Argot culinari i gastronòmic

Mol·lusc bivalva marí del qual existeixen diverses espècies comestibles. L'ostra comuna és rodona, de valva plana i es fixa a les roques, a les quals s'adhereix per complet. Les espècies criades per a la venda es fixen en còdols o en qualsevol closca buida. Les ostres més apreciades són les de Galícia (no sols pel seu sabor, sinó per l'abundància de la seva carn), una zona que és la primera regió productora d'Espanya.
Es reprodueixen a l'estiu, de juny a setembre (per això es diu que no se n'ha de menjar en els mesos que no porten una r al nom); i com que fresen el maig, la millor època per a menjar-les és de setembre a maig. Les ostres s'han de comprar sempre vives, amb les valves tancades o que es tanquin quan es toquin amb el dit. No s'obren fins al moment de preparar-les o de consumir-les crues. La vitalitat d'una ostra oberta es pot comprovar punxant les pestanyes del mantell, que s'han de retreure immediatament.
Les ostres són pobres en lípids (1%), però constitueixen una bona font de proteïnes, i es caracteritzen també pel seu alt contingut de sals minerals, oligoelements i vitamines. Actualment se'n consumeixen més de crues i vives que de cuinades. No obstant això, es poden preparar en fred o en calent de moltes maneres, i es poden servir amb diverses salses, ja siguin d'acompanyament o de cocció amb la mateixa ostra. En algunes preparacions es gratinen, amb formatge o sense. També se'n fan bunyols, croquetes, sopes, etc. Serveixen de guarnició per a moltes receptes riques que inclouen peixos grans o crustacis (llagosta, llobregant), i fins i tot acompanyen el pollastre i les carns roges. També hi ha una salsa d'ostres per a acompanyar peixos grans escalfats.

Cria d'ostres. Consisteix essencialment a proporcionar a les larves joves una superfície adequada perquè s'hi fixin i es puguin desenvolupar. Quan es crien per al consum, es fa primer a mar obert i, quan mesuren prop d'1 cm, es traslladen a basses d'aigua marina fins que assoleixen la mida convenient per al mercat.

Persona que obre les ostres en els restaurants que tenen un mostrador d'ostres a l'exterior.

Persona que ven ostres.

Cos orgànic, protegit per una closca calcària, post per la femella d'ocell, que conté el germen d'un embrió i unes reserves alimentàries. La paraula ou, sense cap altre esment, designa generalment i exclusivament l'ou de la gallina; els altres ous comercialitzats són venuts obligatòriament amb la indicació de l'animal al qual pertanyen: ànec, oca, etc. L'ou és un aliment perfectament equilibrat i nutritiu, però poc energètic (76 cal), ja que és pobre en sucre. En canvi, conté tots els aminoàcids indispensables per a l'home, i és de digestió fàcil si no va lligat o acompanyat de preparacions massa greixoses.
Els ous no es conserven gaire temps si no es guarden en una càmera o al refrigerador (depèn del lloc on es trobin i de la temperatura ambient); en tot cas, menys a l'estiu i una mica més a l'hivern. Com a referència, cal tenir en compte els temps que es consideren vàlids per a la seva conservació en aparells frigorífics: tres setmanes si l'ou és fresc, quatre dies si l'ou s'ha bullit (dur), dos dies si una vegada bullit se li lleva la closca (pelat), el rovell cru 24 hores, la clara de 6 a 12 hores (una preparació que porti ous durs, fins i tot batuts, una escuma, no pot esperar més de 24 hores abans de ser cuinada ).
L'ou ocupa un lloc d'excepció en nombroses indústries alimentàries, especialment de pastes alimentàries, gelats, pastisseria i galetes. Els seus empraments són múltiples (lligament, emulsions, components de farciment, arrebossats), així com en pastisseria i rebosteria entra com a ingredient en una gran quantitat de pastes i cremes bàsiques. Les seves qualitats nutritives han fet que l'ou formi part de l'alimentació humana en totes les latituds i totes les escales socials. L'ou estava prohibit com a aliment gras durant la famosa quaresma religiosa, de la qual va sortir la moda dels ous de Pasqua, que encara perdura, i que s'han convertit en artístics i monumentals ous de xocolata.
Les receptes culinàries en què l'ou és l'ingredient bàsic i que dona nom al plat són nombrosíssimes. Des de l'ou begut, pres sol i cru o barrejat amb algun ingredient (vi, alcohol, llet), fins a les receptes més treballades, l'ou disposa d'un receptari com no té cap més ingredient dels que s'empren a la cuina. Durs, fregits, al plat, en cassoleta, escalfats, emmotllats, filats, passats per aigua, amb llet o un altre líquid, i la majoria dedicats a personatges, noms i fets famosos, quan no a la moda d'un cuiner, una comarca o un país. Però la majoria de receptes que es troben en els llibres de cuina porten noms i títols estrangers i són plats (com està passant amb les receptes d'aviram) que han caigut en desús i que no es fan enlloc del país (exceptuant la truita de patates a la qual s'ha donat projecció internacional, i de la qual som els inventors indiscutibles). Hi ha tantes monografies dedicades a l'ou que seria molt laboriós poder-les reunir.

Ou dur, natural o pintant, típic arreu. El costum de regalar ous es remunta a l'edat mitjana, però el més característic de la festa de Pasqua són els dolços i els pastissos tan variats a cada comarca i a cada regió. Al nostre país, el dolç de Pasqua més famós són les mones, que en alguns casos són veritables obres d'art. I el més popular, l'ou de xocolata, presentat de totes mides, fins i tot de molt grans.

Bolet que abans d'esclatar s'anomena ou de reig i un cop format, reig.

Ou que es fregeix sencer, sense batre'l, amb oli, llard, abundant, fins que es pren la clara i el rovell només és calent, de manera que queda una forma de bunyol molt bonica.

Ou que es fregeix sencer, sense batre'l, amb oli, llard, abundant, fins que es pren la clara i el rovell només és calent, de manera que queda una forma de bunyol molt bonica.

Ou cuit submergint-lo amb la closca durant 3 o 4 minuts en aigua bullent. La millor manera de passar els ous per aigua i evitar que es trenquin és fer a la closca un foradet amb una agulla de cap.