superlatiu
superlatiu
- ca superlatiu, n m
- es superlativo ‑va
- fr superlatif ‑ive
- en superlative
Definición
Grau de l'adjectiu o de l'adverbi que expressa el nivell més alt d'una qualitat.
Nota
- El superlatiu pot ser absolut o relatiu.
superlatiu absolut
superlatiu absolut
- ca superlatiu absolut, n m
- ca elatiu, n m sin. compl.
- es elativo
- es superlativo absoluto
- fr élatif
- fr superlatif absolu
- en absolute superlative
- en elative
Definición
Superlatiu que expressa una qualitat sense comparació explícita.
Nota
- Per exemple, rapidíssim en Pere és un corredor rapidíssim. En gramàtica tradicional també s'anomena elatiu.
superlatiu relatiu
superlatiu relatiu
- ca superlatiu relatiu, n m
- es superlativo relativo
- fr superlatif relatif
- en relative superlative
Definición
Superlatiu que expressa una qualitat amb comparació explícita d'altres termes.
Nota
- Per exemple, més ràpid en Pere és el corredor més ràpid de tots.
superordinació
superordinació
- ca hiperonímia, n f
- ca superordinació, n f sin. compl.
- es hiperonimia
- es superordinación
- fr hyperonymie
- fr superordination
- en hyperonymy
- en superordination
Definición
Relació d'inclusió semàntica entre una unitat lèxica, l'hiperònim, el camp significatiu del qual inclou una altra o unes altres unitats lèxiques, els hipònims o cohipònims, de menor extensió semàntica.
superordinat
superordinat
- ca hiperònim, n m
- ca superordinat, n m sin. compl.
- es hiperónimo
- es superordinado
- fr hyperonyme
- fr superordonné
- en hyperonym
- en superordinate
Definición
Unitat lèxica el camp significatiu de la qual inclou una altra o unes altres unitats lèxiques de menor extensió semàntica, anomenades hipònims o cohipònims.
Nota
- Així, fruita és l'hiperònim dels cohipònims poma, pera, plàtan, taronja, etc. La relació entre hiperònim i hipònim pot ser de diversos tipus: tot-part, general-particular, constant-variant, etc.
superstrat
superstrat
- ca superstrat, n m
- es superestrato
- fr superstrat
- en superstrate
- en superstratum
Definición
En gramàtica històrica, llengua que s'ha introduït temporalment en l'àrea geogràfica d'una altra i, sense arribar a substituir-la, hi ha deixat alguns trets lingüístics.
Nota
- Contrasta amb adstrat i substrat.
supí
supí
- ca supí, n m
- es supino
- fr supin
- en supine
Definición
En la gramàtica llatina, forma no finita del verb i de caràcter nominal que sols pot ser utilitzada en cas nominatiu i ablatiu.
Nota
- El supí també es troba en altres llengües indoeuropees antigues.
supleció
supleció
- ca supleció, n f
- ca heteroclisi, n f sin. compl.
- ca heterosizígia, n f sin. compl.
- es heteroclisis
- es heterosicigia
- es supleción
- fr hétéroclisie
- fr heterosyzygie
- fr supplétion
- en heteroclisis
- en heterosyzygy
- en suppletion
Definición
Fenomen pel qual una sèrie morfològica incompleta es completa amb formes pertanyents a una altra sèrie, o formes supletives.
Nota
- La supleció que afecta un paradigma nominal també s'anomena heteroclisi, i la que afecta un paradigma verbal, heterosizígia. Per exemple, els radicals del verb llatí FERO, FERRE, TULI, LATUM o els del verb anar, formats amb l'arrel an- (anar, anem, etc.) i amb l'arrel va- (vaig, van, etc.)
suplement
suplement
- ca suplement, n m
- es suplemento
- fr supplément
- en supplement
Definición
En la terminologia d'Emilio Alarcos Llorach, sintagma preposicional constitutiu del predicat, incompatible en la mateixa oració amb l'implement o complement directe, que se situa immediatament després del verb i que pot ser pronominalitzat per en (o les seues variants formals) o hi.
Nota
- En les oracions Parlàvem de política, Jugàvem a pilota, L'amenaçaren amb l'expulsió els sintagmes preposicionals de política, a pilota i amb l'expulsió són suplements. Equival al complement de règim verbal.
supletiu
supletiu
- ca supletiu, n m
- es supletivo
- fr supplétif
- en suppletive
Definición
Morfema no relacionat formalment amb la resta del paradigma al qual pertany.
Nota
- V. supleció.
