Vuelva a la lista de diccionarios online

Diccionari de química (històric complet)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  radical, n m
  • ca  radical lliure, n m sin. compl.
  • es  radical
  • es  radical libre
  • en  free radical
  • en  radical

Química orgànica

Definición
Àtom o agrupació d'àtoms que es forma pel trencament homolític d'un enllaç covalent.

Nota

  • Cada fragment format és elèctricament neutre, ja que conté un electró desaparellat, tot i que pot tractar-se de qualsevol fragment molecular, com el radical clor (Cl<punt radical>) o el resultant de trencar un peroxo (RO<punt radical>). En el cas de cadenes hidrocarbonades, es diferencia entre el radical primari, quan l'electró desaparellat resta sobre un carboni primari (R<C amb punt radical a sobre>H2); el radical secundari, quan l'electró desaparellat resta sobre un carboni secundari (R2<C amb punt radical a sobre>H), i el radical terciari, quan l'electró desaparellat resta sobre un carboni terciari (R3C<punt radical>). Pel que fa a l'estabilitat, els radicals terciaris són més estables que els radical secundaris i els radical secundaris, més que els radical primaris. El radical metil (<punt radical>CH3) és més inestable que qualsevol altre radical primari. Els radicals poden actuar com a iniciadors de reaccions o com a intermedis de reacció en reaccions radicalàries. Són espècies d'existència transitòria que es formen per acció de la calor o d'energia lluminosa (hν) en processos com l'oxidació, la combustió, la fotòlisi i la polimerització. Els radicals formats en l'organisme tenen caràcter nociu per processos de degradació, als quals s'atribueix un efecte cancerigen. La IUPAC no recomana la denominació radical lliure.
  • ca  radical peroxi, n m
  • es  radical peroxi
  • en  peroxy radical

Química orgànica

Definición
Cadascun dels radicals de fórmula general R−O−O<punt radical> formats per la reacció d'un radical orgànic amb l'oxigen molecular.

Nota

  • Els radicals peroxi intervenen en els processos d'autooxidació, responsables de l'envelliment d'una gran quantitat de materials. Els peròxids orgànics s'utilitzen com a iniciadors de reaccions radicalàries per la facilitat amb què formen radicals.
  • ca  radioactivitat, n f
  • es  radiactividad
  • en  radioactivity

Termes generals

Definición
Propietat que presenten alguns isòtops de determinats elements químics per la qual emeten radiacions nuclears com a conseqüència de la descompensació existent entre el nombre de neutrons i protons i les forces entre partícules que formen el nucli atòmic, la qual cosa en provoca la inestabilitat. Els elements que tenen aquesta propietat s'anomenen <i>radioactius</i>, i les transformacions que experimenten, <i>desintegracions radioactives</i>. Les emissions espontànies de partícules que emeten els elements radioactius són la ^radiació alfa^ i la ^radiació beta^. La radioactivitat pot ésser natural o artificial, segons si la substància ja la posseeix en l'estat en què es troba en la natura o si li és induïda per irradiació. Els nuclis radioactius d'una mateixa espècie formen un radionúclid i tenen una radioactivitat ben definida, comuna a tots ells, que els identifica, de la mateixa manera que un tipus de reacció química identifica els elements que hi participen. Quantitativament, la radioactivitat és un fenomen estadístic i, per tant, per a valorar-lo cal observar el comportament d'un conjunt de nuclis de la mateixa espècie. La constant radioactiva <lambda grega minúscula> considera la probabilitat de desintegració d'un nucli per unitat de temps. En realitat, difícilment una substància radioactiva és formada per un sol radionúclid, ja que cadascun dels seus components, en desintegrar-se, es transforma en un element químic diferent que, a la vegada, pot ésser també radioactiu o no. El radionúclid inicial és el radionúclid pare, mentre que el derivat és el radionúclid fill. Aquesta situació pot continuar al llarg de múltiples filiacions i el conjunt de totes aquestes és la sèrie radioactiva. En aquest cas, la relació que dóna el nombre de nuclis radioactius presents és més complexa perquè, a més de tenir en compte el nombre de cadascun d'ells en l'instant inicial, cal considerar que, per desintegració d'uns, se'n formen d'altres. El problema se simplifica quan s'ateny l'equilibri radioactiu, que té lloc quan ha passat un temps suficientment llarg des que s'ha iniciat el procés de filiació, perquè aleshores el ritme de les desintegracions és imposat pel radionúclid que té la constant radioactiva més petita. A la natura es troben uns 300 núclids diferents, dels quals 25 són radioactius durant un període suficientment llarg perquè n'hi hagi encara avui dia; uns altres 35 tenen un període molt més curt i es creen i es desintegren contínuament en les sèries radioactives. Han estat creats i identificats més de 1.000 radionúclids artificials. Les sèries radioactives reben el nom del núclid o de l'element radiactiu inicial amb un període de semidesintegració més llarg. N'hi ha quatre, tres de les quals són naturals: la del tori, la de l'urani i la de l'actini, que acaben en sengles isòtops estables del plom, respectivament els de nombre de massa 208, 206 i 207; pel que fa a la sèrie del neptuni, com que els radionúclids que la componen tenen un període curt comparat amb la durada de les eres geològiques, no es troba a la natura i ha estat obtinguda artificialment. L'últim núclid d'aquesta sèrie és l'isòtop 209 del bismut. La radioactivitat va ser descoberta el 1896 per Henri Becquerel, el qual, en fer estudis sobre la fosforescència de les substàncies, observà que un mineral d'urani era capaç de velar unes plaques fotogràfiques guardades al seu costat.
  • ca  radó, n m
  • es  radón
  • en  radon
  • sbl  Rn

Química inorgànica

Definición
Element sisè del grup 18 del bloc <i>p</i> de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 86 i massa atòmica 222.

Nota

  • Se'n coneixen fins a trenta-tres isòtops, tots ells inestables. Es presenta com un gas incolor i inodor, amb un punt de fusió de <signe menys>71 ºC i un punt d'ebullició de <signe menys>62 ºC. S'obté a partir de la descomposició radioactiva del <sup>226</sup>Ra i es presenta en forma de molècules monoatòmiques. La seva raresa i inestabilitat en limiten el coneixement de la química i de les aplicacions, i només s'utilitza en camps molt concrets, com ara la medicina nuclear per al tractament del càncer.
  • ca  raió, n m
  • es  rayón
  • en  rayon

Química industrial

Definición
Fibra artificial formada per polímers de cel•lulosa regenerats a partir de la cel•lulosa natural. Es va desenvolupar a França el 1892 com a seda artificial per a substituir la seda natural, amb la qual no té cap semblança des del punt de vista químic. Des del 1924 se l'anomena <i>raió</i>, una denominació que prové de <i>rayon</i>, una marca registrada de l'empresa DuPont de Nemours. El procediment de fabricació consisteix a atacar la cel•lulosa natural amb un bany d'hidròxid de sodi al 20% i a dissoldre posteriorment l'àlcali-cel•lulosa formada, sòlida, amb sulfur de carboni, la qual cosa forma la ^viscosa^. Aquesta solució passa per una filera i el fil format se submergeix en un bany d'àcid sulfúric diluït (10-15%) i sulfat de sodi (10 a 20%). Es regenera la cel•lulosa inicial en forma de fibres del tamany del forat de la filera. Les fibres reben un tractament posterior segons quin sigui el seu ús final, i el bany es recircula. Les fibres de raió tenen pesos moleculars menors que la cel•lulosa original, menys resistència i menys cristal•linitat, i una marcada tendència a encongir-se. Es van desenvolupar processos per a millorar-ne les propietats mecàniques, com el procés a l'acetat, en què s'obté finalment acetat de cel•lulosa. En el procés cuproamoniacal s'ataca la cel•lulosa inicial amb una barreja de sulfat de coure (II) i hidròxid de sodi, i després amb una altra barreja d'amoníac i hidròxid de coure (II). Aquests processos són avui obsolets per a la indústria tèxtil clàssica i han estat substituïts per les fibres sintètiques, que tenen com a matèries primeres els productes petroquímics. A Catalunya al final del segle XX va tancar la planta de raió La Seda de Barcelona, una important indústria d'aquest ram.
  • ca  ramificació, n f
  • es  ramificación
  • en  ramification

Química orgànica

Definición
Cadena lateral que actua com a ^substituent^.

Nota

  • Per exemple, el metil és una ramificació del 2-metilpentà.
  • ca  raó de distribució, n f
  • ca  coeficient d'extracció, n m sin. compl.
  • ca  coeficient de distribució, n m sin. compl.
  • es  coeficiente de extracción
  • es  coeficiente de reparto
  • es  razón de distribución
  • en  distribution coefficient
  • en  distribution ratio
  • en  extraction coefficient
  • sbl  D

Química analítica

Definición
Quocient entre les concentracions analítiques totals, independentment de la seva forma química, d'un solut en dues fases que estan en equilibri en extracció líquid-líquid. Es distingeix del ^coeficient de partició^ en què el solut no es presenta en una sola forma química. La denominació coeficient d'extracció no és recomanada per la IUPAC.
  • ca  factor d'extracció, n m
  • ca  raó de distribució en masses, n f sin. compl.
  • es  factor de extracción
  • en  extraction factor
  • en  mass distribution ratio
  • sbl  Dm

Química analítica

Definición
Quocient entre les massa total d'un solut a l'extracte i la massa total a l'altra fase en extracció líquid-líquid.
  • ca  factor de retenció, n m
  • ca  factor de capacitat, n m sin. compl.
  • ca  raó de distribució màssica, n f sin. compl.
  • ca  raó de partició, n f sin. compl.
  • es  factor de capacidad
  • es  factor de retención
  • es  razón de distribución másica
  • en  capacity factor
  • en  mass distribution ratio
  • en  partition ratio
  • en  retention factor
  • sbl  k

Química analítica

Definición
Factor que defineix la retenció d'un compost en un sistema cromatogràfic determinat. Es pot calcular a partir de variables experimentals com el temps de retenció (tR) i el temps de demora (tO) o el volum de retenció (VR) i el volum de demora (VO) a partir de les expressions: k = tR / (tR − tO) i k = VR / (VR − VO). Si la constant de distribució és independent de la concentració de l'anàlit, el factor de retenció correspon al quocient entre els mols de solut a la fase estacionària (ns) i els mols de solut a la fase mòbil (nm): k = ns/ nm. També es pot calcular a partir de la massa de l'anàlit en cada fase: k = ms/ mm.
  • ca  factor de retenció, n m
  • ca  factor de capacitat, n m sin. compl.
  • ca  raó de distribució màssica, n f sin. compl.
  • ca  raó de partició, n f sin. compl.
  • es  factor de capacidad
  • es  factor de retención
  • es  razón de distribución másica
  • en  capacity factor
  • en  mass distribution ratio
  • en  partition ratio
  • en  retention factor
  • sbl  k

Química analítica

Definición
Factor que defineix la retenció d'un compost en un sistema cromatogràfic determinat. Es pot calcular a partir de variables experimentals com el temps de retenció (tR) i el temps de demora (tO) o el volum de retenció (VR) i el volum de demora (VO) a partir de les expressions: k = tR / (tR − tO) i k = VR / (VR − VO). Si la constant de distribució és independent de la concentració de l'anàlit, el factor de retenció correspon al quocient entre els mols de solut a la fase estacionària (ns) i els mols de solut a la fase mòbil (nm): k = ns/ nm. També es pot calcular a partir de la massa de l'anàlit en cada fase: k = ms/ mm.