Química analítica

ca espectre fotoelectrònic, n m
es espectro fotoelectrónico, n m
en photoelectronic spectrum, n

Química física

Definició

Espectre que representa el nombre d'electrons expulsats per unitat de temps en funció de la seva energia cinètica.

Nota

Els espectres fotoelectrònics són molt semblants als espectres obtinguts per espectrometria d'ultraviolat i visible i s'interpreten a partir del teorema de Koopmans. Les bandes espectrals dels espectres fotoelectrònics poden relacionar-se, per tant, amb l'energia dels orbitals moleculars o dels orbitals atòmics. D'altra banda, les bandes espectrals dels espectres fotoelectrònics, de la mateixa manera que s'esdevé en els espectres electrònics d'ultraviolat i visible, solen presentar una estructura fina vibracional, ja que el catió que resulta de l'expulsió de l'electró es pot trobar en diferents nivells vibracionals excitats.

Vegeu també espectroscòpia fotoelectrònica.

ca espectre molecular, n m
es espectro molecular, n m
en molecular spectrum, n

Química analítica

Definició

Espectre electrònic que s'obté com a conseqüència de les transicions electròniques entre diferents nivells d'energia en una molècula.

Nota

Les transicions d'un espectre molecular poden representar l'emissió de radiació electromagnètica, quan es produeix el pas d'un estat excitat a l'estat fonamental, o l'absorció de radiació electromagnètica, quan es produeix el pas de l'estat fonamental a un estat excitat.

L'espectre molecular és format per diverses línies espectrals poc espaiades que apareixen en forma de bandes i que són el resultat de la superposició del nivell d'energia vibracional i el nivell d'energia rotacional en els nivells d'energia electrònica.

L'aspecte dels espectres moleculars està determinat per diferents característiques de la molècula, de manera que constitueix un instrument molt valuós per a l'estudi de l'estructura molecular. S'utilitzen en el camp de l'anàlisi química per a la identificació i la determinació de molts compostos.

ca fluorimetria, n f
ca espectrofluorimetria, n f sin. compl.
ca espectrometria de fluorescència, n f sin. compl.
es espectrofluorimetría, n f
es espectrometría de fluorescencia, n f
es fluorimetría, n f
en fluorescence spectrometry, n
en fluorimetry, n
en spectrofluorimetry, n

Química analítica

Definició

Espectrometria d'emissió basada en l'emissió de radiació electromagnètica com a conseqüència de la desactivació per fluorescència d'àtoms o molècules prèviament excitats per absorció de radiació electromagnètica.

Nota

L'emissió fluorescent d'una determinada espècie està condicionada per una sèrie de factors externs (com el dissolvent, el pH o la temperatura) i per l'estructura molecular del compost, la qual cosa la fa útil per a l'anàlisi qualitativa. D'altra banda, en una solució molt diluïda, la intensitat de fluorescència és directament proporcional a la concentració de l'anàlit, la qual cosa la fa útil també per a l'anàlisi quantitativa.

Per a obtenir els espectres de fluorescència s'utilitza un espectrofluorímetre (també anomenat espectròmetre de fluorescència). La fluorimetria es pot aplicar tant en la determinació de compostos orgànics com inorgànics.

Una gran varietat de compostos orgànics es poden determinar a concentracions inferiors a 1 mg/l. En principi, presenten fluorescència molecular algunes espècies molt absorbents, com els compostos no aromàtics altament conjugats, el aromàtics i els heterocíclics. Per tant, una gran quantitat d'hidrocarburs, colorants, aldehids, alcohols, compostos nitrogenats, plaguicides, porfirines, esteroides i fàrmacs són susceptibles de ser determinats per mètodes basats en la fluorimetria. Com a exemples es poden citar la determinació de vitamines, fàrmacs i drogues (aspirina, atropina, codeïna, LSD, morfina, pentotal) en el camp de l'anàlisi clínica, i de compostos derivats del petroli (hidrocarburs aromàtics policíclics) en el camp de la contaminació ambiental.

Respecte als compostos inorgànics, encara que alguns presenten fluorescència i es poden analitzar directament (compostos d'uranil i alguns metalls de les terres rares), en la majoria dels casos s'utilitza la determinació indirecta, mitjançant la formació de quelats fluorescents per combinació d'un ió metàl·lic amb un lligand orgànic.

Vegeu també espectrometria de luminescència molecular.

ca fosforimetria, n f
ca espectrofosforimetria, n f sin. compl.
ca espectrometria de fosforescència, n f sin. compl.
es espectrofosforimetría, n f
es espectrometría de fosforescencia, n f
es fosforimetría, n f
en phosphorescence spectrometry, n
en phosphorimetry, n
en spectrophosphorimetry, n

Química analítica

Definició

Espectrometria de luminescència molecular en la qual la desactivació és per fosforescència.

Nota

En la fosforimetria, les mesures de fosforescència es fan de forma anàloga a les de fluorescència, però la mostra s'analitza normalment a la temperatura del nitrogen líquid (77 K), ja que cal minimitzar la desactivació per col·lisions i, a més, l'excitació s'ha d'interrompre durant un cert temps per a poder observar l'emissió fosforescent en absència d'emissió fluorescent.

Encara que la fosforimetria no ha tingut una aplicació tan àmplia com la fluorimetria, la seva gran selectivitat potencial la fa particularment adequada per a algunes determinacions. Per exemple, com que la sang normal presenta una fosforescència molt dèbil, és possible determinar-hi un cert nombre de fàrmacs fosforescents amb concentració de traces.

ca espectrofotometria, n f
es espectrofotometría, n f
en spectrophotometry, n

Química analítica

Definició

Espectrometria en les regions de l'ultraviolat, el visible o l'infraroig.

Nota

Les dues espectrofotometries més importants són espectrofotometries d'absorció molecular. Segons la regió de l'espectre electromagnètic considerada, es tracta de l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible i de l'espectrometria d'infraroig. En la regió de l'infraroig, el retorn a l'estat fonamental després de l'absorció produeix calor, en canvi en les regions de l'ultraviolat i el visible, l'espècie excitada pot cedir una part de l'excés d'energia emetent fotons de menor freqüència que els absorbits prèviament. Aquesta emissió d'energia s'estudia mitjançant la tècnica de l'espectrometria de luminescència molecular.

ca espectrometria d'infraroig, n f
ca espectrofotometria d'infraroig, n f sin. compl.
es espectrofotometría de infrarrojo, n f
es espectrometría de infrarrojo, n f
en infrared spectrometry, n
en infrared spectrophotometry, n

Química analítica

Definició

Espectrometria d'absorció basada en la interacció de la radiació electromagnètica de la regió de l'infraroig amb molècules, estructures cristal·lines i cristalls, la qual origina variacions tant en els nivells rotacionals com en els nivells vibracionals moleculars.

Nota

La regió de l'infraroig de l'espectre electromagnètic s'estén entre la del visible i la de les microones i abasta les longituds d'ona entre 0,75 i 1.000 µm. Dins d'aquesta regió es distingeixen l'infraroig proper (entre 0,7 µm i 2,5 µm), l'infraroig mitjà (entre 2,5 µm i 25 µm) i l'infraroig llunyà (entre 25 µm i 1.000 µm).

L'infraroig llunyà, el menys energètic, provoca canvis en els nivells de rotació molecular, mentre que les radiacions de les altres dues regions tenen prou energia per a produir també canvis vibracionals. Les vibracions es poden classificar en vibracions de tensió, en què dos àtoms enllaçats oscil·len fent variar la longitud d'enllaç, però mantenint constant l'angle d'enllaç, i vibracions de deformació, en què hi ha una variació de l'angle d'enllaç però la seva longitud es manté constant. El gran nombre de modes de vibració que tenen les molècules poliatòmiques fa que l'espectre d'infraroig contingui una gran informació sobre la seva estructura.

L'espectrometria d'infraroig es pot aplicar tant a la determinació de la puresa d'una substància a través de la comprovació de la presència o absència d'un grup funcional (en aquest cas, es treballa amb mescles) com a la identificació o elucidació d'una estructura (en aquest cas, es treballa amb una substància pura). En el primer cas, s'aprofita el fet que dos compostos que absorbeixen a l'infraroig no ho fan mai amb la mateixa intensitat a les mateixes freqüències (vegeu la imatge). La identificació d'estructures se sol fer en dues etapes: la identificació dels grups funcionals característics i la identificació de l'estructura en comparació amb espectres patró.

L'espectrometria d'infraroig a la regió de l'infraroig mitjà ha estat la més utilitzada analíticament. Es pot aplicar a la determinació de tots els compostos orgànics i d'algun compost inorgànic, normalment cations i anions poliatòmics (amoni, sulfat, carbonat, borat) i d'algun contaminant atmosfèric (com monòxid de carboni, disulfur de carboni, diòxid de sofre o àcid cianhídric).

Les tècniques utilitzades en l'espectrometria d'infraroig proper (NIR, near infrared spectrometry) són molt més senzilles que les utilitzades en l'espectrometria d'infraroig mitjà (MIR, mid infrared spectrometry) i molt més semblants a les de l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible.

Els espectres d'infraroig proper no són tan característics com els espectres d'infraroig mitjà, però s'hi poden determinar les vibracions de tensió de l'hidrogen i els seus harmònics en els enllaços C−H, O−H i N−H, la qual cosa permet distingir entre amines primàries, amines secundàries i amines terciàries, i determinar alcohols o àcids carboxílics en diferents medis. En l'infraroig proper les bandes d'absorció són molt amples i se superposen, la qual cosa fa difícil la interpretació directa dels espectres. L'aplicació de mètodes de calibratge multivariant ha permès l'elucidació d'aquests espectres i ha augmentat la utilització d'aquesta tècnica, sobretot en l'àmbit de control de qualitat de productes farmacèutics, alimentaris i derivats del petroli.

La composició de l'espectròmetre per a l'espectrometria d'd'infraroig està adaptada a aquesta regió de l'espectre electromagnètic. La font de radiació sol ser una làmpada de Nernst. El monocromador pot ser un prisma o bé una xarxa de difracció construïts amb materials transparents en la regió espectral infraroja, com els halurs alcalins. Com a detector es pot fer servir un bolòmetre, un parell termoelèctric, una cel·la de Golay o un detector piroelèctric.

ca espectrofotometria d'ultraviolat i visible, n f
ca espectrofotometria UV-vis, n f sin. compl.
ca espectrometria d'ultraviolat i visible, n f sin. compl.
ca espectrometria UV-vis, n f sin. compl.
es espectrofotometría ultravioleta y visible, n f
es espectrofotometría UV-vis, n f
es espectrometría ultravioleta y visible, n f
es espectrometría UV-vis, n f
en ultraviolet and visible spectrometry, n
en ultraviolet and visible spectrophotometry, n
en UV-vis spectrometry, n
en UV-vis spectrophotometry, n

Química analítica

Definició

Espectrometria d'absorció basada en la interacció de la radiació electromagnètica de la regió de l'ultraviolat de longitud d'ona entre 100 i 400 nm i de la regió del visible de longitud d'ona entre 400 i 750 nm amb ions o molècules, la qual origina transicions entre diferents estats electrònics d'aquestes espècies mitjançant la promoció d'electrons cap a orbitals moleculars desocupats.

Nota

L'absorció de radiacions de l'ultraviolat i el visible provoca simultàniament variacions energètiques en els nivells electrònics, en els nivells vibracionals i en els nivells rotacionals, per la qual cosa s'obté un espectre d'una gran complexitat, constituït per un gran nombre de senyals molt pròxims entre ells, per bé que, amb l'ajut d'un espectròmetre d'elevat poder de resolució, s'acostumen a observar únicament bandes d'absorció amples.

Perquè una molècula presenti absorció en l'ultraviolat o en el visible, cal que contingui en l'estructura, com a mínim, un cromòfor (vegeu la imatge).

Atès que la posició dels màxims d'absorció depèn marcadament dels entorns dels cromòfors presents en la molècula, l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible té aplicació en l'estudi de l'estructura molecular. Malgrat que la interpretació teòrica dels espectres d'ultraviolat i visible de molècules complexes és sovint molt complicada, existeixen correlacions empíriques que permeten la deducció d'una informació estructural bastant acurada. D'altra banda, les mesures de la intensitat d'absorció permeten dur a terme la determinació de la concentració de l'anàlit estudiat basada en la llei de Beer-Lambert.

Altres aplicacions de l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible són l'estudi de la isomeria cis-trans i de la tautomeria, l'estudi de constants de dissociació d'àcids i bases, l'estudi d'ions complexos i de complexos de transferència de càrrega i l'estudi de cinètiques de reacció.

La composició de l'espectròmetre per a l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible està adaptada a aquestes regions de l'espectre electromagnètic. La font de radiació sol ser un tub de descàrrega elèctrica a l'ultraviolat, i una làmpada de tungstè a la regió visible. El monocromador pot ser un prisma o bé una xarxa de difracció construïts amb materials transparents en la regió espectral estudiada, de quars en l'ultraviolat i de vidre en el visible. Com a detector se sol usar un fototub, un fotomultiplicador o un detector fotovoltaic.

ca espectrofotometria d'ultraviolat i visible, n f
ca espectrofotometria UV-vis, n f sin. compl.
ca espectrometria d'ultraviolat i visible, n f sin. compl.
ca espectrometria UV-vis, n f sin. compl.
es espectrofotometría ultravioleta y visible, n f
es espectrofotometría UV-vis, n f
es espectrometría ultravioleta y visible, n f
es espectrometría UV-vis, n f
en ultraviolet and visible spectrometry, n
en ultraviolet and visible spectrophotometry, n
en UV-vis spectrometry, n
en UV-vis spectrophotometry, n

Química analítica

Definició

Espectrometria d'absorció basada en la interacció de la radiació electromagnètica de la regió de l'ultraviolat de longitud d'ona entre 100 i 400 nm i de la regió del visible de longitud d'ona entre 400 i 750 nm amb ions o molècules, la qual origina transicions entre diferents estats electrònics d'aquestes espècies mitjançant la promoció d'electrons cap a orbitals moleculars desocupats.

Nota

L'absorció de radiacions de l'ultraviolat i el visible provoca simultàniament variacions energètiques en els nivells electrònics, en els nivells vibracionals i en els nivells rotacionals, per la qual cosa s'obté un espectre d'una gran complexitat, constituït per un gran nombre de senyals molt pròxims entre ells, per bé que, amb l'ajut d'un espectròmetre d'elevat poder de resolució, s'acostumen a observar únicament bandes d'absorció amples.

Perquè una molècula presenti absorció en l'ultraviolat o en el visible, cal que contingui en l'estructura, com a mínim, un cromòfor (vegeu la imatge).

Atès que la posició dels màxims d'absorció depèn marcadament dels entorns dels cromòfors presents en la molècula, l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible té aplicació en l'estudi de l'estructura molecular. Malgrat que la interpretació teòrica dels espectres d'ultraviolat i visible de molècules complexes és sovint molt complicada, existeixen correlacions empíriques que permeten la deducció d'una informació estructural bastant acurada. D'altra banda, les mesures de la intensitat d'absorció permeten dur a terme la determinació de la concentració de l'anàlit estudiat basada en la llei de Beer-Lambert.

Altres aplicacions de l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible són l'estudi de la isomeria cis-trans i de la tautomeria, l'estudi de constants de dissociació d'àcids i bases, l'estudi d'ions complexos i de complexos de transferència de càrrega i l'estudi de cinètiques de reacció.

La composició de l'espectròmetre per a l'espectrofotometria d'ultraviolat i visible està adaptada a aquestes regions de l'espectre electromagnètic. La font de radiació sol ser un tub de descàrrega elèctrica a l'ultraviolat, i una làmpada de tungstè a la regió visible. El monocromador pot ser un prisma o bé una xarxa de difracció construïts amb materials transparents en la regió espectral estudiada, de quars en l'ultraviolat i de vidre en el visible. Com a detector se sol usar un fototub, un fotomultiplicador o un detector fotovoltaic.

ca espectrògraf, n m
es espectrógrafo, n m
en spectrograph, n

Química analítica

Definició

Espectròmetre que permet enregistrar sobre un suport d'imatge un espectre de radiació electromagnètica.

Nota

Un espectrògraf pot disposar d'una placa fotogràfica o de receptors fotoelèctrics com a suports d'imatge.

ca espectre, n m
ca espectrograma, n m
es espectro, n m
es espectrograma, n m
en spectrogram, n
en spectrum, n

Química analítica

Definició

Representació gràfica de la intensitat de la radiació electromagnètica emesa o absorbida per una espècie en funció de la longitud d'ona o de la freqüència de la radiació.

Química analítica

Cerca bàsica

Cerca avançada

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició