Vuelva a la lista de diccionarios online

Diccionari de química (històric complet)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  espectre molecular, n m
  • es  espectro molecular
  • en  molecular spectrum

Química analítica

Definición
Espectre electrònic que s'obté com a conseqüència de les transicions electròniques entre diferents nivells d'energia en una molècula. Aquestes transicions poden representar l'emissió de radiació electromagnètica, quan es produeix el pas d'un estat excitat a l'estat fonamental, o l'absorció de radiació electromagnètica, quan es produeix el pas de l'estat fonamental fins a un estat excitat. L'espectre està format per diverses línies poc espaiades que apareixen en forma de bandes, i que són el resultat de la superposició del nivell d'energia vibracional i el nivell d'energia rotacional en els nivells d'energia electrònica. L'aspecte dels espectres moleculars està determinat per diferents característiques de la molècula, de forma que constitueix un instrument molt valuós per a l'estudi de l'estructura molecular. S'utilitzen en el camp de l'anàlisi química per a la identificació i la determinació de molts compostos.

Nota

  • graf_QA2. OAA: ok, però té poca qualitat i s'ha de traduir el text.
  • ca  espectroelectroquímica, n f
  • es  espectroelectroquímica
  • en  spectroelectrochemistry

Electroquímica

Definición
Ciència interdisciplinar entre l'electroquímica i l'espectrocòpia que estudia els processos electroquímics mitjançant tècniques físiques pròpies de l'espectroscòpia. Es pot distingir entre l'espectroelectroquímica òptica, l'espectrometria electrònica i iònica, i la ressonància electrònica d'espín, les quals s'apliquen in-situ o ex-situ amb finalitat analítica i proporcionen una informació complementària molt valuosa respecte al comportament dels sistemes electroquímics. Dins de l'espectroelectroquímica òptica es pot assenyalar: a) la de transmissió, on es mesura l'absorbància de les espècies que es produeixen o desapareixen, la qual cosa permet estudiar la cinètica d'una reacció electròdica; b) la de reflectància especular, on l'adsorció i la formació de pel·lícules sobre la superfície de l'elèctrode modifica la intensitat de la reflexió òptica de la radiació incident; c) l'elipsometria, en què la reflexió d'una llum polaritzada linealment sobre un elèctrode amb una pel·lícula superficial produeix una llum polaritzada elípticament; d) l'espectroscòpia Raman, on s'aplica la difusió inelàstica de fotons amb canvi de longitud d'ona, que aporta informació sobre els estats vibracionals de les espècies que hi ha sobre l'elèctrode, adsorbides en ell, formant una pel·lícula superficial o a la capa de difusió. Com tècniques d'espectrometria electrònica i iònica es pot destacar: a) l'espectrometria fotoelectrònica de raigs X, on s'arrenquen els electrons dels àtoms a prop de la superfície de l'elèctrode, els quals assoleixen energies cinètiques al buit característiques de la mostra investigada; b) l'espectrometria d'electrons Auger, on s'estudia l'energia emesa en la reordenació electrònica interna dels àtoms propers a la superfície electròdica quan raigs X o electrons primaris arrenquen els electrons de les seves capes internes; c) l'espectrometria de masses, on es detecten els ions arrencats de la superfície de l'elèctrode per bombardeig d'ions primaris. La ressonància electrònica d'espín està basada en l'absorció de radiació d'una espècie paramagnètica sota l'acció d'un camp magnètic i s'empra especialment per a la detecció d'espècies amb un nombre imparell d'electrons, com ara radicals, ions radicalaris i alguns metalls de transició.
  • ca  espectrofotometria, n f
  • es  espectrofotometría
  • en  spectrophotometry

Química analítica

Definición
Espectrometria en les regions de l'ultraviolat, el visible o l'infraroig. Es distingeixen dues espectrofotometries d'absorció molecular segons la regió de l'espectre electromagnètic considerada; l'espectrometria d'ultraviolat i visible i l'espectrometria d'infraroig. En la regió de l'infraroig, el retorn a l'estat fonamental després de l'absorció produeix calor, en canvi en les regions de l'ultraviolat i el visible, l'espècie excitada pot cedir una part de l'excés d'energia emetent fotons de menor freqüència que els absorbits prèviament. Aquesta emissió d'energia s'estudia mitjançant la tècnica de l'espectrometria de luminescència molecular.
  • ca  espectrometria d'infraroig, n f
  • ca  espectrofotometria d'infraroig, n f sin. compl.
  • es  espectrofotometría de infrarojo
  • es  espectrometría de infrarojo
  • en  infrared spectrometry
  • en  infrared spectrophotometry

Química analítica

Definición
Espectrometria d'absorció basada en la interacció de la radiació electromagnètica de la regió de l'infraroig amb molècules, estructures cristal•lines i cristalls, la qual origina variacions tant en els nivells rotacionals com en els nivells vibracionals moleculars. La regió de l'infraroig de l'espectre electromagnètic s'estén entre la del visible i la de les microones i abasta les longituds d'ona entre 0,75 µm fins a 1.000 µm. Dins d'aquesta regió es distingeixen l'infraroig proper (entre 0,7 µm i 2,5 µm), l'infraroig mitjà (entre 2,5 µm i 25 µm) i l'infraroig llunyà (entre 25 µm i 1.000 µm). L'infraroig llunyà, el menys energètic, provoca canvis en els nivells de rotació molecular, mentre que les radiacions de les altres dues regions tenen suficient energia per produir també canvis vibracionals. Les vibracions es poden classificar en vibracions de tensió, en què dos àtoms enllaçats oscil•len fent variar la longitud d'enllaç, però mantenint constant l'angle d'enllaç, i vibracions de deformació, en què hi ha una variació de l'angle d'enllaç mentre que la seva longitud es manté constant. El gran nombre de modes de vibració que tenen les molècules poliatòmiques fa que l'espectre d'infraroig contingui una gran informació sobre la seva estructura. Aquesta tècnica tant es pot aplicar en la determinació de la puresa d'una substància a través de la comprovació de la presència o absència d'un grup funcional (en aquest cas es treballa amb mescles) com en la identificació o elucidació d'una estructura (en aquest cas es treballa amb una substància pura). En el primer cas, s'aprofita el fet que dos compostos que absorbeixin a l'infraroig no ho fan mai amb la mateixa intensitat a les mateixes freqüències. La identificació d'estructures se sol fer en dues etapes; la identificació dels grups funcionals característics i la identificació de l'estructura per comparació amb espectres patró. L'espectrometria d'infraroig a la regió de l'infraroig mitjà ha estat la més utilitzada analíticament. Es pot aplicar a la determinació de tots els compostos orgànics i d'algun compost inorgànic, normalment cations i anions poliatòmics (amoni, sulfat, carbonat, borat) i algun contaminant atmosfèric (com monòxid de carboni, disulfur de carboni, diòxid de sofre o àcid cianhídric). Les tècniques utilitzades en l'espectrometria d'infraroig proper (NIR, near infrared spectrometry) són molt més senzilles que les d'espectrometria d'infraroig mitjà (MIR, mid infrared spectrometry) i molt més semblants a les de l'espectrometria d'ultraviolat i visible. Els espectres d'infraroig proper no són tan característics com els espectres d'infraroig mitjà, però es poden determinar les vibracions de tensió de l'hidrogen i els seus harmònics en els enllaços C−H, O−H i N−H, la qual cosa permet distingir entre amines primàries, amines secundàries i amines terciàries, i determinar alcohols o àcids carboxílics en diferents medis. En l'infraroig proper les bandes d'absorció són molt amples i se superposen, la qual cosa fa difícil la interpretació directa dels espectres. L'aplicació de mètodes de calibratge multivariant ha permès l'elucidació d'aquests espectres i ha augmentat la utilització d'aquesta tècnica, sobretot en l'àmbit de control de qualitat de productes farmacèutics, alimentaris i derivats del petroli. La composició de l'^espectròmetre^ per a l'espectrometria d'd'infraroig està adaptada a aquesta regió de l'espectre electromagnètic. La font de radiació sol ser una làmpada de Nernst. El monocromador pot ser un prisma o bé una xarxa de difracció construïts amb materials transparents en la regió espectral infraroja, com els halurs alcalins. Com a detector es pot fer servir un bolòmetre, un parell termoelèctric, un detector pneumàtic de Golay o un detector piroelèctric.

Nota

  • graf_QA2; taules_QA2. OAA: ok
  • ca  espectrometria d'ultraviolat i visible, n f
  • ca  espectrofotometria d'ultraviolat i visible, n f sin. compl.
  • es  espectrofotometría ultravioleta y visible
  • es  espectrometría ultravioleta y visible
  • en  ultraviolet and visible spectrometry
  • en  ultraviolet and visible spectrophotometry

Química analítica

Definición
Espectrometria d'absorció basada en la interacció de la radiació electromagnètica de la regió de l'ultraviolat (de longitud d'ona entre 100 nm i 400 nm) i de la regió del visible (entre 400 nm i 750 nm) amb ions o molècules, la qual origina transicions entre diferents estats electrònics d'aquestes espècies, mitjançant la promoció d'electrons cap a orbitals moleculars desocupats. L'absorció d'aquests tipus de radiacions provoca simultàniament variacions energètiques en els nivells electrònics, en els nivells vibracionals i en els nivells rotacionals, per la qual cosa s'obté un espectre d'una gran complexitat, constituït per un gran nombre de senyals molt pròxims entre ells, per bé que, amb l'ajut d'un espectròmetre d'elevat poder de resolució, s'acostumen a observar únicament bandes d'absorció amples. Per tal que una molècula presenti absorció en la regió ultraviolada o en la visible, cal que contingui en l'estructura, com a mínim, un grup cromòfor. Atès que la posició dels màxims d'absorció depèn marcadament dels entorns dels grups cromòfors presents en la molècula, l'espectrometria d'ultraviolat i visible té aplicació en l'estudi de l'estructura molecular. Malgrat que la interpretació teòrica dels espectres d'ultraviolat i visible de molècules complexes és sovint molt complicada, existeixen correlacions empíriques que permeten la deducció d'una informació estructural bastant acurada. D'altra banda, les mesures de la intensitat d'absorció permeten dur a terme la determinació de la concentració de l'anàlit estudiat basada en la llei de Beer-Lambert. Altres aplicacions de l'espectrometria d'ultraviolat i visible són l'estudi de la isomeria cis-trans i de la tautomeria, l'estudi de constants de dissociació d'àcids i bases, d'ions complexos i de complexos de transferència de càrrega, i l'estudi de cinètiques de reacció. La composició de l'^espectròmetre^ per a l'espectrometria d'ultraviolat i visible està adaptada a aquestes regions de l'espectre electromagnètic. La font de radiació sol ser un tub de descàrrega elèctrica a la regió ultraviolada, i una làmpada de tungstè a la regió visible. El monocromador pot ser un prisma o bé una xarxa de difracció construïts amb materials transparents en la regió espectral estudiada, de quars a la ultraviolada i de vidre a la visible. Com a detector se sol usar un fototub, un fotomultiplicador o un detector fotovoltaic.

Nota

  • graf_QA2; taules_QA2. OAA:ok
  • ca  espectrògraf, n m
  • es  espectrógrafo
  • en  spectrograph

Química analítica

Definición
Espectròmetre que permet d'enregistrar sobre un suport d'imatge (com ara una placa fotogràfica o receptors fotoelèctrics) un espectre de radiació electromagnètica.
  • ca  espectròmetre, n m
  • es  espectrómetro
  • en  spectrometer

Química analítica

Definición
Espectroscopi que permet separar una radiació electromagnètica en les seves components monocromàtiques i quantificar-ne la intensitat. S'obté a partir d'un espectroscopi si es dota d'un monocromador i un detector. Així doncs, un espectròmetre està constituït essencialment per una font de radiació electromagnètica contínua, una cel•la portamostres, un monocromador i un detector. La composició de cada un d'aquests components varia segons la zona de treball de l'espectre. Aquesta composició bàsica correspon als espectròmetres d'un sol feix. Els espectròmetres de doble feix divideixen el feix de radiació de la font de radiació en dos components que es fan passar, de forma simultània, un per la cel•la de la mostra i l'altre per una cel•la de referència. Això es fa utilitzant un mirall rotatori, de manera que el detector, en rebre una sèrie de polsos alternats, compara directament la intensitat transmesa per la mostra amb la transmesa pel dissolvent pur o per un patró. La diferència d'intensitat d'ambdós senyals és proporcional a la concentració de l'anàlit. Quan s'utilitza per obtenir espectres d'emissió o espectres d'absorció en les regions ultraviolada, visible o infraroja de l'espectre electromagnètic, alguns autors l'anomenen espectrofotòmetre.

Nota

  • graf_QA2. OAA: ok, apliqueu-hi les correccions que s'hi especifiquen.
  • ca  espectròmetre de masses, n m
  • es  espectrómetro de masas
  • en  mass spectrometer
  • en  mass spectrometre

Química analítica

Definición
Instrument que permet separar els feixos d'ions atòmics o moleculars de diferents masses i enregistrar-ne la deflexió i la intensitat. Les tres parts bàsiques d'un espectròmetre de masses són la font d'ionització, on la mostra és sotmesa a un procés d'evaporació, ionització i acceleració dels ions formats; l'analitzador de masses, que separa els ions de masses diferents, de forma que arriben al detector a temps diferents, i el detector, normalment un multiplicador d'electrons, que amplifica el corrent d'ions de forma molt semblant a un fotomultiplicador. A través d'un enregistrador s'obté un espectre de masses en el que es representa la relació massa/càrrega de cada ió format enfront de la seva abundància relativa. La gran expansió de l'espectrometria de masses s'ha degut, en part, a la gran varietat de fonts d'ionització que s'han dissenyat per evaporar i ionitzar molècules i àtoms de propietats molt diferents. Les més habituals són les d'ionització electrònica i d'ionització química.

Nota

  • graf_QA2 i taules_QA2. OAA: ok
  • ca  espectrometria, n f
  • es  espectrometría
  • en  spectrometry

Química analítica

Definición
Tècnica d'anàlisi basada en l'estudi d'espectres electromagnètics mitjançant un espectròmetre. L'espectrometria tracta tant la mesura de l'energia radiant emesa o absorbida per la matèria, com a conseqüència del resultat d'interaccions entre la matèria i l'energia de diversa natura en les diferents regions de l'espectre electromagnètic, com la interpretació teòrica de les mesures i del seu aprofitament pràctic, especialment en anàlisi química. Així, es mesura la intensitat de l'energia emesa o absorbida en funció de la longitud d'ona corresponent, i es constitueix un espectre amb la representació gràfica de l'una respecte a l'altra. Segons la regió espectral considerada, l'espectrometria inclou una gran varietat de tècniques de mesura, les quals també són diferents segons que sigui estudiada l'emissió o l'absorció de l'energia. Si la font de radiació i l'espècie absorbent són en estats energètics idèntics, és a dir, en ressonància, la radiació emesa sol ser de la mateixa freqüència que la radiació absorbida. En aquests casos, tant l'absorció com l'emissió poden ésser estudiades, depenent de les circumstàncies químiques i instrumentals. Exemples de l'ús de processos de ressonància són l'espectrometria d'absorció atòmica i l'espectrometria de ressonància magnètica nuclear. Si s'estudia l'energia emesa, s'empra sovint el terme fluorescència de ressonància. Si l'espècie absorbent cedeix l'excés d'energia mitjançant processos de col•lisions intermoleculars o altres processos no radioactius, el fenomen és estudiat aleshores l'espectrometria d'absorció. L'estudi teòric dels diversos processos d'absorció i d'emissió i de les quantitats d'energia implicades en cada cas ha estat la base principal de desenvolupament dels coneixements relatius tant a l'estructura atòmica com a l'estructura molecular, en particular d'una gran part de la química quàntica. El fet que la intensitat de les línies espectrals i bandes espectrals emeses o absorbides sigui sempre relacionat amb el nombre de nuclis, d'àtoms o de molècules presents ha permès l'establiment de tècniques diverses d'anàlisi quantitativa, algunes d'extrema sensibilitat, com l'espectrometria de raigs gamma. Algunes de les tècniques espectromètriques tenen un interès especial en l'anàlisi qualitativa, com l'espectrometria d'emissió (per a la identificació d'elements metàl•lics en mostres sòlides a nivell de traces) i l'espectrometria d'infraroig (per a la identificació de molècules orgàniques). En l'infraroig, l'estudi de les nombroses bandes o línies d'absorció, degudes a vibracions dels àtoms dels grups funcionals, contribueix a resoldre també problemes d'establiment d'estructures moleculars. És molt útil també per a aquest objectiu l'espectrometria de ressonància magnètica nuclear.
  • ca  espectrometria d'absorció, n f
  • es  espectrometría de absorción
  • en  absorption spectrometry

Química analítica

Definición
Espectrometria basada en l'absorció selectiva de radiació electromagnètica de l'anàlit. Tots els processos d'absorció d'energia radiant comporten l'excitació quantitzada d'una espècie per l'absorció d'un fotó. La transició energètica resultant de l'absorció de fotons pot correspondre a diferències entre els nivells d'energia de spin nuclear (espectrometria de ressonància, a la regió de les radiofreqüències), de translació, de rotació o de vibració de molècules (espectrometria de microones o espectrometria d'infraroig), dels electrons més externs dels àtoms o de les molècules (espectrometria d'utraviolat i visible), dels electrons de les capes més internes dels àtoms (espectrometria d'absorció de raigs X) o d'energia nuclear (espectrometria de raigs gamma).