Vuelva a la lista de diccionarios online

Diccionari de química (històric complet)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  electronegatiu -iva, adj
  • es  electronegativo
  • en  electronegative

Química teòrica

Definición
Dit de l'àtom o de la molècula que té capacitat d'atreure o que ha atret els electrons d'un altre àtom o molècula. Això fa que la càrrega electrònica localitzada sobre l'àtom o la molècula sigui negativa. Vegeu també ^càrrega neta^.
  • ca  electronegativitat, n f
  • es  electronegatividad
  • en  electronegativity

Química inorgànica, Química teòrica

Definición
Capacitat d'un àtom d'atreure els electrons envers ell mateix en un enllaç.

Nota

  • És el paràmetre més important a l'hora de determinar el tipus d'enllaç que es forma entre àtoms. És difícil de quantificar d'una manera satisfactòria, ja que no és una propietat d'un àtom per si mateix, sinó que depèn fins a cert punt de la combinació química en què es troba. S'han dissenyat diferents escales d'electronegativitat en un intent de donar una quantitatització satisfactòria, de les quals les tres més conegudes són les de Pauling, Mulliken i Allred-Rochow. Cadascuna es basa en criteris parcialment diferents i no es poden mesclar entre elles. En línies generals concorden que l'electronegativitat disminueix cap a l'esquerra i cap avall en la taula periòdica dels elements. Així, els elements dels primers grups tenen una electronegativitat baixa i són ^electropositius^. Malgrat que per als elements del grup 18 s'obtenen uns valors d'electronegativitat força elevats, aquests no són gens reactius i, per tant, l'element més electronegatiu de tots és el fluor. L'electronegativitat de dos elements A i B determina el tipus d'enllaç que es forma entre ells. Es distingeixen tres casos bàsics. Quan A i B són electropositius, formen un sòlid metàl•lic que es caracteriza per una alta conductivitat elèctrica i una estructura en què cada àtom està rodejat per un nombre elevat de veïns, sovint dotze. L'^enllaç metàl•lic^ implica la deslocalització dels electrons en el sòlid i no té caràcter direccional. Quan A i B són electronegatius formen compostos covalents, bé molècules individuals (O<sub>2</sub>, H<sub>2</sub>O, etc.) o bé sòlids covalents amb una xarxa contínua d'enllaços (SiO<sub>2</sub>). Entre aquestes dues categories no hi ha una línia divisòria clara, sinó canvis graduals. En general, els àtoms molt electronegatius (fluor, oxigen, cloru, etc.) tenen més tendència al comportament molecular en els seus elements i compostos. Els sòlids covalents no són bons conductors de l'electricitat. La característica més important d'aquest enllaç, tant en sòlids com en molècules, és el seu elevat caràcter direccional. Així, un àtom està envoltat d'un número reduït d'altres àtoms (1, 2, 3, 4) en disposicions geomètriques específiques. Una visió simplificada de l'^enllaç covalent^ és veure'l com la compartició d'electrons en enllaços específics localitzats entre àtoms. Finalment, quan un àtom és molt electropositiu i un altre molt electronegatiu, formen un sòlid iònic. Se'l pot considerar format per una transferència total d'electrons d'un àtom a l'altre, de manera que l'element electropositiu es transforma en un catió i l'electronegatiu es transforma en un anió. Ambdós tipus d'ions es mantenen units per una atracció electrostàtica. L'enllaç no és direccional i té més estabilitat com més anions es puguin empaquetar al voltant de cada catió, i viceversa. No obstant això, no hi ha una separació clara entre aquestes tres categories. Així, un enllaç covalent entre àtoms de diferents electronegativitats tindrà una compartició desigual dels electrons que estan més atrets per un àtom que l'altre. Un àtom tindrà una càrrega parcial negativa i l'altre una càrrega parcial positiva, i generaran un ^enllaç polar^ que té un ^moment dipolar^. Aquest enllaç polar es pot considerar parcialment iònic i ser una transició entre un enllaç covalent pur i un enllaç iònic pur. Un cas similar es dóna per l'enllaç metàl•lic que no es converteix de cop en enllaç covalent en anar canviant de tipus d'àtom, sinó que passa per l'estat de semiconductor amb propietats intermèdies.
  • ca  electroosmosi, n f
  • es  electroósmosis
  • en  electroosmosis

Química física

Definición
Fenomen electrocinètic que consisteix en el pas de líquid a través d'un diafragma porós quan s'aplica una diferència de potencial a dos elèctrodes situats a ambdós costats del diafragma i submergits en aigua o en un altre líquid conductor. La massa de líquid transportada a través del diafragma en un temps determinat és proporcional a la intensitat del corrent. El fenomen electrocinètic invers a l'electroosmosi és el ^potencial de flux^.
  • ca  oxidació anòdica, n f
  • ca  electrooxidació, n f sin. compl.
  • ca  oxidació electroquímica, n f sin. compl.
  • es  electrooxidación
  • es  oxidación anódica
  • es  oxidación electroquímica
  • en  anodic oxidation
  • en  electrochemical oxidation
  • en  electrooxidation

Electroquímica

Definición
Pèrdua d'electrons d'una espècie química en reaccionar a l'ànode d'una cel·la electroquímica. Per exemple, quan s'oxida l'etilè sobre l'elèctrode de Pt, té lloc la reacció d'oxidació anòdica C2H4(g) + 4 H2O 2 CO2(g) + 12 H+(aq) + 12 e. Els hidrocarburs aromàtics s'oxiden més fàcilment que els alifàtics. El benzè s'oxida primer a fenol i després a p-benzoquinona en medi d'àcid sulfúric sobre un ànode d'òxid de plom.
  • ca  electropoliment, n m
  • es  electropulido
  • es  electropulimentado
  • en  electropolishing

Electroquímica

Definición
Procés d'abrillantament de la superfície d'un material metàl·lic per dissolució anòdica dels metalls, per tal de donar-li un acabament decoratiu en produir una fina capa d'òxid. A diferència del poliment mecànic, no s'introdueixen tensions a la superfície metàl·lica. Els metalls més comunament abrillantats amb aquest procediment són l'alumini, l'acer, el llautó, el coure i els aliatges de níquel-plata. Normalment se sotmet el metall que es vol abrillantar a una densitat de corrent anòdica de 100-800 mA cm2 en una cel·la electrolítica que conté àcid fosfòric a 60ºC durant 5-10 min. El càtode pot ser d'acer, de coure o de plom.
  • ca  electropolímer, n m
  • es  electropolímero
  • en  electropolymer

Electroquímica

Definición
Material resultant de l'electropolimerització d'un o diversos compostos orgànics insaturats. Poden contenir cadenes lineals, ramificades i/o entrecreuades. Els electropolímers lineals i amb cadenes de baix pes molecular solen ser bastant solubles en els dissolvents orgànics més comuns, mentre que els electropolímers amb cadenes lineals d'alt pes molecular, ramificades o entrecreuades són insolubles. La majoria d'electropolímers són materials aïllants, però n'hi ha alguns que és comporten com a semiconductors tipus p perquè s'oxiden internament durant la seva electrogeneració tot produint cations radicals o polarons que actuen com a transportadors de la càrrega elèctrica. Vegeu també ^polímer conductor^.
  • ca  electropolimerització, n f
  • es  electropolimerización
  • en  electropolymerization

Electroquímica

Definición
Conjunt de reaccions en cadena que condueixen a la formació d'un polímer a partir de l'oxidació o reducció directa o indirecta d'un compost orgànic insaturat. El polímer resultant també s'anomena electropolímer. Una electropolimerització comprèn l'etapa d'iniciació de la cadena, que és una reacció electròdica, seguida de les etapes de propagació, on el polímer va creixent en longitud fins que té lloc una etapa de trencament, per recombinació radicalària, transferència de cadena o addició amb una altra espècie present en el medi. L'etapa d'iniciació electroquímica pot donar radicals lliures que propaguen la reacció en cadena via radicalària, tot i que és més comuna la generació inicial d'anions o de cations per reducció o oxidació, respectivament, del dissolvent, dels ions de l'electròlit indiferent, d'espècies addicionades al medi o del propi monòmer. En l'electropolimerització aniònica sol tenir lloc la reducció catòdica del monòmer, de manera que cada anió monomèric electrogenerat pot produir una única cadena polimèrica, la qual s'exhaureix en addicionar un altre producte al medi de reacció. L'electropolimerització catiònica sol iniciar-se per l'oxidació anòdica de l'anió de l'electròlit indiferent, el producte resultant del qual oxida el monòmer, o bé per l'oxidació anòdica directa del monòmer, però els polímers resultants no són massa llargs ja que el seu creixement es troba limitat per reaccions de transferència de cadena amb els ions dels medi. En el cas d'alguns monòmers conjugats (aromàtics, heterocíclics, etc.), com ara el pirrole, l'anilina i el tiofè, l'electropolimerització catiònica és conduïda mitjançant una policondensació en què cada polímer produït amb n unitats monomèriques s'oxida al seu catiò radical, el qual s'acobla, tot seguit, amb el catió radical del monòmer inicial per donar un polímer amb n + 1 unitats monomèriques amb la pèrdua de 2 H+. El polímer resultant pot paral·lelament oxidar-se internament i generar càrregues positives o polarons, els quals són contrarestats pels anions dopants de l'electròlit indiferent, donant finalment un polímer conductor. Quan la dissolució de partida conté dos monòmers susceptibles d'ésser oxidats o reduïts, s'obtenen copolímers amb seqüències d'unitats de cada monòmer en la mateixa cadena.

Nota

  • Imatges_electroquímica 008 (Etapes de l'electropolimerització d'un monòmer heterocíclic (X = NH, NCH3 o S) per policondensació: (a) oxidació del monòmer; formació i posterior oxidació del: (b) dímer, (c) trímer, i (d) oligòmer d'ordre n + 1; (e) oxidació de l'oligòmer d'ordre n amb dopatge de l'anió Y)
  • ca  electropositiu -iva, adj
  • es  electropositivo
  • en  electropositive

Química teòrica

Definición
Dit de l'àtom o molècula que pot cedir o que ha cedit els electrons a un altre àtom o molècula. Això fa que la càrrega electrònica localitzada sobre l'àtom o la molècula sigui positiva. Vegeu també ^càrrega neta^.
  • ca  electroquímica, n f
  • es  electroquímica
  • en  electrochemistry

Electroquímica

Definición
Ciència que estudia les relacions existents en els processos on hi ha interconversió entre l'energia elèctrica i l'energia química. És considerada una part de la química física. A la figura es mostra un arbre de la seva estructuració amb la relació entre les seves principals àrees. Es desglossa en dues grans branques, anomenades iònica i electròdica. L'electroquímica iònica s'ocupa dels ions en dissolució i de les sals foses. Quan es dissol un electròlit (un compost iònic o polar) en un dissolvent polar, com ara l'aigua, es forma una dissolució iònica, l'estructura de la qual depèn de les interaccions que actuen en el sistema. La interacció iònica és la major responsable del seu comportament no ideal i permet calcular el coeficient d'activitat d'un ió, mentre que la interacció ió-dissolvent explica el fenomen de la solvatació iònica. La hidratació del protó (solvatació en aigua) per donar l'io hidroni o hidroxoni H+(aq) és el fonament de les reaccions de transferència protònica i permet d'establir la teoria d'àcids i bases. Aquestes interaccions també serveixen per explicar l'equilibri iònic, inclosa la problemàtica de l'associació iònica. Quan l'electròlit es troba subjecte a diferències de forces mecàniques o de temperatura, de potencial elèctric o de potencial químic es produeixen fenòmens de transport dels ions en dissolució, que poden ser per convecció, migració o difusió, respectivament. L'electroquímica electròdica considera l'equilibri electroquímic que es produeix en la interfase electroquímica, la qual té una distribució de càrregues, anomenada doble capa electroquímica, en haver una diferència de potencial entre l'elèctrode i la dissolució de l'electròlit. A partir de l'equilibri electroquímic, s'estableix el concepte de potencial d'elèctrode, que permet d'explicar el comportament d'una pila galvànica i d'una bateria. En aplicar un voltatge adient a una cel·la electrolítica, té lloc un pas de corrent elèctric que comporta l'electròlisi de la dissolució. El corresponent procés electròdic és estudiat per la cinètica electròdica i es produeix mitjançant la transferència de càrrega d'ions o molècules neutres a través de la doble capa electroquímica, la qual és afectada pel transport de matèria cap a, o des de, l'elèctrode on té lloc la reacció. La pròpia reacció electròdica pot venir acompanyada d'altres processos, com ara reaccions químiques, fenòmens d'adsorció, formació de noves fases, fotoluminescència, etc. Entre els processos electròdics d'interès tecnològic, cal assenyalar la formació de gasos, l'oxidació o reducció de compostos inorgànics i orgànics, amb els que s'han establert mètodes d'electrosíntesi o bé d'electrodegradació per a la seva destrucció en efluents aquosos, l'electrodeposició (de metalls, òxids metàl·lics, polímers conductors, etc.), l'oxidació anòdica de metalls, que comporta l'estudi de la seva corrosió i protecció, i procediments de conversió d'energia, sobretot en emprar una pila de combustible. Tots aquests processos poden ser estudiats mitjançant les tècniques electroquímiques, les quals permeten l'electroanàlisi de les espècies en dissolució. Les enormes aplicacions dels processos electròdics han conduit al fet que l'electroquímica formi ja part del camp de les ciències de materials, posseint un caràcter interdisciplinar en acoblar-se a d'altres rames de la ciència i la tècnica. Han aparegut així l'electroquímica orgànica, l'electroquímica inorgànica, la bioelectroquímica, l'electrometal·lúrgia, l'enginyeria electroquímica, l'electroquímica industrial, la fotoelectroquímica i l'espectroelectroquímica.

Nota

  • Imatges_electroquímica 009 (arbre d'estructuració de l'electroquímica)
  • ca  electroquímica electròdica, n f
  • ca  electròdica, n f sin. compl.
  • es  electródica
  • es  electroquímica electródica
  • en  electrodic electrochemistry
  • en  electrodics

Electroquímica

Definición
Branca de l'electroquímica que estudia els processos de transferència de càrrega que tenen lloc a la superfície dels elèctrodes. A l'arbre d'estructuració de l'electroquímica es detallen les seves principals àrees. Considera l'equilibri electroquímic que té lloc en la doble capa electroquímica entre un elèctrode i una dissolució d'un electròlit, i explica el comportament d'una pila galvànica i d'una bateria a partir del concepte de potencial d'elèctrode. Utilitza la cinètica electròdica per a tractar la transferència de càrrega d'ions o molècules neutres, els quals són afectats pel transport de matèria i molts cops són acompanyats de reaccions químiques, d'adsorció, de formació de noves fases, etc. També contempla l'ús de les tècniques electroquímiques per a caracteritzar un procés electròdic, molts dels quals són de caire industrial.