Torna al llistat dels Diccionaris en Línia

Diccionari de química (històric complet)

Presentació

Cerca bàsica

Cerca avançada

  • ca  mètode d'Andreasen, n m
  • es  método de Andreasen
  • en  Andreasen method

Termes generals

Definició
Mètode granulomètric que permet determinar la distribució de la grandària de les partícules d'una substància per sedimentació. Es basa en l'ús de l'aparell representat a la figura. Un cop posada la suspensió en la proveta, es retira un volum fix de la dispersió a intervals de temps regulars, del nivell 0, per succió amb la pipeta. El joc de la clau de la pipeta permet descarregar la mostra succionada a una càpsula, en la qual es pesa la quantitat de pols obtinguda, després d'eliminar-ne el líquid que l'acompanya per evaporació, filtració, rentat, etc. Vegeu també ^anàlisi granulomètrica^.

Nota

  • A. Vian i J. Ocón, Elementos de ingeniería química. Operaciones básicas. Ed. Aguilar, pàg. 353, figura 12-12.
  • ca  mètode d'interacció de configuracions, n m
  • es  método de interacción de configuraciones
  • en  configuration interaction method

Química teòrica

Definició
Procediment de la química quàntica que utilitza els resultats del mètode de Hartree-Fock per trobar una millor aproximació a les energies i les funcions d'ona dels estats electrònics d'un àtom o d'una molècula. En la resolució del sistema d'equacions de Hartree-Fock normalment s'obtenen més spinorbitals que els necessaris per construir l'únic determinant d'Slater que el mètode utilitza per descriure l'estat fonamental. Es prenen els spinorbitals de menor energia i es desestimen els d'energia superior. Però es poden construir altres determinants si els spinorbitals ocupats es van substituint per spinorbitals virtuals. En conjunt, amb tots els m spinorbitals obtinguts en un càlcul de Hartree-Fock d'un sistema de n electrons es poden construir (<m sobre n>) determinants diferents. El mètode d'interacció de configuracions proposa la combinació lineal de tots o part d'aquests determinants com a aproximació a la funció d'ona electrònica exacta. Després d'optimitzar variacionalment els coeficients de la combinació lineal s'obté un resultat molt millor que el proporcionat pel mètode de Hartree-Fock emprant un sol determinant. La raó és que la funció d'ona d'interacció de configuracions té en compte les interaccions instantànies dels electrons i explica parcialment l'energia de correlació. En el límit, si es pogués usar un nombre infinit de determinants, s'obtindria la funció d'ona exacta. Emperò, els càlculs reals estan limitats a un nombre finit de determinants, encara que en els més precisos se'n solen utilitzar milions. Vegeu també ^orbital ocupat^, ^orbital virtual^ i ^mètode variacional^.
  • ca  mètode de compensació de Poggendorff, n m
  • ca  mètode d'oposició de Poggendorff, n m sin. compl.
  • es  método de compensación de Poggendorff
  • es  método de oposición de Poggendorff
  • en  Poggendorff's compensation method
  • en  Poggendorff's opposition method

Electroquímica

Definició
Mètode més comunament emprat per a mesurar la força electromotriu d'una pila galvànica. Per a això, es connecta una pila A, generalment un acumulador de fem constant i més gran que qualsevol de les que es vulgui mesurar, a un conductor uniforme BC, de gran resistència. La pila X, la fem EX de la qual es desitja mesurar, és connectada a B amb els pols ordenats en la mateixa direcció de la pila A i, a través d'un galvanòmetre G, a un contacte mòbil D, el qual és desplaçable al llarg de BC. Es regula la posició de D per tal que no passi corrent per G, en el qual cas la caiguda de potencial al llarg de BD serà exactament EX. Se substitueix a continuació la pila X per una pila R de referència, i es repeteix l'operació. Si BD' és la longitud necessària per a compensar la fem de la pila patró ER, s'acompleix la relació EX = (BD/BD')ER, la qual permet calcular EX.

Nota

  • Imatges_electroquímica 077 (mètode de compensació de Poggendorff)
  • ca  mètode de compensació de Poggendorff, n m
  • ca  mètode d'oposició de Poggendorff, n m sin. compl.
  • es  método de compensación de Poggendorff
  • es  método de oposición de Poggendorff
  • en  Poggendorff's compensation method
  • en  Poggendorff's opposition method

Electroquímica

Definició
Mètode més comunament emprat per a mesurar la força electromotriu d'una pila galvànica. Per a això, es connecta una pila A, generalment un acumulador de fem constant i més gran que qualsevol de les que es vulgui mesurar, a un conductor uniforme BC, de gran resistència. La pila X, la fem EX de la qual es desitja mesurar, és connectada a B amb els pols ordenats en la mateixa direcció de la pila A i, a través d'un galvanòmetre G, a un contacte mòbil D, el qual és desplaçable al llarg de BC. Es regula la posició de D per tal que no passi corrent per G, en el qual cas la caiguda de potencial al llarg de BD serà exactament EX. Se substitueix a continuació la pila X per una pila R de referència, i es repeteix l'operació. Si BD' és la longitud necessària per a compensar la fem de la pila patró ER, s'acompleix la relació EX = (BD/BD')ER, la qual permet calcular EX.

Nota

  • Imatges_electroquímica 077 (mètode de compensació de Poggendorff)
  • ca  mètode de dinàmica molecular, n m
  • es  método de dinámica molecular
  • en  molecular dynamics method

Química teòrica

Definició
Procediment de la mecànica estadística per calcular propietats termodinàmiques, estructurals i dinàmiques d'un sistema macroscòpic a partir de les propietats microscòpiques del mateix. Juntament amb el mètode de Montecarlo és un dels principals mètodes de simulació de la mecànica estadística. Es basa en la generació d'un elevat nombre de configuracions del sistema i en amitjanar al llarg de totes elles els valors que la propietat a calcular va prenent. A diferència del mètode de Montecarlo, la selecció de configuracions no es fa de manera aleatòria. Es crea igualment una successió encadenada de configuracions, però cadascuna s'obté de l'anterior després d'efectuar la integració de les equacions del moviment de Newton per a un període molt curt de temps (de l'ordre dels picosegons o femtosegons) a partir de la posició, la velocitat i la interacció de les partícules del sistema en la configuració precedent. Es tracta, doncs, d'un procediment determinista que intenta reproduir la dinàmica microscòpica del sistema. El valor de la propietat a calcular és simplement la mitjana dels valors obtinguts en cadascuna de les configuracions generades. Les seves limitacions estan en la correcta modelització del sistema real a estudiar i en la qualitat del potencial d'interacció, tant intermolecular com intramolecular, utilitzat. La descripció del sistema és més realista com més curt és l'interval de temps entre configuracions i com més llarg és el temps cobert per tota la simulació. Això fa que sigui un procediment que consumeix molt temps d'ordinador. Els primers estudis pel mètode de dinàmica molecular foren realitzats pels físics nord-americans B. J. Alder i T. E. Wainwright el 1957 per estudiar les propietats del fluid d'esferes rígides. Posteriorment A. Rahman, el 1964, i L. Verlet, el 1967, estengueren aquest estudi a sistemes amb potencials d'interacció continus. Actualment és especialment usat en l'estudi de propietats d'equilibri i de processos que tenen lloc en líquids, solucions, cristalls, polímers i molècules d'interès biològic.
  • ca  mètode de Fajans, n m
  • ca  valoració de Fajans, n f
  • es  método de Fajans
  • es  valoración de Fajans
  • en  Fajans method
  • en  Fajans titration

Química analítica

Definició
Valoració de precipitació en què s'empra un ^indicador d'adsorció^ per a detectar el punt final. Els indicadors d'adsorció poden ser àcids febles (com la fluoresceïna, la diclorofluoresceïna o l'eosina) o bases febles (com la rodamina 6 G i l'etoxicrisoïdina), i poden ésser emprats només en un camp de pH limitat segons el valor de la seva constant d'ionització. Idealment l'adsorció es produeix prop del punt d'equivalència, i el resultat no només és un canvi de color sinó també una transferència de color de la dissolució al sòlid o viceversa. Un exemple és la determinació de clorur en presència de diclorofluoresceïna com a indicador i també dextrina que permet mantenir el clorur de plata format en estat col·loïdal, valorant amb dissolució estàndard de nitrat de plata fins a l'aparició d'un color rosa permanent.
  • ca  mètode de Hartree-Fock, n m
  • es  método de Hartree-Fock
  • en  Hartree-Fock method

Química teòrica

Definició
Mètode variacional que permet calcular de manera aproximada l'energia i la funció d'ona de l'estat fonamental del sistema d'electrons d'un àtom o d'una molècula. Basat en l'aproximació orbital, proposa que la funció d'ona electrònica sigui un determinant de Slater, F, constituit per uns spinorbitals que descriuen cada electró de manera independent dels altres. El mètode de Hartree-Fock consisteix a calcular els spinorbitals que permeten construir el millor determinant. Segons el mètode variacional, l'energia associada a la funció d'ona aproximada ve donada per la integral variacional <expressió 13>, en què Ĥ és el hamiltonià electrònic, i Φ representa la integral a tot l'espai configuracional del sistema. La millora de la funció d'ona i, per tant del determinant de Slater proposat, s'obté trobant aquells spinorbitals que fan que la integral anterior tingui el valor més petit possible de l'energia W. Aquest valor, anomenat energia de Hartree-Fock, serà, d'acord amb el teorema variacional, la millor aproximació al valor exacte. Els spinorbitals òptims, anomenats spinorbitals de Hartree-Fock, s'obtenen resolent el sistema d'equacions de valor propi monoelectròniques que apareixen en aplicar el càlcul variacional a la integral anterior. La qualitat del càlcul de Hartree-Fock depèn dels spinorbitals de prova inicials, els paramètres dels quals són els que s'optimitzen en el procediment variacional. Normalment aquests spinorbitals s'escriuen com una combinació lineal d'un conjunt de funcions de base i els coeficients de combinació també són optimitzats variacionalment. En aquest cas, si es pogués emprar un nombre infinit de funcions de base, els spinorbitals obtinguts serien els millors de tots els possibles i el determinant de Slater construit seria la millor funció d'ona monodeterminant que es pot escriure. Aquests resultats constitueixen l'anomenat límit de Hartree-Fock i mai no poden ésser assolits exactament en un càlcul normal. Malgrat això, amb càlculs acurats es poden obtenir solucions molt properes a aquest límit. Amb la inclusió de condicions addicionals el mètode de Hartree-Fock pot ser emprat també per trobar funcions d'ona aproximades d'estats excitats. Vegeu també ^equacions de Hartree-Fock^.
  • ca  mètode de Hittorf, n m
  • es  método de Hittorf
  • en  Hittorf method

Electroquímica

Definició
Procediment experimental dissenyat per Johan-Wilhelm Hittorf per a la mesura de l'índex de transport del catió i de l'anió d'un electròlit binari fort en dissolució. Un aparell de Hittorf consisteix en una cel·la electrolítica de dos elèctrodes i tres compartiments, anomenats catòdic (C), intermedi (I) i anòdic (A), com es mostra a la figura. En tots tres compartiments s'introdueix la dissolució de l'electròlit binari del tipus M+X, el qual es troba completament dissociat en + cations Mz+ i anions Xz. S'immergeixen els elèctrodes i s'hi fa circular un corrent elèctric continu i constant. Al càtode hi té lloc l'electrodeposició del catió Mz+ a M en reduir-se segons el procés Mz+ + z+ e M, mentre que a l'ànode, si s'empra el metall M, es produeix l'oxidació d'aquest a Mz+ segons M Mz+ + z+ e. En A s'acumulen, doncs, els cations Mz+ electrogenerats, però part d'ells són transportats per migració a C a través d'I, de manera que els cations Mz+ que romanen en A són neutralitzats pels anions Xz transportats des de C, tot passant per I. Com que al càtode s'electrodipositen els mateixos mols de cations que s'electrogeneren en l'ànode, el balanç final és que en C desapareix el mateix nombre de mols de cations i d'anions que s'acumulen en A, mentre que la concentració de la dissolució d'I roman constant. Un cop ha passat una certa càrrega elèctrica Q (en C), la qual es mesura amb un coulombímetre en sèrie, es retiren les dissolucions electrolítiques i s'analitzen per determinar el nombre de mols de cations i anions, n+ i n, en excés en A o en defecte en C. L'índex de transport del catió (t+) i de l'anió (t) de l'electròlit binari es calcula com: , on F és la constant de Faraday.

Nota

  • Imatges_electroquímica 016 (aparell de Hittorf)
  • ca  mètode de Hückel, n m
  • es  método de Hückel
  • en  Hückel method

Química teòrica

Definició
Mètode semiempíric emprat en química quàntica per estudiar l'estructura electrònica de molècules amb enllaços dobles conjugats. Basat en l'aproximació π-electrònica, descriu el comportament dels electrons situats en orbitals π escrivint la funció d'ona electrònica amb un sol determinant de Slater i expressant cada orbital molecular com una combinació lineal d'orbitals atòmics de simetria π (normalment orbitals p perpendiculars al pla molecular). El solapament entre els orbitals atòmics es pren com a zero i en el determinant secular corresponent a l'equació de Schrödinger electrònica tots els elements diagonals són iguals a α − E, tots els elements no diagonals que relacionen àtoms veïns prenen el valor β i els altres són zero. α i β són uns paràmetres el valor dels quals es pot deduir a partir de dades experimentals. Els valors dels nivells energètics, E, s'obtenen igualant a zero el determinant secular i resolent el polinomi característic que en resulta. Per exemple, el determinant secular de Hückel de l'1,3-butadiè és <expressió 77>.
  • ca  mètode de Kjeldahl, n m
  • es  método de Kjeldahl
  • en  Kjeldahl method

Química analítica

Definició
Mètode analític per a determinar el nitrogen en compostos orgànics mitjançant la valorció d'amoníac generat per reducció de la mostra. Es fonamenta en la transformació del compost nitrogenat en sulfat d'amoni per digestió amb àcid sulfúric en presència de sulfat de coure com a catalitzador. Es destil·la finalment el líquid per a recollir l'amoníac i valorar-lo amb un àcid inorgànic.