m-
m-
Química orgànica
- ca m-
- ca meta-
- es m-
- es meta-
- en m-
- en meta-
Química orgànica
Definición
Prefix que es fa servir per indicar que dos substituents en un anell de benzè es troben en les posicions relatives 1,3.
Nota
- Per exemple, el m-metilfenol té un metil en la posició 3 respecte de l'hidroxil, el qual es considera el grup funcional principal i, en conseqüència, se li atribueix la posició 1. Un altre exemple és el m-xilè, l'isòmer meta del ^xilè^, en què els metils es troben en les posicions 1 i 3. Vegeu també ^o-^ i ^p-^.
maceració
maceració
Química analítica
- ca maceració, n f
- es maceración
- en maceration
Química analítica
Definición
Operació consistent en fer actuar un dissolvent sobre una mostra a temperatura ambient durant un període relativament llarg de temps per a descomposar-la o extreuren un anàlit. S'aplica en els casos de substàncies difícilment solubles a temperatura ordinària i quan existeixen substàncies volàtils alterables per l'acció de temperatures suaus.
macroestat
macroestat
Química teòrica
- ca macroestat, n m
- es macroestado
- en macrostate
Química teòrica
Definición
Estat termodinàmic d'un sistema macroscòpic. El macroestat d'un sistema s'especifica donant el valor d'un conjunt mínim de les seves propietats termodinàmiques. Des del punt de vista de la termodinàmica estadística un macroestat és el promig, observat macroscòpicament, de tots els diferents microestats que el sistema pot adoptar a escala microscòpica.
macromolècula
macromolècula
Química orgànica
- ca macromolècula, n f
- es macromolécula
- en macromolecule
Química orgànica
Definición
Molècula de ^massa molar^ d'entre 10.000 i desenes de milions, que s'estructura a partir d'enllaços covalents, majoritàriament entre àtoms de carboni, per bé que també pot contenir enllaços entre carboni i heteroàtoms o entre heteroàtoms, tot i que aquests hi acostumen a ser amb menor proporció.
Nota
- La formació d'un gran nombre d'enllaços carboni-carboni s'explica perquè l'energia d'enllaç és relativament alta, la qual cosa suposa que la formació de macromolècules és un procés exotèrmic i, per tant, molt favorable. El silici, tot i que també pot formar múltiples enllaços silici-silici, no forma molècules tan grans. Habitualment, la macromolècula és un ^polímer^ que es forma per repeticions d'un ^monòmer^. En la natura es troben diversos exemples d'elements formats per macromolècules, com la cel·lulosa, les proteïnes i els virus, i també els diamants i els silicats. A través de processos de síntesi és possible obtenir polímers de manera industrial, com el polietilè, el poliestirè i el neoprè.
magnesi
magnesi
Química inorgànica
- ca magnesi, n m
- es magnesio
- en magnesium
- sbl Mg
Química inorgànica
Definición
Element segon del grup 2 del bloc <i>s</i> de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 12 i massa atòmica 24,3050.
Nota
- Se'n coneixen fins a dinou isòtops, dels quals tres són estables, <sup>24</sup>Mg, <sup>25</sup>Mg i <sup>26</sup>Mg. Es presenta com un metall blanc argentat, amb un punt de fusió de 649 ºC i un punt d'ebullició de 1.105 ºC. És molt abundant en l'escorça terrestre i es troba en materials rocosos, com la dolomita, la magnesita, l'olivina i la serpentina. També n'hi ha en l'aigua del mar, en aigües salines subterrànies i en lleres salines. És el vuitè element en abundància de l'escorça terrestre. S'obté per l'electròlisi del clorur de magnesi o de l'òxid de magnesi, o bé per la descomposició del carbonat de magnesi i la posterior reducció de l'òxid. És un agent reductor fort i reacciona amb els àcids i l'aigua bullent amb alliberament d'hidrogen. Crema en l'aire quan s'escalfa i fa una llum blanca molt intensa. Amb l'aire humit es forma una capa oxidada i, amb el temps, el metall es corroeix del tot. Presenta l'estat d'oxidació +2. Es fa servir en construccions metàl•liques lleugeres. Forma aliatges amb l'alumini i el zinc. Es fa servir per a la protecció catòdica d'altres metalls contra la corrosió; com a agent reductor per obtenir titani, zirconi, beril•li, urani i hafni; en les piles seques; en pirotècnia i en bombes incendiàries, i en la fabricació d'instruments òptics de precisió i d'aparells fotogràfics.
magnetita
magnetita
Geologia
- ca magnetita, n f
- ca ferro magnètic, n m sin. compl.
- ca pedra d'Hèrcules, n f sin. compl.
- ca pedra imant, n f sin. compl.
- es hierro magnético
- es magnetita
- es piedra imán
- en leading stone
- en magnetic iron
- en magnetite
Geologia
Definición
Mineral de ferro, de fórmula química Fe3O4, que cristal·litza en el sistema cúbic. De color negre i diafanitat opaca, té una lluïssor de metàl·lica brillant a submetàl·lica mat, una duresa de 5,5-6,5 i el color de la pols que fa el mineral en ser ratllat és negre. Presenta una densitat alta, de 5,2 g/cm3, una fractura de subconcoïdal a desigual i una exfoliació entre octaèdrica imperfecta i nul·la. Pertany a la classe dels òxids. És la matèria primera més important per a l'obtenció industrial del ^ferro^ i, de les seves escòries siderúrgiques, es recuperen freqüentment ^vanadi^ i ^fòsfor^. També es troba associat al ^corindó^.
Nota
- La forma magnetita prové del llatí magnes (en català, 'imant').
magnetització
magnetització
Química teòrica
- ca imantació, n f
- ca magnetització, n f sin. compl.
- es imanación
- es imantación
- es magnetización
- en magnetization
- sbl M
Química teòrica
Definición
Creació d'un moment magnètic en un sistema a causa de l'acció d'un camp magnètic extern. En una substància, la imantació es pot produir per inducció i per orientació. En el primer cas el camp magnètic modifica el moviment elèctronic en els àtoms o molècules del sistema i provoca l'aparició d'un moment magnètic temporal. En el segon cas les molècules amb moment magnètic permanent tendeixen a orientar-se segons el camp. La imantació s'expressa com el moment magnètic generat per unitat de volum i es representa amb un vector, M, que segueix la direcció del moment magnètic creat.
magnetó de Bohr
magnetó de Bohr
Química teòrica
- ca magnetó de Bohr, n m
- es magnetón de Bohr
- en Bohr magneton
- sbl μB
Química teòrica
Definición
Constant física fonamental que constitueix la unitat de mesura del moment magnètic associat a un electró o a un sistema d'electrons. Es defineix com μB = eħ/(2me) , en què ħ és la constant de Planck reduïda, i e i me són, respectivament, el valor absolut de la càrrega elèctrica i la massa en repòs de l'electró. El magnetó de Bohr apareix com un factor multiplicatiu en el càlcul dels moments magnètics produits pel moment angular orbital i pel moment angular de spin d'un electró o d'un sistema d'electrons. El seu valor numèric és 9,274 015 4 (31) × 10−24 J T−1.
magnetó nuclear
magnetó nuclear
Química teòrica
- ca magnetó nuclear, n m
- es magnetón nuclear
- en nuclear magneton
- sbl μN
Química teòrica
Definición
Constant física fonamental que constitueix la unitat de mesura del moment magnètic intrínsec dels nuclis atòmics. Es defineix com μN = eħ/(2mp), en què ħ és la constant de Planck reduïda, i e i mp són, respectivament, la càrrega elèctrica i la massa en repòs del protó. El magnetó nuclear apareix com un factor multiplicatiu en el càlcul del moment magnètic associat al moment angular de spin d'un nucli. El seu valor numèric és 5,050 786 6 (17) × 10−27 J T−1.
magnetoafaiçonament
magnetoafaiçonament
Metal·lúrgia
- ca magnetoafaiçonament, n m
- es magnetohechurado
- en magnetic working
Metal·lúrgia
Definición
Procediment de donar forma a un tub de metall lleuger mitjançant atraccions electromagnètiques d'una bola d'acer col·locada en el seu interior.
