Diccionari de química (històric complet)

Forma al•lotròpica de l'oxigen que es presenta com un gas inestable d'olor penetrant, que descompon fàcilment i dóna oxigen molecular (O₂).

Cadascun dels intermedis de reacció de diferents ^ozonòlisis^, els quals són molt inestables, exploten amb facilitat i generalment no són aïllats.

Degradació d'un enllaç doble per l'oxidació amb l'^ozó^ com a agent oxidant, que es produeix en condicions suaus de temperatura.

Capa de l'^atmosfera terrestre^ que conté una gran concentració d'^ozó^. Aquesta capa impedeix la incidència directa de les radiacions ultraviolades d'ona més curta que des del Sol arriben a la superfície terrestre, les quals, altrament, poden ser causants de danys greus en tota forma de vida. L'ozonosfera es forma a l'estratosfera, entre els 15 km i els 40 km d'altitud, quan la radiació ultraviolada del Sol interacciona amb les molècules d'oxigen (O₂). La reacció genera en primer lloc dos radicals lliures d'oxigen, un dels quals reacciona de nou amb l'oxigen molecular per a produir una molècula d'ozó (O₃), i una molècula que absorbeix l'excés d'energia produïda (com, per exemple, nitrogen o bé oxigen). D'altra banda, l'ozó es pot destruir amb l'ajut de la raciació UV, que proporciona l'energia necessària. Una molècula d'ozó es descompon en una molècula d'oxigen i un radical lliure d'oxigen. Aquest radical torna a reaccionar amb l'ozó per donar dos molècules d'oxigen. Si més no, aquestes dues reaccions són més lentes que la reacció de formació de l'ozó i, per tant, es produeix una acumulació neta d'ozó. A més, encara que les molècules d'ozó són inestables i de vida molt curta, la radiació ultraviolada en va generant contínuament. Malgrat que hi ha fets naturals que afecten l'ozonosfera, com ara les erupcions volcàniques, el causant principal de la disminució del gruix d'aquesta capa és l'emissió de gasos a l'atmosfera terrestre procedent de les activitats humanes. Es va començar a constatar aquesta minva els anys setanta, i estudis posteriors van assenyalar els gasos CFC (clorofluorocarbur) com als agents més actius de l'alteració. Aquests productes són molt volàtils i poc reactius a la troposfera. Per tant, en arribar a l'estratosfera, es descomponen degut a l'activitat de les radiacions solars i donen lloc a radicals de clor (Cl). Aquests radicals són els responsables de la destrucció de l'ozó. La reacció que té lloc és cíclica i, per tant, per a cada molècula d'ozó es genera un nou radical de clor que torna a iniciar la reacció. L'afebliment de l'ozonosfera és especialment intens en determinades regions de l'atmosfera terrestre (l'Antàrtida, l'Àrtida i gran part de Sibèria). Ateses les greus conseqüències que es poden derivar d'una major exposició dels éssers vius a la radiació ultraviolada, des del Protocol de Mont-real (1987), diversos països van acordar la disminució progressiva de les emissions de CFC, fins a la seva total prohibició el 1996 als països desenvolupats. En la darrera dècada, gràcies a la prohibició de CFC, s'ha vist una disminució de la reducció de la capa d'ozó. Si més no, com que alguns països continuen fent servir aquests productes i els alternatius HCFC, i que tenen un temps de vida molt llarg, de fins a 100 anys, encara es necessitarà unes quantes dècades per a la total recuperació de la capa d'ozó.