l'elecció d'un extractant s'agrupen en criteris generals i criteris d'aplicació industrial.

Entre els criteris generals per a la selecció d'un extractant destaquen la selectivitat respecte a un solut, la capacitat (quantitat de solut extret de manera selectiva per unitat de volum), la solubilitat respecte de la fase aquosa (com més immiscible millor), la recuperabilitat (en tots els processos en fase líquida cal recuperar l'extractant i, si és possible, reutilitzar-lo), la densitat (és important que hi hagi la major diferència entre les densitats de les dues fases que estan en contacte per a augmentar la velocitat a la qual se separen i la capacitat d'extracció) i la reactivitat (habitualment no és desitjable que l'extractant reaccioni amb el solut).

Entre els criteris industrials per a la selecció d'un extractant destaquen la corrosió (no pot ocasionar problemes de corrosió en els materials emprats en el sistema d'extracció), la viscositat (cal que sigui baixa, per a afavorir el treball de les bombes, l'agitació i la rapidesa d'extracció), la pressió de vapor i el punt de congelació (els valors d'ambdós paràmetres han de ser petits per a poder efectuar les operacions d'emmagatxematge i extracció a pressió atmosfèrica), la inflamabilitat, la toxicitat i el cost (els valors dels dos primers han de ser baixos per raons de seguretat, en canvi, el del tercer paràmetre ho ha de ser per raons econòmiques).

Difícilment cap dissolvent orgànic pot presentar de manera òptima totes les propietats assignades a l'extractant ideal. Per aquest motiu, moltes vegades, sobretot en l'àmbit industrial, l'extractant és una mescla de diverses substàncies (l'agent extractiu, el diluent i el modificador). L'agent extractiu és la substància responsable de la transferència del solut de la fase aquosa a l'extractant; el diluent és un líquid orgànic que conté l'agent extractiu, per bé que no intervé en el procés de l'extracció (només fa les funcions de dissolvent), i el modificador és una substància que completa l'acció de l'agent extractiu.

ca agent oxidant, n m
ca oxidant, n m sin. compl.
es agente oxidante, n m
es oxidante, n m
en oxidant, n
en oxidizing agent, n

Química inorgànica

Definición

Substància que en una oxidació reducció es redueix pel guany d'electrons sobre una altra substància, a la qual oxida.

ca agent precipitant, n m
es agente precipitante, n m
en precipitating agent, n

Química analítica

Definición

Espècie que reacciona amb una altra en solució per a formar un precipitat.

ca agent reductor, n m
ca reductor, n m sin. compl.
es agente reductor, n m
es reductor, n m
en reducing agent, n
en reductant, n

Química inorgànica

Definición

Substància que en una oxidació reducció s'oxida per la pèrdua d'electrons sobre una altra substància, a la qual redueix.

Imagen de un resultado de un térmio del cercaterm

ca agent sulfonant, n m
es agente sulfonante, n m
en sulfonation agent, n

Química orgànica

Definición

Compost usat per a dur a terme una sulfonació.

Nota

El producte que s'obté en una sulfonació pot ser un àcid sulfònic o la seva sal, un sulfonat o l'halur de sulfonil. Els principals agents sulfonants són el triòxid de sofre, l'àcid sulfúric i l'àcid sulfúric fumant (H₂SO₄ • SO₃) (vegeu la imatge).

ca agent tensioactiu, n m
ca tensioactiu, n m
es agente tensioactivo, n m
es tensioactivo, n m
en surfactant, n

Química física

Definición

Substància capaç de disminuir de manera notable la tensió interficial en una interfície.

Nota

Les molècules d'un agent tensioactiu són formades per dues parts: una cadena hidrocarbonada hidròfoba i un grup que pot ser polar (com en els agents tensioactius no iònics) o iònic (com en els agents tensioactius iònics), el qual és hidròfil. La part hidròfoba de la molècula fa que sigui poc soluble en aigua i que tingui tendència a adsorbir-se a la interfície, fet que provoca una brusca disminució de la tensió interficial. Aquesta característica fa que els agents tensioactius siguin molt útils en els detergents, en les quals s'empren habitualment per a disminuir l'angle de contacte entre el líquid i el sòlid i fer que el sòlid es mulli millor.

ca agent valorant, n m
ca valorant, n m sin. compl.
es agente valorante, n m
en titrant, n
en titrant agent, n

Química analítica

Definición

Substància que s'afegeix en increments de quantitat coneguda en una valoració.

Nota

La quantitat d'agent valorant utilitzat en una valoració es pot mesurar a partir de la massa, amb un instrument de pesada, o a partir del volum consumit si s'utilitza una solució de concentració coneguda.

ca aigua, n f
es agua, n f
en water, n
for H₂O

Química inorgànica

Definición

Líquid incolor, inodor i insípid, que fon a 0 ºC i bull a 100 ºC.

Nota

Pel seu paper a la natura i els seus innombrables usos, l'aigua és la més important de totes les substàncies.

Des del punt de vista de composició isotòpica, l'aigua d'origen natural és una mescla de H₂¹⁶O i de quantitats molt petites de HD¹⁶O i D₂¹⁶O. A més, conté en proporcions gairebé no mesurables les combinacions derivades dels isòtops ¹⁷O, ¹⁸O i ³H.

L'estructura de l'aigua ha estat molt estudiada. En l'estat vapor, els dos enllaços hidrogen-oxigen formen un angle de 104º 27' amb una distància entre àtoms de 0,96 Å. L'enllaç hidrogen-oxigen és covalent, però la diferència en les electronegativitats de l'hidrogen i l'oxigen dona a l'aigua un cert caràcter iònic (avaluat en un 37 %) i provoca la formació d'un dipol. Aquest moment dipolar és responsable de bona part de les propietats de l'aigua com a dissolvent.

Una altra propietat força important de l'aigua és la gran capacitat de donar enllaços d'hidrogen O-H-O, tant en estat líquid com sòlid. A molt baixa temperatura tenen lloc els quatre enllaços possibles per molècula. Malgrat això, les molècules d'aigua conserven la individualitat, ja que l'hidrogen està a prop d'un oxigen (0,99 Å) i allunyat de l'altre (1,77 Å). El nombre total d'enllaços d'hidrogen decreix en augmentar la temperatura i en el moment del pas de sòlid a líquid, però continua sent elevat fins a l'ebullició. Per tot això, les propietats físiques de l'aigua són completament diferents de les que li correspondrien segons el comportament general dels hidrurs dels elements del grup 16 de la taula periòdica dels elements.

Les principals anomalies de l'aigua són, d'una banda, que a 0 ºC la densitat del glaç és aproximadament 1/12 inferior a la de l'aigua líquida i que la seva densitat és màxima a 3,98 ºC, i, de l'altra, els valors tan elevats dels seus punts de fusió i d'ebullició, que haurien de ser -100 ºC i -80 ºC, si s'extrapola a partir de les propietats de H₂Te, H₂Se i H₂S. Altres anomalies no menys importants són la disminució de la viscositat en augmentar la pressió i de la compressibilitat en augmentar la temperatura, o els elevats valors de la calor específica de fusió, de la calor específica de vaporització i de la permitivitat relativa. Els valors de la densitat fan que l'aigua s'expansioni en solidificar-se, la qual cosa fa rebentar canonades, però també que la congelació de mars, rius i llacs tingui lloc només a la superfície, amb la consegüent protecció de la vida aquàtica. Els elevats valors de la calor específica de fusió i de vaporització fan que les masses d'aigua actuïn com a coixí tèrmic i influeixin enormement sobre el clima.

Químicament l'aigua és molt estable i la seva dissociació a altes temperatures és molt limitada (d'un 0,77 % a 1948 ºC i d'un 10 % al voltant de 2.500 ºC). La principal característica química de l'aigua és, sens dubte, el fet de ser el més universal de tots els solvents. Cal esmentar també el seu poder catalític i la capacitat de donar, amb substàncies de tota mena, hidrats i reaccions d'hidròlisi i de descomposició. El poder solvent de l'aigua es manifesta sobretot envers les substàncies polars. La solubilitat dels gasos en aigua disminueix amb la temperatura, a diferència de la solubilitat dels líquids i dels sòlids, la qual augmenta, tot i que hi ha nombroses excepcions.

A causa de la seva elevada permitivitat relativa, l'aigua dona lloc més que cap altre solvent a la dissociació electrolítica dels ions. Els ions, sobretot els petits i especialment els cations, s'envolten de molècules d'aigua. Aquesta solvatació es produeix bé per formació de ponts d'hidrogen amb els anions, bé per coordinació (com el cas de l'ió H⁺ per donar H₃O⁺) o bé per simple atracció electroestàtica entre l'ió i el dipol de l'aigua.

En les reaccions de descomposició, l'aigua es descompon sota la influència de substàncies àvides d'oxigen o hidrogen i allibera un dels seus components. Per l'elevada electronegativitat de l'oxigen, només el fluor és capaç de descompondre l'aigua en fred, amb la qual cosa allibera H₂ i dona F₂O com a subproducte. En canvi, els cossos simples que alliberen hidrogen són molt nombrosos i comprenen alguns no-metalls, com el carboni, el silici i el bor, i tots els metalls més electropositius que l'hidrogen.

Els metalls alcalins i els metalls alcalinoterris reaccionen en fred amb l'aigua, mentre que altres metalls necessiten temperatures mitjanes, com el magnesi, o elevades, com el ferro. En casos com el de l'alumini, la reacció a temperatura moderada s'atura de seguida per la formació d'una pel·lícula protectora d'òxid. La reacció amb el carboni es produeix quan està roent i dona gas d'aigua. Les reaccions amb el clor i amb molts carburs metàl·lics són reaccions d'hidròlisi.

Com a catalitzador, l'aigua té la mateixa importància que com a solvent, ja que són nombroses les reaccions que no es produeixen sense la seva presència. Així, les reaccions de l'oxigen amb el carboni, l'òxid de carboni, el sofre, el fòsfor i l'hidrogen, normalment molt vives i explosives, no tenen lloc o són molt lentes quan els reactius són perfectament secs. Tampoc no reaccionen amb l'oxigen, si són secs, l'hidrogen i el clor, l'amoníac i el clorur d'hidrogen, o el fluor i el vidre. En molts casos, l'efecte catalític de l'aigua s'explica per la dissociació en ions a què dona lloc.

Vegeu també deuteri i triti.

ca aigua absorbida, n f
es agua absorbida, n f
en absorbed water, n

Química inorgànica

Definición

Aigua que ha penetrat molecularment en una altra substància i hi ha quedat retinguda.

ca aigua adsorbida, n f
es agua adsorbida, n f
en adsorbed water, n

Química inorgànica

Definición

Aigua que ha quedat retinguda molecularment en la superfície d'una altra substància.

Química analítica

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Definición

Nota

Definición

Definición

Definición

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Definición