Torna al llistat dels Diccionaris en Línia

Química física (treball)

Presentació

Cerca bàsica

Cerca avançada

  • ca  insaturat -ada, adj
  • es  insaturado -da, adj
  • en  unsaturated, adj

Química orgànica

Definició
Dit d'un compost que té un nombre d'àtoms d'hidrogen inferior al que tindria un alcà amb el mateix nombre d'àtoms de carboni.

Nota

  • La disminució del nombre d'àtoms d'hidrogen respecte al d'un alcà amb el mateix nombre d'àtoms és causada per la presència d'un enllaç múltiple. Cada parella d'àtoms d'hidrogen perduts es considera una insaturació. Un enllaç doble equival a una insaturació, un enllaç triple equival a dues insaturacions i un anell benzènic equival a quatre.

    Si les insaturacions són enllaços múltiples, tenen caràcter nucleòfil i poden experimentar addició amb electròfils com ara l'hidrogen o els halògens que formen enllaços simples, excepte quan formen part d'un sistema aromàtic. En aquest cas té lloc una substitució electròfila aromàtica en la qual es produeix la substitució d'un àtom d'hidrogen per un altre àtom o grup d'àtoms i se'n conserva l'estructura aromàtica.

    Els compostos insaturats presenten una reactivitat major que els compostos saturats. L'enllaç π és el responsable d'aquest comportament.
  • ca  intensitat radiant, n f
  • es  intensidad radiante, n f
  • en  radiant intensity, n
  • sbl  I

Química física

Definició
Relació entre la potència de radiació emesa per una font puntual i l'angle sòlid en una direcció determinada per unitat de temps.

Nota

  • La intensitat radiant s'expressa habitualment en unitats de freqüència.
  • ca  interferència, n f
  • es  interferencia, n f
  • en  interference, n

Química física

Definició
Fenomen consistent en la superposició de dues o més ones en una regió de l'espai.

Nota

  • S'utilitza el terme interferència constructiva quan l'ona que en resulta es veu reforçada, ja que té una amplitud més gran que l'amplitud de les ones que se superposen. S'utilitza el terme interferència destructiva quan l'ona que en resulta es veu afeblida, ja que té una amplitud més petita que l'amplitud de les ones que se superposen.
  • ca  interfície, n f
  • es  interfase, n f
  • en  interphase, n

Química física

Definició
Regió tridimensional de contacte entre dues fases en la qual una molècula determinada interacciona amb les molècules d'ambdues fases.

Nota

  • El gruix de la interfície depèn de les dimensions de les molècules i de les forces intermoleculars, i sol estar entre 100 nm i 1 μm. Aquestes dimensions impliquen que el nombre de molècules contingudes en la interfície és molt petit, i, en la majoria dels casos, no se'n considera l'existència. En canvi, hi ha sistemes en què el coneixement de les característiques de la interfície és molt important, com ara en els sistemes col·loidals, en els sistemes on es produeixen fenòmens d'adsorció i en els catalitzadors sòlids.
  • ca  intermediari de reacció, n m
  • es  intermedio de reacción, n m
  • es  producto intermedio, n m
  • en  intermediate, n
  • en  reaction intermediate, n

Química física

Definició
Espècie produïda en alguna etapa d'un mecanisme de reacció d'una reacció en cadena i consumida en alguna de les etapes posteriors.

Nota

  • Un intermediari de reacció no apareix ni com a reactiu ni com a producte en l'equació estequiomètrica de la reacció global.

    Els intermediaris de reacció solen ser espècies altament reactives, la qual cosa impossibilita, en molts casos, poder obtenir-los com a productes estables. Tot i això, existeixen tècniques, com l'espectroscòpia de ressonància magnètica nuclear, l'espectroscòpia de ressonància paramagnètica electrònica o l'espectroscòpia de femtosegon, que en permeten la detecció en alguns casos.

    Són exemples d'intermediaris de reacció les espècies de geometria tetraèdrica que es generen en les reaccions d'addició-eliminació dels àcids carboxílics o derivats i els complexos heptacoordinats o pentacoordinats que es generen en les reaccions de substitució que impliquen complexos hexacoordinats.
  • ca  inversió de reactivitat, n f
  • es  inversión de reactividad, n f
  • en  umpolung, n

Química orgànica

Definició
Operació sintètica que consisteix en la modificació reversible d'un grup funcional perquè el compost resultant presenti, en un o més àtoms de carboni, una reactivitat oposada a la del compost original.

Nota

  • La inversió de reactivitat permet la realització de reaccions altrament impossibles i la regeneració del grup funcional de partida.

    Aquesta tècnica va ser introduïda de manera sistemàtica per D. Seebach l'any 1969 i és de gran aplicació en el camp de la síntesi orgànica. Una de les seves aplicacions més clàssiques és la generació d'anions acil, en contra de la reactivitat natural del grup carbonil, que es pot aconseguir, entre altres mètodes, mitjançant l'ús d'1,3-ditians.

    Els processos d'inversió del grup carbonil són comuns en bioquímica i són realitzats pel coenzim tiamina, que exerceix una funció similar a la de l'anió cianur en la condensació benzoínica.
  • ca  iode, n m
  • es  iodo, n m
  • es  yodo, n m
  • en  iodine, n
  • sbl  I

Química inorgànica

Definició
Element del grup 17, del període 5 i del bloc p de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 53 i massa atòmica 126,9045.

Nota

  • Es coneixen fins a trenta-set isòtops del iode, dels quals només un és estable (127I).

    El iode es presenta com un sòlid cristal·lí de color gris fosc, amb lluentor metàl·lica, els vapors del qual són irritants i de color violat, amb un punt de fusió de 114 ºC i un punt d'ebullició de 185 ºC.

    És bastant menys abundant que els halògens lleugers en l'escorça terrestre, on rarament es troba en forma de iodurs. Els seus minerals més abundants són iodats, com la lautarita i la dietzeïta.

    Es pot obtenir a partir d'aquests minerals o de salmorres amb alta concentració de iodurs. Els minerals amb iodats es tracten amb hidrogensulfit de sodi i, successivament, s'hi afegeix més mineral amb iodat, segons 2 IO3− + 6 HSO3− → 2 I− + 6 SO42− + 6 H+ i 5 I− + IO3− + 6 H+ → 3 I2 + 3 H2O, i el iode precipitat se separa per filtració. Les salmorres es tracten amb clor per a oxidar els iodurs a iode elemental, que després se separa amb un corrent d'aire, o bé es tracten amb nitrat de plata per a separar el iodur de plata sòlid, que després es tracta amb clor per a oxidar el iodur a iode.

    La forma estable del iode en condicions normals és el iode molecular format per molècules diatòmiques I2. És relativament poc soluble en aigua, encara que aquesta solubilitat augmenta molt en presència de iodurs (formació de l'espècie I3-). En general és molt soluble en dissolvents orgànics apolars. El iode és un element electronegatiu, si bé no tant com la resta d'halògens, i presenta una reactivitat i una força oxidant moderada, la qual cosa el fa força útil com a antisèptic.

    Presenta els estats d'oxidació -1, +1, +3, +5 i +7.

    Els seus usos principals són com a reactiu en la síntesi de productes industrials, tant orgànics com inorgànics. També és bastant utilitzat en les indústries farmacèutica i sanitària.
  • ca  iodoform, n m
  • ca  triiodometà, n m sin. compl.
  • ca  triiodur de metil, n m sin. compl.
  • es  triyodometano, n m
  • es  triyoduro de metilo, n m
  • es  yodoformo, n m
  • en  iodoform, n m
  • en  iodoform, n
  • en  methyl triiodide, n
  • en  triiodomethane, n
  • for  CHI3

Química orgànica

Definició
Haloform iodat, que es presenta com un sòlid groc de tacte untuós i olor desagradable i té un punt de fusió de 117 ºC amb descomposició.

Nota

  • El iodoform és soluble en dissolvents orgànics i molt poc soluble en aigua.

    Es fa servir com a antisèptic i desinfectant en lesions cutànies superficials.
  • ca  ionització, n f
  • es  ionización, n f
  • en  ionisation, n
  • en  ionization, n

Química física

Definició
Procés de generar un o més ions.

Nota

  • La ionització es pot produir per la pèrdua d'un electró a càrrec d'una espècie neutra, per heteròlisi d'una espècie en dos o més ions o per la reacció de substitució heterolítica entre dues molècules neutres.
  • ca  iridi, n m
  • es  iridio, n m
  • en  iridium, n
  • sbl  Ir

Química inorgànica

Definició
Element del grup 9, del període 6 i del bloc d de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 77 i massa atòmica 192,217.

Nota

  • Es coneixen fins a trenta-cinc isòtops de l'iridi, dels quals dos són estables (191Ir i 193Ir).

    L'iridi es presenta com un metall brillant, de color blanc argentat, amb un punt de fusió de 2.443 ºC i un punt d'ebullició d'aproximadament 4.550 ºC.

    És molt poc abundant en l'escorça terrestre i es troba formant part dels aliatges natius de platí i or.

    És molt poc reactiu.

    Presenta principalment els estats d'oxidació +3 i +4.

    S'utilitza principalment en aliatges de gran duresa.