Vocabulari de la música

Amb un grau d'intensitat tan alt com siga possible.

Línia musical constituïda per un o més motius, que pot considerar-se com un element de rang superior al motiu i inferior al període.

Art o tècnica de frasejar.

Executar (una peça musical) expressant amb nitidesa tots els elements que la componen.

Estil de jazz aparegut als Estats Units a principis dels anys seixanta del segle XX, caracteritzat pel rebuig de les normes tradicionals i la improvisació totalment lliure, sense l'obligació d'interpretar la melodia.

Nombre de vibracions completes o cicles que, en una font sonora, tenen lloc per unitat de temps, que determina la percepció de l'altura d'un so i que es mesura en hertzs.

Espècie de quòdlibet humorístic que es troba en les cançons populars franceses del segle XVI.

Cançó profana de caràcter popular i típica de la Itàlia del segle XV i principis del XVI, interpretada generalment per una veu solista amb acompanyament de llaüt.

Sistema especial d'articulació, principalment per a la flauta, que consistix a pronunciar la lletra r durant l'execució d'una escala cromàtica.

Instrument musical de percussió format per dos llistons de fusta units per mitjà d'una frontissa, que sona fent xocar els llistons.