Diccionari de química (històric complet)

Varietat macrocristal·lina de ^quars^ transparent i de color groc o taronja, molt apreciada com a gemma en joieria. Es pot obtenir a partir del tractament tèrmic de l'ametista.

Cromatografia de líquids en què per fer passar la fase mòbil a través de la columna cromatogràfica s'aplica una pressió elevada. Durant les primeres etapes de desenvolupament de la cromatografia de líquids es va veure que per aconseguir grans augments en l'eficàcia de la columna s'havia de disminuir molt la mida de les partícules de rebliment. Actualment es treballa amb rebliments amb un diàmetre de partícula d'entre 3 i 10 μm, empaquetats de forma compacta en columnes cromatogràfiques d'acer d'uns 20 cm, de manera que per fer-hi passar la fase mòbil cal una pressió elevada. Quan es parla de cromatografia de líquids, actualment es considera directament aquesta modalitat.

Qualsevol dispositiu emprar per a separar, per gravetat, les partícules en suspensió en la massa d'un líquid.

Equip de depuració utilitzat per separar els ^sòlids en suspensió^ d'unes aigües residuals mitjançant l'únic efecte de la força de la gravetat. Els sòlids en suspensió decantats (^fangs^) s'acumulen a la part inferior de l'equip, que té forma cònica, des d'on són extrets, mentre que per la part superior s'obté l'aigua clarificada. Habitualment, es diferencia entre decantador i sedimentador en funció de la mida del sòlids en suspensió, amb un diàmetre de partícula superior a 0,2 mm per al decantador i un diàmetre de partícula comprés entre 0,2 i 0,05 mm per al sedimentador.

Conjunt de condicions normals que caracteritzen l'atmosfera terrestre en un lloc determinat i que corresponen als valors mitjans dels diferents elements climàtics, els seus valors extrems i la freqüència o durada dels fenòmens atmosfèrics durant un període de temps molt llarg. Cal no confondre'l mai amb el temps atmosfèric, que fa referència a l'estat de l'atmosfera en un moment determinat. Els factors climàtics són tots aquells fenòmens que es produeixen a la superfície de la Terra i que, sense ser pròpiament del clima, hi repercuteixen directament, com la latitud, la continentalitat i l'altitud, i altres menys importants, com el tipus de sòl, la vegetació o el factor humà. La influència de la latitud sobre el clima és deguda a l'escalfament desigual de les zones de la terra en rebre els raigs del sol amb una inclinació diferent, la qual cosa varia, doncs, la intensitat i la durada de la insolació. Les regions allunyades del mar tenen unes oscil·lacions tèrmiques molt importants a causa de l'escalfament i el refredament ràpids de les masses sòlides en relació amb les masses líquides. El mar actua, doncs, com un suavitzador i moderador de les temperatures a les regions sotmeses a la seva influència. D'altra banda, la humitat és molt elevada vora la costa i disminueix progressivament a mesura que la continentalitat augmenta. L'altitud repercuteix en el clima a causa de la disminució de la pressió atmosfèrica i de la temperatura i de l'augment de les precipitacions. El descens de les temperatures (aproximadament 1°C per cada 160 metres de desnivell) és degut a la menor densitat de l'aire i a la disminució de la quantitat d'anhídrid carbònic en les capes altes de l'atmosfera terrestre, que li treuen poder d'absorció de la calor, mentre que l'augment de les precipitacions és degut al refredament de les masses d'aire carregades d'humitat que es produeix quan aquestes es veuen obligades a elevar-se en trobar una serralada o altres accidents orogràfics. El color del sòl pot influir en la quantitat de calor que és capaç d'absorbir, i la seva composició, en la humitat que reté. La vegetació contribueix a modificar les temperatures i, sobretot, la humitat dins un sector més o menys important. L'ésser humà representa també un factor climàtic important perquè és capaç de modificar el clima i de crear unes condicions climàtiques artificials en el seu hàbitat. Aquests darrers factors, i d'altres, tenen un valor purament local i afecten sectors molt reduïts, i constitueixen, en realitat, climes locals i microclimes. El règim climàtic és constituït pel conjunt de condicions atmosfèriques característiques d'un sector determinat, degudes al predomini d'un factor sobre els altres. Entre els règims climàtics es pot distingir el règim climàtic marítim, el règim climàtic continental, el règim climàtic desèrtic i el règim climàtic de muntanya. El règim climàtic marítim es caracteritza per la influència del mar, que contribueix a la uniformitat de les temperatures i a la petita oscil·lació tèrmica, i també a la humitat de l'aire, que es manté constant. El règim climàtic continental es caracteritza per les fortes oscil·lacions tèrmiques (diàries i anuals), una disminució important de les precipitacions, de distribució irregular al llarg de l'any, i per la sequedat de l'aire. El règim climàtic desèrtic es caracteritza per una forta aridesa, amb precipitacions que no arriben als 100 mm anuals i amb oscil·lacions tèrmiques diàries molt marcades; amb tot, les causes que originen els deserts són molt diferents segons la zona climàtica en què es donen. Finalment, el règim climàtic de muntanya apareix en una certa altura i presenta una disminució de temperatura important respecte a la zona climàtica on es dóna, un augment de les precipitacions i de la intensitat de la radiació solar proporcional. Alguns autors parlen també d'un règim monsònic, però aquest clima és tan característic d'unes determinades regions de la Terra que actualment es considera un dels climes intertropicals. Les divisions climàtiques més importants fetes durant el segle XX van ser les d'Austin Miller i, sobretot, la de Wladimir Peter Köppen, que encara té força validesa i que ha servit com a model d'altres de posteriors. En primer lloc, es poden distingir dos grups de climes amb unes característiques comunes: els climes intertropicals, que corresponen a la zona càlida de la divisió tradicional, i els climes extratropicals, que comprenen les altres dues zones: la temperada i la freda. Sens dubte, els climes de la Terra sempre han canviat, però el ritme actual és més ràpid que el que es produïa abans de la industrialització. L'ésser humà ha descobert que té una influència sobre el medi més gran que no es pensava, però encara no coneix ben bé fins on pot arribar a modificar-lo. Els efectes de l'acció antròpica són la deposició o pluja àcida, la corrosió de materials, el boirum urbà, el boirum fotoquímic, la reducció en la capacitat d'autoneteja de l'atmosfera terrestre, la destrucció de l'ozó atmosfèric i, probablement, l'augment de la temperatura global del planeta. Les causes d'aquestes modificacions es troben en la combustió de carburants fòssils per a obtenir energia, en determinades pràctiques agrícoles i industrials, en la combustió de biomassa i en la desforestació. Els canvis del funcionament de l'atmosfera no són deguts a grans modificacions en la proporció dels gasos principals que la integren, com el nitrogen i l'oxigen (que són el 99% del volum atmosfèric), sinó en l'1% restant, en els gasos traça: monòxid de carboni, diòxid de carboni, metà, òxid nitrós, diòxid de sofre i halocarburs. Així, el monòxid de carboni, que és present en l'atmosfera entre 40 i 80 parts per mil milions, disminueix molt la capacitat d'autoneteja de l'atmosfera, perquè es combina molt fàcilment amb el radical hidroxil (OH·). Aquest radical lliure es combina amb tots els gasos traça i n'afavoreix la precipitació i l'eliminació de l'atmosfera terrestre, per la qual cosa es considera que fa les funcions de detergent. La deposició àcida, tant en forma de pluja com en sec, és causada per la reacció dels òxids de nitrogen i el diòxid de sofre amb el radical hidroxil. Aquests gasos provenen de les emissions de les indústries (als països subdesenvolupats, per combustió de biomassa), i reaccionen ràpidament amb el radical hidroxil i produeixen àcid nítric i àcid sulfúric, que són solubles en aigua. La deposició àcida provoca danys en els ecosistemes, i també produeix corrosió de materials. De tota manera, la seva escala espaciotemporal és reduïda, a l'igual dels fenòmens de boirum urbà i fotoquímic. El boirum urbà és causat per l'emissió de diòxid de sofre, redueix la visibilitat i pot influir en el microclima urbà. El boirum fotoquímic es produeix quan la radiació solar actua sobre òxids de nitrogen i hidrocarburs i genera gasos reactius que provoquen malalties; un d'aquests gasos reactius és l'ozó. Mentre que aquest gas és perjudicial quan és inhalat, és necessària la seva presència a l'ozonosfera per a evitar l'augment de la radiació ultraviolada que, procedent del Sol, arriba a la Terra. Un augment excesiu d'aquesta radiació tindria greus conseqüències, com l'augment dels càncers, i danys a les collites i el fitoplàncton. Els danys ja són constatables a l'Antàrtida i, en menor mesura, a l'hemisferi nord. Els agents causants del debilitament de la capa d'ozó són els hidrocarburs halogenats, utilitzats massivament en els últims decennis perquè no són tòxics per als éssers vius i són inerts en la troposfera, per la qual cosa arriben lliures a l'estratosfera, on cada molècula d'hidrocarbur halogenat destrueix molts milers de molècules d'ozó. Un altre efecte a llarg termini és l'augment de la temperatura, un dels fenòmens més complexos que es poden observar en l'atmosfera terrestre. Si s'esdevingués aquest augment de la temperatura, tindria conseqüències en l'adaptació dels ecosistemes, en l'activitat humana i agrària i, fins i tot, en l'habitabilitat urbana (es produirien desequilibris en el subministrament d'aigua o, paradoxalment, un excés d'aigua per inundació en pujar el nivell del mar).

Mineral de fórmula química Ca₂Al₃[O|OH|SiO₄|Si₂O₇] que cristal·litza en el sistema monoclínic. De color variable (de gris a bru) i diafanitat de transparent a quasi opaca, té una lluïssor vítria, una duresa de 6-7 i el color de la pols que fa el mineral en ser ratllat és de gris a blanc. Presenta una densitat mitjana de 3,3-3,5 g/cm³, una fractura desigual i una exfoliació perfecta. Pertany, dins la classe dels silicats, a la subclasse dels sorosilicats. Es troba a les roques metamòrfiques, típiques del pas entre la fàcies dels esquists verds i la de les amfibolites; és freqüent també en les roques metamòrfiques de contacte i en les roques plutòniques com a producte secundari derivat de la transformació hidrotermal de la plagiòclasi. És un mineral que presenta interès mineralògic, petrològic i col·leccionístic; poques vegades s'utilitza com a gemma.

Massa sòlida de color grisós produïda en un forn de ^ciment Portland^ i que està compost per una barreja de silicat bicàlcic, silicat tricàlcic, ferroaluminat tetracàlcic, aluminat tricàlcic i altres components minoritaris. Procedeix de les reaccions químiques entre les matèries primeres, que són la pedra calcària, l'argila i els correctors per a afinar la quantitat de ferro, les quals s'alimenten en fase sòlida i són finament triturades. Les reaccions de les matèries primeres entre si i amb el combustible, que pot ser carbó, fuel, coc de petroli, gas o combustibles alternatius com pols de pneumàtics o farines animals, tenen lloc en fase sòlida i també parcialment en fase líquida, i són molt complexes i encara no prou conegudes. La conversió al forn és molt alta, i en el clínquer apareix només una petita quantitat de calç lliure. El clínquer es refreda, es tritura i s'emmagantzema procurant evitar la presència d'aigua. Per a donar el ciment pòrtland, el clínquer es barreja amb guix i additius.

Aproximació usada en l'estudi de l'estructura electrònica dels àtoms i de les molècules segons la qual un orbital atòmic o un orbital molecular s'expressa com una combinació lineal d'un conjunt de funcions de base. En el cas de les molècules aquestes funcions són orbitals atòmics centrats en els diferents àtoms de la molècula. Un orbital Ψ expressat segons aquesta aproximació s'escriu Ψ = Σ c_i φ_i, en què φ_i són les funcions de base i c_i, els coeficients de la combinació lineal per a aquest orbital. El valor d'aquests coeficients es determina mitjançant el mètode de Hartree-Fock.

Element segon del grup 17 del bloc <i>p</i> de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 17 i massa atòmica 35,453.

Quantitat total de clor que es pot formar mitjançant la reacció entre l'hidròxid de sodi i el clor, o directament per l'electròlisi de la dissolució de clorur de sodi, procedint cap a l'esquerra.