Diccionari de lingüística

En gramàtica generativa, descripció de les operacions per les quals l'estructura superficial rep una interpretació fonètica.

Estudi de les alternances de fonemes utilitzades com a procediments morfològics.

Teoria o model d'anàlisi de l'estructura interna dels mots per mitjà d'un metallenguatge específic.

Disciplina lingüística que estudia l'estructura interna dels mots.

Model morfològic desenvolupat a principis del segle XXI a partir sobretot dels treballs de Martin Maiden, que fa un acostament a la morfologia, i especialment als paradigmes flexius, desvinculada de la fonologia i la sintaxi.

Branca de la morfologia que estudia la formació de mots.

Branca de la morfologia que distribueix els mots en diferents classes o categories (nom, verb, etc.) i explica les variacions que poden experimentar per raó d'accidents gramaticals com el gènere, el nombre, la conjugació, etc.

Model morfològic desenvolupat a partir de la dècada dels setanta del segle XX que es basa en la idea que una gramàtica generativa ha de contenir un component morfològic diferenciat dels components sintàctic i fonològic.

Model morfològic desenvolupat en la dècada dels vuitanta del segle XX que es basa en la idea que el tipus més natural, o menys marcat, de morfologia és transparent, uniforme i icònic, en el sentit que cada morfema expressa una única categoria gramatical i a cada categoria gramatical li correspon un únic morfema.

Concepte encunyat per Mark Aronoff i utilitzat en la morfologia autònoma per a designar aquelles variants formals presents en els paradigmes que no estan condicionades fonològicament ni sintàcticament i que han de ser analitzades en un nivell lingüístic intermedi al de la fonologia i la sintaxi.