Argot culinari i gastronòmic

Vi que es produeix al País Basc, una mica aspre, de grau alcohòlic relativament baix (hi ha anys que amb prou feines supera els 6º), i de vida curta. És un vi sec, amb una lleugera gasificació natural que s'obté per fermentació de most de varietats de raïm que, per causes meteorològiques, no han madurat normalment. De producció curta. Sol beure's com a aperitiu o per acompanyar el marisc.

Deformar una cosa per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix.

Ganivetàs, arma de tall grossa.

Fill de l'ovella (mascle o femella) fins a l'edat d'un any. Hi ha tres tipus de xai de carnisseria. El xai de llet es mata abans de ser desmamat, a l'edat de 30 o 40 dies: pesa de 8 a 10 kg. La seva carn, molt tendra, és una mica insípida però molt delicada. El xai anomenat blanc proporciona el 70% dels xais de carnisseria; sacrificat entre els 70 i 150 dies, pesa de 20 a 25 kg. La seva carn, d'un color rosa fosc, és ferma quan es compra, però es torna molt tendra en la cocció. El xai anomenat gris se sacrifica entre els 6 i els 9 mesos i pesa entre 30 i 40 kg. La seva carn és ferma i té un sabor més acusat (moltoneja), i hi ha qui el prefereix al xai blanc. Finalment, queda el xai més vell, d'1 a 2 anys, que encara sent més la llana, anomenat borrec, i el marrà o mascle, que es reserva per a la reproducció. A Catalunya es prefereix el xai de llet, que fa les delícies dels especialistes de carn a la brasa, però hi ha molts altres procediments i receptes per a preparar i guisar aquest nadó. Del xai se n'aprofita tot, del cap a la cua. Les millors preparacions són a la brasa o rostit, sobretot per la senzillesa. També se'n fan estofats i cassolades i les parts més inferiors solen anar a l'escudella.

Tenir, la carn de xai o de moltó, després de cuita, un gust que recorda l'olor, el tuf, de la llana verge i bruta. Sobretot si la bèstia no ha estat castrada amb prou anticipació.

Substància blanca, formada principalment de sucre, que es congria a les figues seques.

Farina que es forma en el formatge per l'acció d'animalons petitíssims.

Beure amb excés begudes alcohòliques.

Menjar i beure.

Plat genuïnament català preparat amb alls, cebes, tomàquet, pebrot, carabassó i albergínia, i eventualment julivert. Segons els casos es considera com una salsa, altres com la guarnició d'un plat ja cuinat, i fins i tot com a plat en si mateix que pot servir-se sol. Els ingredients i el procediment són els mateixos en tots els casos. Fora de Catalunya el títol de chanfaina designa, segons les regions, una sèrie de cuinats de diversos elements picats, més o menys gruixuts, ja sigui de carn, d'hortalisses, o de menuts, etc. Entre les chanfainas més conegudes hi ha l'antillana, la del Bierzo, la castellana i la de Salamanca.