Vuelva a la lista de diccionarios online

Diccionari de química (històric complet)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  intensitat de corrent, n f
  • ca  intensitat, n f sin. compl.
  • es  intensidad
  • es  intensidad de corriente
  • en  intensity
  • en  intensity of current
  • sbl  I

Electroquímica

Definición
Magnitud que expressa el valor d'un corrent elèctric. És la quantitat d'electricitat que travessa una secció d'un conductor en la unitat de temps. La seva unitat és l'ampere (A).
  • ca  intensitat de tremp, n f
  • es  severidad de temple
  • en  severity of quench

Metal·lúrgia

Definición
Propietat d'un medi líquid (aigua, oli o sals foses) de refredar a gran velocitat un material escalfat.
  • ca  intensitat radiant, n f
  • es  intensidad radiante
  • en  radiant intensity
  • sbl  I

Química física

Definición
Relació entre la potència de radiació emesa per una font puntual i l'angle sòlid en una direcció determinada per unitat de temps. La intensitat radiant ve donada normalment per unitats de freqüència.
  • ca  interacció, n f
  • es  interacción
  • en  interaction

Química teòrica

Definición
Acció recíproca que s'exerceixen dos sistemes físics. L'efecte que cada sistema sofreix és produït per la força exercida per l'altre. Les interaccions fonamentals de la natura són la gravitació o interacció gravitacional, la interacció electromagnètica, la interacció feble i la interacció forta. La interacció electromagnètica actua entre partícules carregades elèctricament, i és la responsable de l'estructura dels àtoms i les molècules i, per tant, de la majoria dels fenòmens de l'experiència quotidiana. Per la seva banda, la interacció feble i la interacció forta regeixen les interaccions entre les partícules del nucli atòmic.
  • ca  interacció de transferència de càrrega, n f
  • es  interacción de transferencia de carga
  • en  charge-transfer interaction

Química teòrica

Definición
Interacció intermolecular específica de caràcter atractiu que s'estableix entre dos sistemes (àtoms o molècules) quan un d'ells, l'anomenat donador, cedeix part dels seus electrons a l'altre, l'anomenat acceptor. La interacció de transferència de càrrega esdevé més forta com més baixa és l'energia d'ionització del donador i més gran, l'afinitat electrònica de l'acceptor. La interacció de transferència de càrrega és important entre ions divalents o trivalents i les molècules de dissolvent que els envolten.
  • ca  interacció dipol-dipol, n f
  • es  interacción dipolo-dipolo
  • en  dipole-dipole interaction

Química teòrica

Definición
Interacció predominant entre molècules polars deguda a les forces electrostàtiques que s'estableixen entre les càrregues parcials dels ^dipols^ moleculars. L'energia d'aquesta interacció depèn de l'orientació relativa de les molècules. En un gas o en un líquid, on les molècules poden girar sobre si mateixes, la interacció dipol-dipol entre dues molècules és el promig de les interaccions corresponents a totes les possibles orientacions relatives dels dos dipols. L'energia potencial resultant d'aquest promig és una funció inversa de la sisena potència de la distància intermolecular (1/r6). Vegeu també ^llei de Coulomb^.
  • ca  interacció dipol-dipol induït, n f
  • es  interacción dipolo-dipolo inducido
  • en  dipole-induced-dipole interaction

Química teòrica

Definición
Interacció que s'estableix, en una molècula polar, entre les càrregues parcials del seu dipol i les càrregues del dipol que aquest indueix en una molècula veïna. És una interacció electrostàtica de caràcter atractiu, ja que els dos dipols estan alineats. L'energia d'aquesta interacció és inversament propocional a la sisena potència de la distància intermolecular (1/r6). Vegeu ^dipol induït^ i ^força electrostàtica^.
  • ca  interacció ió-dipol, n f
  • es  interacción ion-dipolo
  • en  ion-dipole interaction

Química teòrica

Definición
Interacció predominant entre ions i molècules polars deguda a la força electrostàtica que s'estableix entre la càrrega neta de l'ió i el dipol de la molècula polar. És la responsable de l'entalpia de solvatació d'ions en dissolvents polars i de la formació de l'esfera de solvatació al voltant de cada ió. Vegeu també ^llei de Coulomb^.
  • ca  interacció ió-ió, n f
  • es  interacción ion-ion
  • en  ion-ion interaction

Química teòrica

Definición
Interacció predominant entre ions àtomics o moleculars deguda a la força electrostàtica que s'estableix entre les seves càrregues netes. És la responsable de la formació de parells iònics en dissolució. Vegeu també ^llei de Coulomb^.
  • ca  interacció iònica, n f
  • es  interacción iónica
  • en  ionic interaction

Electroquímica

Definición
Fenomen consistent en la interacció entre els diferents ions solvatats d'una dissolució electrolítica mitjançant forces electrostàtiques de llarg abast. A dilució infinita, les dissolucions dels electròlits presenten un comportament ideal perquè els ions es mouen independentment els uns dels altres sense cap tipus d'interacció. En dissolucions diluïdes, la interacció iònica origina atraccions i repulsions entre els ions, la qual cosa dóna lloc a petites desviacions respecte el comportament ideal, tal com s'observa experimentalment en les disminucions de la conductivitat molar dels electròlits forts per la primera de les lleis de Kohlrausch, del seu factor de Van't Hoff, i de la mobilitat iònica en augmentar la concentració. Això ha induït a introduir el coeficient d'activitat d'un ió i el coeficient d'activitat iònic mitjà com a mesura del desviament de la idealitat, els quals poden calcular-se a partir de la teoria de Debye-Hückel. Quan la concentració de l'electròlit és prou elevada, la interacció iònica origina l'associació iònica en què els ions de càrrega contrària poden associar-se i formar parells iònics estables, tot causant una notable davallada en la concentració d'ions lliures en dissolució.