einsteini
einsteini
Química inorgànica
- ca einsteini, n m
- es einstenio, n m
- en einsteinium, n
- sbl Es
Química inorgànica
Definició
Element onzè de la sèrie dels actínids de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 99 i massa atòmica 252.
Nota
-
Es coneixen fins a divuit isòtops de l'einsteini, tots ells inestables i artificials.
Es té poc coneixement de les seves propietats físiques i químiques.
El seu ús es limita a la recerca científica.
elastòmer
elastòmer
Química física
- ca elastòmer, n m
- es elastómero, n m
- en elastomer, n
Química física
Definició
Polímer tridimensional que és capaç de recuperar la seva forma inicial després d'haver experimentat deformacions considerables sota l'acció de forces externes.
Nota
- El primer elastòmer conegut va ser el cautxú natural. A partir de l'inici del segle XX es van començar a emprar elastòmers sintètics obtinguts per polimerització del butadiè o del cloroprè, o bé per copolimerització d'aquests materials amb uns altres composts. Un dels elastòmers més importants és el neoprè.
electró Auger
electró Auger
Química física
- ca electró Auger, n m
- es electrón Auger, n m
- en Auger electron, n
Química física
Definició
Segon electró emès per un àtom en l'efecte Auger, un cop una radiació electromagnètica d'elevada energia n'ha arrencat un altre.
electròfil
electròfil
Química orgànica
- ca electròfil, n m
- ca reactiu electròfil, n m sin. compl.
- es electrófilo, n m
- es reactivo electrofílico, n m
- en electrophile, n
- en electrophilic reagent, n
Química orgànica
Definició
Reactiu que forma un enllaç covalent acceptant un parell d'electrons de l'altre reactiu.
Nota
-
Els electròfils són cations o espècies neutres.
En són exemples els àcids de Lewis i els carbocations. Pel que fa als àcids de Lewis, destaca el cas del triclorur d'alumini, un compost emprat com a catalitzador en l'halogenació de substrats aromàtics, en la qual l'alumini té tendència a acceptar electrons per a complir la regla de l'octet (vegeu la imatge 1). Quant al carbocatió, es caracteritza per tenir una càrrega positiva sobre un àtom de carboni, la qual cosa fa que es comporti com un electròfil fort (vegeu la imatge 2).
El que caracteritza el comportament d'un electròfil és l'existència d'un àtom amb una deficiència electrònica, que pot ser parcial (δ+) o total (càrrega neta +) (vegeu la imatge 3). Aquest àtom és el que té tendència a reaccionar amb nucleòfils.
Vegeu també substitució electròfila.
electròfil -a
electròfil -a
Química orgànica
- ca electròfil -a, adj
- es electrofílico -ca, adj
- en electrophilic, adj
Química orgànica
Definició
Relatiu o pertanyent a un electròfil.
electronegativitat
electronegativitat
Química inorgànica
- ca electronegativitat, n f
- es electronegatividad, n f
- en electronegativity, n
Química inorgànica
Definició
Capacitat d'un àtom d'atreure els electrons envers ell mateix en un enllaç.
Nota
-
L'electronegativitat és el paràmetre més important a l'hora de determinar el tipus d'enllaç que es forma entre àtoms.
És difícil de quantificar d'una manera satisfactòria, ja que no és una propietat d'un àtom per si mateix, sinó que depèn fins a cert punt de la combinació química en què es troba. S'han dissenyat diferents escales per a intentar donar una quantificació satisfactòria de l'electronegativitat, de les quals les tres més conegudes són l'escala de Pauling, l'escala de Mulliken i l'escala d'Allred-Rochow (vegeu la imatge electronegativitat 1).
Cadascuna es basa en criteris parcialment diferents i no es poden mesclar entre elles. En línies generals, coincideixen que l'electronegativitat disminueix cap a l'esquerra i cap avall en la taula periòdica dels elements. Així, els elements dels primers grups tenen una electronegativitat baixa i són electropositius. Malgrat que per als elements del grup 18 s'obtenen uns valors d'electronegativitat força elevats, aquests no són gens reactius; per tant, l'element més electronegatiu de tots és el fluor, que pertany al grup 17.
L'electronegativitat de dos elements A i B determina el tipus d'enllaç que es forma entre ells (vegeu la imatge electronegativitat 2). Es distingeixen tres casos bàsics.
Quan A i B són electropositius, formen un sòlid metàl·lic que es caracteritza per una alta conductivitat elèctrica i una estructura en què cada àtom està rodejat per un nombre elevat d'àtoms, sovint dotze. L'enllaç metàl·lic implica la deslocalització dels electrons en el sòlid i no té caràcter direccional.
Quan A i B són electronegatius formen compostos covalents, bé molècules individuals (O2, H2O, etc.) o bé sòlids covalents amb una xarxa contínua d'enllaços (SiO2). Entre aquestes dues categories no hi ha una línia divisòria clara, sinó canvis graduals. En general, els àtoms molt electronegatius (fluor, oxigen, clor, etc.) tenen més tendència al comportament molecular en els seus elements i compostos. Els sòlids covalents no són bons conductors de l'electricitat. La característica més important d'aquest enllaç, tant en sòlids com en molècules, és el seu elevat caràcter direccional. Així, un àtom està envoltat d'un nombre reduït d'altres àtoms (1, 2, 3, 4) en disposicions geomètriques específiques. Una visió simplificada de l'enllaç covalent és veure'l com la compartició d'electrons en enllaços específics localitzats entre àtoms.
Finalment, quan un àtom és molt electropositiu i un altre molt electronegatiu, formen un sòlid iònic. Se'l pot considerar format per una transferència total d'electrons d'un àtom a l'altre, de manera que l'element electropositiu es transforma en un catió i l'electronegatiu, en un anió. Ambdós tipus d'ions es mantenen units per una atracció electroestàtica. L'enllaç no és direccional i té més estabilitat com més anions es puguin empaquetar al voltant de cada catió, i viceversa.
No hi ha una separació clara entre aquestes tres categories. Així, un enllaç covalent entre àtoms de diferents electronegativitats tindrà una compartició desigual dels electrons que estan més atrets per un àtom que l'altre. Un àtom tindrà una càrrega parcial negativa i l'altre àtom, una càrrega parcial positiva, i generaran un enllaç polar que té un moment dipolar. Aquest enllaç polar es pot considerar parcialment iònic i pot ser una transició entre un enllaç covalent pur i un enllaç iònic pur. Un cas similar es dona per a l'enllaç metàl·lic que no es converteix de cop en enllaç covalent en anar canviant de tipus d'àtom, sinó que passa per l'estat de semiconductor amb propietats intermèdies.
electroosmosi
electroosmosi
Química física
- ca electroosmosi, n f
- es electroosmosis, n f
- es electroósmosis, n f
- en electroosmosis, n
Química física
Definició
Fenomen electrocinètic que consisteix en el pas de líquid a través d'un diafragma porós quan s'aplica una diferència de potencial a dos elèctrodes situats a ambdós costats del diafragma i submergits en aigua o en un altre líquid conductor.
Nota
-
La massa de líquid transportada a través del diafragma en un temps determinat és proporcional a la intensitat del corrent.
El fenomen electrocinètic invers a l'electroosmosi és el potencial de flux.
element
element
Química inorgànica
- ca element, n m
- ca element químic, n m sin. compl.
- es elemento, n m
- es elemento químico, n m
- en chemical element, n
- en element, n
Química inorgànica
Definició
Substància simple constituïda per un conjunt d'àtoms els nuclis dels quals tenen el mateix nombre de protons.
Nota
-
Els elements poden estar formats per diversos tipus d'àtoms, els quals es diferencien pel nombre de neutrons que contenen en el nucli atòmic, si bé tenen el mateix nombre de protons i les mateixes propietats. Els elements no es poden descompondre en altres de més simples.
La Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada estableix el símbol que representa cada element, i també la seva massa atòmica relativa i la dels seus isòtops.
La majoria d'elements són sòlids, mentre que quatre o cinc són líquids (l'hidrogen, el brom, el franci i el gal·li; el cesi està just en el límit perquè fon a 298 K) i onze són gasos (l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fluor, el clor, l'heli, el neó, l'argó, el criptó, el xenó i el radó).
La majoria dels elements es troben combinats a la natura, si bé a partir de l'element 93 tots han estat creats artificialment.
L'any 1937 Goldschmidt va proposar una classificació dels elements en quatre grups, des d'una perspectiva geoquímica. Es tracta d'una classificació que està molt relacionada amb la teoria d'àcids i bases de Pearson (vegeu la imatge element 1). Els atmòfils són elements químicament no reactius que es troben en l'atmosfera en forma elemental. Els litòfils són metalls i no-metalls que tendeixen a trobar-se en forma d'òxids, silicats, sulfats o carbonats. Com que tots aquests anions tenen l'oxigen com a àtom donador de parells d'electrons, els ions metàl·lics implicats són àcids durs. Els no-metalls d'aquest grup són bases dures per si mateixos o han estat oxidats per l'oxigen atmosfèric a oxoanions, que també són bases dures. Els sideròfils són metalls que tendeixen a trobar-se en estat natiu. Com que l'agent oxidant oxigen és present a l'escorça terrestre però no al nucli terrestre, la llista de sideròfils serà diferent en aquestes dues parts del planeta. A l'escorça terrestre els sideròfils són els metalls més nobles (per tant, menys actius), que són combinació d'ions metàl·lics, que són àcids tous, amb l'electró, que és la més tova de totes les bases. Al nucli de la Terra els sideròfils també inclouen tots els metalls menys actius que el ferro, i també en formen part el mateix ferro, el coure, el níquel, el molibdè, el tungstè i el reni. Finalment, els calcòfils són els que es troben en la natura com a sulfurs i, més rarament, combinats amb altres bases toves, ja que l'ió sulfur és la base tova més comuna. Inclouen la major part dels àcids intermedis, ni tous ni durs, i alguns àcids tous que, a part de ser-hi en forma nativa, també hi són com a arsenurs, tel·lururs, etc. Lògicament, moltes de les bases toves formen part d'aquest grup, ja que són les que es troben en els minerals combinades amb els àcids.
El 1982 Fergusson va proposar una classificació més detallada que comprèn sis categories (vegeu la imatge element 2). Els gasos atmosfèrics, que correspondrien als atmòfils; les sals solubles iòniques, que es troben a l'hidrosfera; els que es troben en forma de sals a l'escorça terrestre, com ara carbonats, fosfats, silicats, sulfats, etc.; els elements natius a l'escorça terrestre, que correspondrien als sideròfils; els que es troben en forma d'òxids, que correspondrien als litòfils, i els que es troben en forma de sulfurs, que correspondrien als calcòfils.
El més interessant de comparar les classificacions de Goldschmidt i Fergusson és observar que fins i tot en les categories corresponents hi ha algun element que no coincideix, ja que es pot presentar en més d'una forma.
Vegeu també taula periòdica dels elements.
element de transició
element de transició
Química inorgànica
- ca element de transició, n m
- ca metall de transició, n m
- es elemento de transición, n m
- es metal de transición, n m
- en transition element, n
- en transition metal, n
Química inorgànica
Definició
Cadascun dels elements inclosos en el bloc d o en el bloc f de la taula periòdica dels elements.
Nota
- De vegades, els elements del grup 12 no es consideren elements de transició, sinó elements representatius. Vegeu també element de transició interna.
element de transició interna
element de transició interna
Química inorgànica
- ca element de transició interna, n m
- ca metall de transició interna, n m sin. compl.
- es elemento de transición interna, n m
- es metal de transición interna, n m
- en internal transition element, n
- en internal transition metal, n
Química inorgànica
Definició
Cadascun dels elements de transició inclosos al bloc f de la taula periòdica dels elements.
Nota
- Els lantànids i actínids són elements de transició interna.
