Diccionari d’otorrinolaringologia

Percepció d'olors desagradables, que apareix quan l'aire respirat és realment desagradable o bé en cas de disòsmia.

Cadena formada pels ossets de l'orella que s'estén transversalment des de la membrana timpànica fins a la finestra vestibular.

Conjunt de cavitats anatòmiques que intervenen en l'amplificació dels sons i ajuden a configurar el timbre de veu de cada individu.

Cavitat que constitueix la part principal de l'orella mitjana, situada entre la trompa auditiva i les cel·les mastoidals i que conté els ossets de l'orella.

Compartiment sense eco ni reverberació sonora on es fan les exploracions auditives.

Interval d'intensitats en relació amb les freqüències a les quals l'oïda és sensible, que és delimitat pel llindar auditiu i el llindar d'intolerància.

Espai amb un sistema d'altaveus que permet dur a terme una audiometria sense auriculars.

Conducte ossi enrotllat en espiral i situat al modíol, que allotja el gangli espiral.

Canal de l'adaptador anatòmic d'un audiòfon que serveix per a equilibrar les pressions, per a ventilar el conducte auditiu extern a fi de reduir els riscos d'humitat de l'orella i per a evitar l'efecte d'oclusió.

Cadascuna de les dues canals longitudinals situades a cada banda de la paret posterior de la hipofaringe per on passen els aliments durant la deglució.