Argot culinari i gastronòmic

Glop que es pren xarrupant.

Glop que es pren xarrupant.

Beure xuclant, paladejant.

Beure molt, reiteradament, sobretot líquids alcohòlics.

Ocell de la família dels anàtids, el més petit dels europeus, que habita al nord d'Europa i hiverna al centre i sud d'Europa i al nord d'Àfrica. Mesura menys de 40 cm, és nocturn i migrador parcial. Culinàriament es prepara com tots els ànecs salvatges. La seva carn és d'una gran finesa i molt estimada.

Amanida singular la paternitat de la qual es disputen diverses poblacions de la comarca del Garraf i el Baix Penedès, ja que tots diuen que és un plat típic del seu poble. Conté diversos ingredients (hortalisses, peixos confitats, olives, etc.) i s'assaona amb una derivació de la famosa salsa romesco, que els autòctons anomenen salvitxada i que també utilitzen per als populars calçots.

Menjada de xató. Es fa sempre per a diverses persones i endemés dels ingredients que li són propis, generalment s'acompanya d'una gran truita de patates, tot regat amb un bon vi de taula del país.

Fer un soroll sibilant, les viandes, quan es couen o fregeixen a un foc baix.

Soroll que fa una vianda quan es cou o fregeix a foc baix.

Persona que planifica i organitza la cuina d'un servei de restauració, compra els aliments i supervisa i controla les tasques que hi tenen lloc. Des de finals del segle passat, i fins a la nostra darrera guerra civil (1936-1939), hem tingut al nostre país caps de cuina que, a part de la fama que tingueren en vida, ens han deixat un llegat que cal recuperar, actualitzant-lo i adaptant-lo a les necessitats de la vida d'estrès actual. Els noms d'alguns d'aquests benefactors de la humanitat, magistrats de l'art culinari, són, per ordre alfabètic: Carles Adserà, fundador de l'Hotel Adserà de la Molina i autèntic primer hoteler-cuiner pioner d'aquesta veterana zona esportiva gironina, treballador infatigable que morí pràcticament al peu dels fogons a prop de complir els cent anys; Ferran Agulló, escriptor, periodista i bon vivant, que ens va deixar un receptari de cuina popular impagable, i a qui s'atribueix la paternitat de la denominació Costa Brava (hi ha diverses versions sobre el seu origen, i segurament la veritat restarà un enigma, com tantes altres coses de la història, però és evident que Ferran Agulló, el poeta Josep Maria Junoy i altres personatges de l'època, varen intervenir-hi per donar-li el ressò i l'anomenada mundial que avui té); Ignasi Domènech (Manresa, 1878 - Barcelona, 1956), el cuiner que va escriure més llibres de cuina de la seva època i potser de totes les èpoques, tant en català com en castellà, i mestre de cuiners, que és a totes les cuines, de les cases particulars a la gran burgesia, i en totes les situacions, al costat de la mestressa de casa, en una societat en plena ebullició de formes noves, en tots els camps de l'art i de la cultura; Teodoro Bardají (1882-1958), cap de cuina d'hotels de primera categoria, casinos i del Palau Reial, que passà finalment a cap de cuina del ducat d'El Infantado, on va poder lluir les seves habilitats, tant a la cuina de cada dia com en els grans banquets, i suculentes menjades en les caceres que en aquella època celebraven la gent de la noblesa. Més recents, però també desapareguts, hi ha els figuerencs Joan i Lluís Duran i Camps, mestres i patriarques de la cuina empordanesa, caps de cuina del rei al Palau de Marivent (en Joan) i promotors del Consell Català de la Cuina i de les presentacions del vi novell dels concursos dels tastavins de les mostres de cuina empordanesa. També varen representar la cuina catalana, en especial l'empordanesa, en moltes ocasions, tant a Espanya com a l'estranger. Del seu prestigi, reconegut arreu, dins i fora del país, n'ha quedat escola; molts dels caps de cuina que avui es valoren han sortit de can Duran. Aquests germans són els que varen exaltar i valorar la cuina i les bones maneres de la seva mare, iniciadora de la saga actual, que afortunadament continuen els seus nets i besnets. De Figueres també s'ha d'esmentar un gran cuiner, Josep Mercader i Brugués (1926-1979), malaguanyat professional que ens va deixar en plena aventura creativa.
Xef és un gal·licisme que s'ha internacionalitzat tant i s'ha generalitzat de manera tan popular, que se li està perdent el respecte. Tothom s'autoanomena xef, amb coneixements o sense, solament compta la barra per un costat i la gran demanda per l'altre.