Back to top
Antiga Església d'Orient Antiga Església d'Orient

Cristianisme

  • ca  Antiga Església d'Orient
  • ca  Església assíria
  • ca  Església assíria d'Orient
  • ca  Església caldea

Cristianisme

Definició
Església cristiana siríaca oriental, que correspon al cristianisme originari de la Mesopotàmia i Pèrsia.

Nota

  • La tradició ha titllat l'Església assíria de nestoriana, qualificatiu superat actualment en les relacions ecumèniques. L'Església assíria es caracteritza per ser l'única església oriental que no està en comunió ni amb l'Església ortodoxa, ni amb les esglésies ortodoxes orientals, ni amb el Vaticà. El cap de l'Església assíria té el títol de catolicós­ i la seu titular és la de l'antiga Selèucia-Ctesifont (Iraq). Té una litúrgia pròpia, el ritu sirooriental.
antisemitisme antisemitisme

Termes seculars

  • ca  antisemitisme, n m

Termes seculars

Definició
Ideologia d'hostilitat contra els jueus o el judaisme.

Nota

  • L'antisemitisme consisteix en un conjunt de sentiments, prejudicis, ideologies, creences i pràctiques racistes o xenòfobes contra els jueus, contra el judaisme globalment o contra una part de la fe jueva. És una forma d'intolerància religiosa que va des d'una senzilla actitud mental o emocional fins a l'assumpció d'estereotips, la discriminació o la persecució dels jueus. La denominació semita fa referència a Sem, que segons els escrits bíblics fou el primogènit de Noè, de qui són descendents els hebreus. Malgrat no tenir cap base ètnica, ja que hi ha molts pobles semites que no són jueus, la veu semita va abandonar el seu significat lingüístic original per adquirir un nou significat racial que, a la pràctica, la identifiquen, per raó de l'ús que se'n fa, amb l'antijudaisme. El periodista alemany Wilhelm Marr creà el concepte antisemitisme el 1879 (vegeu el seu llibre Zwanglose Antisemitische Hefte) per denotar l'odi als jueus i als corrents polítics liberals, cosmopolites i internacionals dels segles XVIII i XIX, freqüentment associats als jueus. Llibres com Els Protocols dels savis de Sió, artifici difós per la policia tsarista a finals del segle XIX, o el mateix Mein Kampf (1923) d'Adolf Hitler, són l'expressió més radical d'aquesta fòbia malaltissa.
antoinisme antoinisme

Noves religions

  • ca  antoinisme, n m

Noves religions

Definició
Moviment d'inspiració espiritista i teosòfica fundat a Bèlgica, cap al 1885, per Louis Antoine, un miner autodidacte que curava només amb la fe i la pregària.

Nota

  • Els antoinistes, que són uns milers a Bèlgica i França, retenen de la Bíblia la figura del Jesucrist taumaturg i pensen que si l'ésser humà pren consciència de la seva condició espiritual, s'allibera del patiment i pot tornar a la seva condició divina. El guariment del cos segueix el de l'ànima. L'únic pecat és creure en la realitat de la matèria i en el mal.
antropologia de la religió antropologia de la religió

Ciències de la religió

  • ca  antropologia de la religió, n f

Ciències de la religió

Definició
Branca de l'antropologia centrada en l'estudi de la religió de les societats primitives.

Nota

  • L'antropologia de la religió és una de les tres ciències socials de la religió, juntament amb la psicologia de la religió i la sociologia de la religió. En els seus orígens estava dominada per la teoria de l'evolució religiosa i la recerca de l'origen de la religió. Per a J. G. Frazer (1854-1941), l'origen de la religió era la màgia; per a E. B. Tylor (1832-1917), l'animisme; per a R. R. Marett (1866-1944), el preanimisme; per a W. Schmidt (1868-1954), un monoteisme primigeni; i per a d'altres el totemisme, el fetitxisme o el politeisme. L'antropologia de la religió ha abandonat recentment les teories radicals i s'ha concentrat en els estudis de camp de tribus concretes i en l'anàlisi del mite, el ritual i el símbol.
antropomorfisme antropomorfisme

Ciències de la religió

  • ca  antropomorfisme, n m

Ciències de la religió

Definició
Tendència a atribuir a Déu característiques humanes.

Nota

  • L'antropomorfisme és la conseqüència inevitable del fet que l'ésser humà pot concebre la divinitat en termes de les seves pròpies categories mentals.
antroposofia antroposofia

Termes seculars

  • ca  antroposofia, n f

Termes seculars

Definició
Moviment fundat l'any 1913 pel filòsof austríac Rudolf Steiner, segons el qual hi ha un món espiritual que és accessible a les facultats cognoscitives latents en tots els éssers humans.

Nota

  • L'antroposofia va sorgir quan els teòsofs alemanys es van separar de la societat teosòfica. Steiner, que havia publicat els escrits filosòfics de Goethe, va trobar un mètode científic (la ciència de l'esperit o antroposofia) per a entendre de quina manera el suprasensible actua en els fenòmens naturals i el va estendre a molts àmbits científics i culturals. L'individualisme ètic i la llibertat humana són les bases de l'antroposofia, que, per tant, no ha dictat cap precepte ni cap regla, no té cap jerarquia, cap ritual ni caràcter religiós. Els membres de l'antroposofia, més de 50.000 a tot el món, intenten tenir responsabilitats en la societat civil i per això realitzen activitats en l'àmbit de la pedagogia (escoles), la medicina (clíniques, lluita contra el càncer), l'agricultura (granges experimentals), etc.
any litúrgic any litúrgic

Cristianisme

  • ca  any litúrgic, n m

Cristianisme

Definició
Calendari anual de la litúrgia de les esglésies cristianes.

Nota

  • L'estructura de l'any litúrgic varia segons el corrent cristià. L'any litúrgic estableix quan se celebren els principals esdeveniments de la vida de Jesucrist i els misteris més importants del cristianisme. Les solemnitats més importants de l'any litúrgic són la mort i la resurrecció de Jesucrist —en la seva celebració anual (Pasqua) i setmanal (diumenge)— i el Nadal. Al voltant d'aquestes solemnitats s'estructuren dos grans cicles, formats per un període precedent de preparació i un que segueix a la celebració. El temps de preparació per al Nadal, que en molts corrents és anomenat Advent, representa per a les esglésies cristianes occidentals l'inici de l'any litúrgic. El temps de preparació per a la Pasqua s'anomena Quaresma ('quaranta dies'). El temps pasqual dura cinquanta dies, fins a la Pentecosta ('cinquanta' en grec), que és el dia de la vinguda de l'Esperit Sant.
  • ca  apòstol, n m

Cristianisme

Definició
Cadascun dels dotze deixebles que, segons el Nou Testament, Jesucrist va escollir perquè l'acompanyessin fins al moment de la passió i perquè prediquessin la seva doctrina.

Nota

  • Els apòstols eren: Simó (que Jesucrist va anomenar Pere), Jaume i Joan (fills de Zebedeu), Andreu (germà de Pere), Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume (fill d'Alfeu), Tadeu, Simó Cananeu i Judes Iscariot, substituït després per Maties. També el seguien algunes dones que poden ser considerades "apòstoles". Per extensió, de vegades s'anomena apòstol qualsevol persona que propaga la fe cristiana.
  • ca  apòstol, n m

Protestantisme

Definició
Autoritats religioses, considerades hereves dels antics deixebles de Jesucrist.

Nota

  • La noció d'apòstol s'utilitza especialment en alguns grups d'origen protestant de tipus restauracionista, que pretenen tornar a una forma organitzativa similar a la de l'església primitiva, per exemple, l'Església dels Sants dels Darrers Dies (mormons) o l'Església Neoapostòlica.
  • ca  apostolat, n m

Cristianisme

Definició
Acció d'evangelitzar o d'instruir en la fe, que els cristians exerceixen en virtut de la missió que, segons els evangelis, Jesucrist va encomanar als apòstols.