Vocabulari de la música

Executar (una peça musical) expressant amb nitidesa tots els elements que la componen.

Estil de jazz aparegut als Estats Units a principis dels anys seixanta del segle XX, caracteritzat pel rebuig de les normes tradicionals i la improvisació totalment lliure, sense l'obligació d'interpretar la melodia.

Nombre de vibracions completes o cicles que, en una font sonora, tenen lloc per unitat de temps, que determina la percepció de l'altura d'un so i que es mesura en hertzs.

Espècie de quòdlibet humorístic que es troba en les cançons populars franceses del segle XVI.

Cançó profana de caràcter popular i típica de la Itàlia del segle XV i principis del XVI, interpretada generalment per una veu solista amb acompanyament de llaüt.

Sistema especial d'articulació, principalment per a la flauta, que consistix a pronunciar la lletra r durant l'execució d'una escala cromàtica.

Instrument musical de percussió format per dos llistons de fusta units per mitjà d'una frontissa, que sona fent xocar els llistons.

Composició polifònica basada en les regles del contrapunt imitatiu, en què un o diversos temes es desenrotllen per mitjà de processos imitatius segons una estructura bàsica ordenada en exposició, episodi i secció final.

Fuga breu per a orgue, en què el subjecte és la primera frase d'un coral i, ocasionalment, també la segona.

Elaborat a manera de fuga però sense respectar-ne les regles estrictes de la fuga clàssica.