Torna al llistat dels Diccionaris en Línia

Diccionari de química (històric complet)

Presentació

Cerca bàsica

Cerca avançada

  • ca  electrosíntesi, n f
  • ca  síntesi electroquímica, n f sin. compl.
  • es  electrosíntesis
  • es  síntesis electroquímica
  • en  electrochemical synthesis
  • en  electrosynthesis

Electroquímica

Definició
Obtenció d'una substància orgànica o inorgànica mitjançant l'electròlisi directa o indirecta del seu reactant present en una dissolució electrolítica. L'electró subministrat o captat per l'elèctrode en la reacció electròdica directa d'una espècie electroactiva (tècnica anomenada electrosíntesi directa) és un reactiu net que acostuma a donar una gran selectivitat de reacció. Tot i que hi ha molts mètodes d'electrosíntesi directa descrits a escala de laboratori, tant en l'electroquímica orgànica com en l'electroquímica inorgànica, només uns pocs s'han arribat a desenvolupar a escala industrial, entre els quals cal assenyalar la producció d'alguns gasos, com el fluor, l'hidrogen, l'oxigen, el clor i l'ozó, la preparació de sals i òxids inorgànics, com el clorat de sodi, el bromat de sodi, l'hipoclorit de sodi, l'hidròxid de sodi, el permanganat de potassi, el diòxid de manganès i l'òxid cuprós, i la síntesi d'uns pocs compostos orgànics simples, com és el cas de l'adiponitril a partir de l'electrohidrodimerització de l'acrilonitril. Els mètodes d'electrosíntesi indirecta es basen en l'ús d'un parell redox com a inductor de l'oxidació o la reducció d'una substància orgànica en la dissolució.
  • ca  electrosíntesi indirecta, n f
  • es  electrosíntesis indirecta
  • en  indirect electrosynthesis

Electroquímica

Definició
Preparació d'una substància orgànica per reacció química entre el seu precursor i una espècie d'un parell redox, amb l'obtenció de l'altra forma del parell, la qual es torna a transformar en l'espècie reactiva mitjançant la seva reacció electròdica sobre el corresponent elèctrode d'una cel·la electrolítica. L'agent redox actua així com a catalitzador o transportador d'electrons de la reacció química. La seva majoria són agents inorgànics, com ara els parells Ce4+/Ce3+, Cr2O72/Cr3+, MnO2/Mn2+ i ClO/Cl utilitzats per a les reaccions d'oxidació, i els parells Sn4+/Sn2+, Zn2+/Zn i Na+/Na(Hg) emprats per a les reaccions de reducció. La reacció entre el producte de partida i l'agent redox pot succeir dins de la pròpia cel·la electrolítica o bé en un reactor separat de la cel·la, fet que permet d'optimitzar per separat la reacció electròdica i la reacció química i també purificar l'electròlit en passar des del reactor fins a la cel·la.
  • ca  electroxapatge, n m
  • ca  xapatge electrolític, n m sin. compl.
  • es  chapado electrolítico
  • es  electrochapado
  • en  electrolytic plating
  • en  electroplating

Electroquímica

Definició
Procés d'electrodeposició d'una capa d'un material metàl·lic, com ara un metall pur, un aliatge, un compòsit metall-polímer o un compòsit metall-ceràmic, sobre la superfície d'un polímer, un compòsit, un material ceràmic, un metall o un aliatge. S'obté un electrodipòsit adherent amb les propietats químiques, físiques i mecàniques adients per a l'aplicació buscada. Aquestes propietats depenen del material que s'electrodiposita, de la composició del bany electrolític, de la densitat de corrent aplicada i de la temperatura. És convenient que les propietats de l'electrodipòsit siguin constants i reproduïbles en un interval prou ampli de condicions d'operació, sense que variïn durant el procés o d'un punt a l'altre del substrat sobre el qual s'electrodiposita. Per això, el bany electrolític ha de ser estable i ha de tenir una tolerància. Els components essencials d'un procés d'electroxapatge són: a) un bany electrolític amb una sal conductora i el catió metàl·lic que es vol electrodipositar, així com additius (agents complexants per tal d'evitar la deposició espontània, abrillantadors, agents mitigadors de les tensions i de la fragilització per hidrogen del dipòsit, etc.) i un regulador del pH; b) un càtode amb conducció elèctrica sobre el qual s'obtindrà l'electrodipòsit, de manera que si el substrat no és conductor, s'haurà de revestir-lo d'una capa conductora; c) un ànode conductor elèctric, soluble (produint els cations que s'electrodipositaran al càtode) o insoluble (sobre el qual es generarà oxigen); d) un recipient inert de metall revestit, de polipropilè, de clorur de polivinil, etc.; e) una font de corrent. Els assajos de laboratori es realitzen en la cel·la de Hull i en la cel·la de Haring-Blum. S'aplica l'electroxapatge per tal de protegir un metall contra la corrosió, per a proporcionar-li una duresa i per a fer-lo conductor elèctric o tèrmic, soldable, fàcil de netejar o decoratiu. Els materials que s'electrodipositen són metalls com l'Sn, el Cu, el Ni, el Cr, el Zn, el Cd, el Pb, l'Ag, l'Au, el Pd i el Pt, aliatges de Cu-Zn, Cu-Sn, Pb-Sn, Sn-Ni, Ni-Co, Ni-Cr i Ni-Fe, i compòsits de metalls amb dispersions de tefló, òxid d'alumini, carbur de wolframi, diamant, carbur de silici, carbur de crom i grafit. Se sol realitzar l'electroxapatge en una cel·la de tipus tanc oberta, amb un ànode soluble que s'oxida per a formar el catió metàl·lic a electrodipositar sobre el càtode. A la figura s'esquematitza el procés industrial d'electroxapatge del crom a partir de Cr(III), que evita els problemes generats per la preparació i ús del Cr(VI). L'electròlit anòdic (anòlit) se separa del catòdic (catòlit) mitjançant una membrana de bescanvi de protons, tot fent que les peces a electroxapar siguin el càtode de la cel·la. Vegeu també ^acabament metàl·lic^, ^cromatge electrolític^, ^galvanització^ i ^membrana de bescanvi iònic^.

Nota

  • Imatges_electroquímica 070 (electroxapatge de peces metàl·liques amb Cr a partir de sals de Cr(III) en una cel·la tipus tanc (s'assenyalen els processos anòdics i catòdics))
  • ca  element, n m
  • ca  element químic, n m sin. compl.
  • es  elemento
  • es  elemento químico
  • en  chemical element
  • en  element

Química inorgànica

Definició
Substància simple constituïda per àtoms, la totalitat dels quals té el mateix nombre de protons en el nucli.

Nota

  • Els elements poden comprendre diversos tipus d'àtoms, que es diferencien els uns dels altres pel nombre de neutrons que contenen en el nucli atòmic, però que tenen el mateix nombre de protons i les mateixes propietats. La Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada estableix el símbol que representa cadascun d'ells, així com també la seva massa atòmica relativa i la dels seus ^isòtops^. Els elements no es poden descompondre en altres de més simples i la majoria són sòlids, mentre que quatre o cinc són líquids (l'hidrogen, el brom, el franci i el gal•li, mentre que el cesi està just en el límit en fondre a 298 K) i onze són gasos (l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fluor, el clor, l'heli, el neó, l'argó, el criptó, el xenó i el radó). La majoria dels elements es troben combinats a la natura i a partir de l'element 93 tots han estat creats artificialment. Goldschmidt va proposar l'any 1937 una classificació dels elements en quatre grups, segons com es troben a la Terra; una classificació que està molt relacionada amb la ^teoria d'àcids i bases de Pearson^. Els atmòfils són elements químicament no reactius que es troben en l'atmosfera en forma elemental. Els litòfils són metalls i no-metalls que tendeixen a trobar-se en forma d'òxids, silicats, sulfats o carbonats. Com que tots aquests anions tenen l'oxigen com a àtom donador de parells d'electrons, els ions metàl•lics involucrats són àcids durs. Els no-metalls d'aquest grup són bases dures per si mateixos o han estat oxidats per l'oxigen atmosfèric a oxoanions, que també són bases dures. Els sideròfils són metalls que tendeixen a trobar-se en estat natiu. Com que l'agent oxidant oxigen està present a l'escorça terrestre però no al nucli terrestre, la llista de sideròfils serà diferent en aquestes dues parts del planeta. A l'escorça terrestre els sideròfils són els metalls més nobles, i per tant menys actius, i que són combinació d'ions metàl•lics que són àcids tous amb l'electró que és la més tova de totes les bases. Al nucli de la Terra els sideròfils inclourien també tots els metalls menys actius que el ferro, i també en formarien part el mateix ferro, el coure, el níquel, el molibdè, el tungstè i el reni. Finalment, els calcòfils són els que es troben en la natura com a sulfurs i més rarament combinats amb altres bases toves, ja que l'ió sulfur és la base tova més comuna. Inclouen la major part dels àcids intermitjos, ni tous ni durs, i alguns àcids tous que a part de ser-hi en forma nativa també hi són com a arsenurs, tel•lururs, etc. Lògicament, moltes de les bases toves formen part d'aquest grup, ja que són les que es troben en els minerals combinades amb els àcids. El 1982 Fergusson va proposar una classificació més detallada que comprèn sis categories. Els gasos atmosfèrics, que correspondrien als atmòfils; les sals solubles iòniques, que es troben a l'hidrosfera; els que es troben en forma de sals a l'escorça terrestre, com ara carbonats, fosfats, silicats, sulfats, etc.; els elements natius a l'escorça terrestre, que correspondrien als sideròfils; els que es troben en forma d'òxids, que correspondrien als litòfils, i els que es troben en forma de sulfurs, que correspondrien als calcòfils. El més interessant de comparar les classificacions de Goldschmidt i Fergusson és veure que fins i tot en les categories corresponents hi ha algun element que no coincideix, ja que es pot presentar en més d'una forma. Vegeu també ^taula periòdica dels elements^.
  • ca  element de transició, n m
  • ca  metall de transició, n m
  • es  elemento de transición
  • es  metal de transición
  • en  transition element
  • en  transition metal

Química inorgànica

Definició
Cadascun dels elements inclososo en el ^bloc d^ o en el ^bloc f^de la taula periòdica dels elements.

Nota

  • De vegades els elements del ^grup 12^ no es consideren elements de transició, sinó elements normals.
  • ca  element de transició interna, n m
  • ca  metall de transició interna, n m sin. compl.
  • es  elemento de transición interna
  • es  metal de transición interna
  • en  internal transition element
  • en  internal transition metal

Química inorgànica

Definició
Cadascun dels elements de transició inclosos al ^bloc f^ de la taula periòdica dels elements.

Nota

  • Els lantànids i actínids són elements de transició interna.
  • ca  element final, n m
  • es  elemento final
  • en  final element

Enginyeria química

Definició
Element físic, dintre d'un procés de control, que modifica el valor de la variable manipulada del sistema seguint les indicacions del controlador, per tal que la variable controlada s'ajusti al valor de consigna.
  • ca  element grafititzant, n m
  • es  elemento grafitizante
  • en  graphitizing chemical element

Metal·lúrgia

Definició
Element químic que facilita l'aparició de làmines o nòduls de grafit en les foses, com és ara el silici.
  • ca  element normal, n m
  • es  elemento normal
  • en  main group element

Química inorgànica

Definició
Element inclòs en el ^bloc s^ o el ^bloc p^ de la taula periòdica dels elements.

Nota

  • De vegades els elements del ^grup 12^ es consideren elements normals, i no elements de transició.
  • ca  element, n m
  • ca  element químic, n m sin. compl.
  • es  elemento
  • es  elemento químico
  • en  chemical element
  • en  element

Química inorgànica

Definició
Substància simple constituïda per àtoms, la totalitat dels quals té el mateix nombre de protons en el nucli.

Nota

  • Els elements poden comprendre diversos tipus d'àtoms, que es diferencien els uns dels altres pel nombre de neutrons que contenen en el nucli atòmic, però que tenen el mateix nombre de protons i les mateixes propietats. La Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada estableix el símbol que representa cadascun d'ells, així com també la seva massa atòmica relativa i la dels seus ^isòtops^. Els elements no es poden descompondre en altres de més simples i la majoria són sòlids, mentre que quatre o cinc són líquids (l'hidrogen, el brom, el franci i el gal•li, mentre que el cesi està just en el límit en fondre a 298 K) i onze són gasos (l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fluor, el clor, l'heli, el neó, l'argó, el criptó, el xenó i el radó). La majoria dels elements es troben combinats a la natura i a partir de l'element 93 tots han estat creats artificialment. Goldschmidt va proposar l'any 1937 una classificació dels elements en quatre grups, segons com es troben a la Terra; una classificació que està molt relacionada amb la ^teoria d'àcids i bases de Pearson^. Els atmòfils són elements químicament no reactius que es troben en l'atmosfera en forma elemental. Els litòfils són metalls i no-metalls que tendeixen a trobar-se en forma d'òxids, silicats, sulfats o carbonats. Com que tots aquests anions tenen l'oxigen com a àtom donador de parells d'electrons, els ions metàl•lics involucrats són àcids durs. Els no-metalls d'aquest grup són bases dures per si mateixos o han estat oxidats per l'oxigen atmosfèric a oxoanions, que també són bases dures. Els sideròfils són metalls que tendeixen a trobar-se en estat natiu. Com que l'agent oxidant oxigen està present a l'escorça terrestre però no al nucli terrestre, la llista de sideròfils serà diferent en aquestes dues parts del planeta. A l'escorça terrestre els sideròfils són els metalls més nobles, i per tant menys actius, i que són combinació d'ions metàl•lics que són àcids tous amb l'electró que és la més tova de totes les bases. Al nucli de la Terra els sideròfils inclourien també tots els metalls menys actius que el ferro, i també en formarien part el mateix ferro, el coure, el níquel, el molibdè, el tungstè i el reni. Finalment, els calcòfils són els que es troben en la natura com a sulfurs i més rarament combinats amb altres bases toves, ja que l'ió sulfur és la base tova més comuna. Inclouen la major part dels àcids intermitjos, ni tous ni durs, i alguns àcids tous que a part de ser-hi en forma nativa també hi són com a arsenurs, tel•lururs, etc. Lògicament, moltes de les bases toves formen part d'aquest grup, ja que són les que es troben en els minerals combinades amb els àcids. El 1982 Fergusson va proposar una classificació més detallada que comprèn sis categories. Els gasos atmosfèrics, que correspondrien als atmòfils; les sals solubles iòniques, que es troben a l'hidrosfera; els que es troben en forma de sals a l'escorça terrestre, com ara carbonats, fosfats, silicats, sulfats, etc.; els elements natius a l'escorça terrestre, que correspondrien als sideròfils; els que es troben en forma d'òxids, que correspondrien als litòfils, i els que es troben en forma de sulfurs, que correspondrien als calcòfils. El més interessant de comparar les classificacions de Goldschmidt i Fergusson és veure que fins i tot en les categories corresponents hi ha algun element que no coincideix, ja que es pot presentar en més d'una forma. Vegeu també ^taula periòdica dels elements^.