Torna al llistat dels Diccionaris en Línia

Química analítica

Presentació

Cerca bàsica

Cerca avançada

  • ca  permitivitat, n f
  • es  permitividad, n f
  • en  permittivity, n
  • sbl  ε

Química analítica

Definició
Magnitud que expressa la capacitat d'un medi no conductor de modificar la interacció entre càrregues elèctriques.
  • ca  permitivitat relativa, n f
  • ca  constant dielèctrica, n f sin. compl.
  • es  constante dieléctrica, n f
  • es  permitividad relativa, n f
  • en  dielectric constant, n
  • en  relative permittivity, n
  • sbl  εr

Química analítica

Definició
Relació entre la permitivitat i la permitivitat del buit.

Nota

  • Matemàticament, la permitivitat relativa s'expressa εr = ε/ε0.

    En el cas de l'aigua, que té una permitivitat relativa de 78 a la temperatura de 25 ºC, l'energia d'interacció entre ions es redueix aproximadament en dos ordres de magnitud respecte del valor que tindria en el buit.

    La denominació constant dielèctrica no està recomanada per la IUPAC perquè es considera obsoleta.
  • ca  peroxi-, pfx
  • ca  per-, pfx sin. compl.
  • ca  peroxo-, pfx sin. compl.
  • es  per-, pfx
  • es  peroxi-, pfx
  • es  peroxo-, pfx
  • en  per-, pfx
  • en  peroxi-, pfx
  • en  peroxo-, pfx

Química orgànica

Definició
Forma prefixada que es fa servir per a indicar la substitució d'un àtom d'oxigen per un grup peroxo en una molècula.

Nota

  • Per exemple, peroxiàcids (o peroxoàcids) (RC(=O)OOH) i àcid peracètic (CH3C(=O)OOH).

    La IUPAC recomana prioritzar peroxi- en els usos com a prefix i reservar peroxo- per als usos com a infix.
Imatge de resultat en el cercaterm
  • ca  peròxid, n m
  • es  peróxido, n m
  • en  peroxide, n

Química inorgànica, Química orgànica

Definició
Cadascun dels compostos que contenen un grup peroxo.

Nota

  • El peròxid més elemental és el peròxid d'hidrogen, però existeixen nombrosos compostos orgànics i inorgànics que també el contenen, com el peròxid de benzoïl.

    Aquests compostos alliberen fàcilment oxigen atòmic perquè són agents oxidants forts i, per això, s'utilitzen com a blanquejadors o com a iniciadors de reaccions radicalàries (vegeu la imatge). El seu caràcter oxidant es deu a la feblesa de l'enllaç que uneix els dos oxígens que constitueixen el grup peroxo. Aquest enllaç es trenca fàcilment de manera homolítica per acció de la calor (δ) o de les radiacions ultraviolades (hν).

    Vegeu també efecte peròxid.
  • ca  peròxid d'hidrogen, n m
  • ca  aigua oxigenada, n f sin. compl.
  • es  agua oxigenada, n f
  • es  peróxido de hidrógeno, n m
  • en  hydrogen peroxide, n
  • en  oxygenated water, n
  • for  H2O2

Química inorgànica

Definició
Peròxid que es presenta com un líquid incolor que es descompon en aigua i oxigen per efecte de la calor.

Nota

  • El peròxid d'hidrogen és soluble en aigua en totes les proporcions. La solució de peròxid d'hidrogen al 3 % és la forma comercial.

    Provoca cremades. Pot actuar com a agent oxidant o com a agent reductor.

    Es fa servir en el blanqueig de fibres tèxtils, com a desinfectant i antisèptic en medicina i com a combustible de coets.

    La denominació aigua oxigenada s'utilitza en contextos poc especialitzats.
  • ca  grup peroxo, n m
  • ca  peroxo, n m sin. compl.
  • es  grupo peroxo, n m
  • en  peroxo group, n
  • for  −O−O−

Química orgànica

Definició
Grup funcional constituït per oxigen diatòmic divalent en substitució d'oxigen monoatòmic divalent.

Nota

  • Vegeu també peròxid.
  • ca  peroxi-, pfx
  • ca  per-, pfx sin. compl.
  • ca  peroxo-, pfx sin. compl.
  • es  per-, pfx
  • es  peroxi-, pfx
  • es  peroxo-, pfx
  • en  per-, pfx
  • en  peroxi-, pfx
  • en  peroxo-, pfx

Química orgànica

Definició
Forma prefixada que es fa servir per a indicar la substitució d'un àtom d'oxigen per un grup peroxo en una molècula.

Nota

  • Per exemple, peroxiàcids (o peroxoàcids) (RC(=O)OOH) i àcid peracètic (CH3C(=O)OOH).

    La IUPAC recomana prioritzar peroxi- en els usos com a prefix i reservar peroxo- per als usos com a infix.
  • ca  espectroscòpia fotoelectrònica, n f
  • ca  PES, n f sigla
  • es  espectroscopia fotoelectrónica, n f
  • es  espectroscopía fotoelectrónica, n f
  • es  PES, n f sigla
  • en  photoelectron spectroscopy, n
  • en  PES, n sigla

Química física

Definició
Espectroscòpia basada en transicions electròniques en la qual la mostra s'excita mitjançant una radiació electromagnètica aproximadament monocromàtica de freqüència suficient per a produir la ionització dels seus àtoms o molècules.

Nota

  • Si la radiació electromagnètica que s'usa per a produir la ionització de la mostra és la ultraviolada, es fa referència a l'espectroscòpia fotoelectrònica ultraviolada (UPES, de l'anglès ultraviolet photoelectron spectroscopy), mentre que, si la irradiació es duu a terme amb raigs X, es tracta de l'espectroscòpia fotoelectrònica de raigs X. Aquestes dues tècniques permeten arrencar els electrons de valència i els electrons interns, respectivament.

    L'objectiu de l'espectroscòpia fotoelectrònica és determinar l'energia d'ionització d'àtoms o molècules. Per a fer-ho, s'ha de mesurar la freqüència de la radiació electromagnètica incident i l'energia cinètica dels fotoelectrons (1/2me ν2), és a dir, dels electrons expulsats. La relació entre aquestes dues variables i l'energia d'ionització és hν = 1/2me ν2 + Ei.

    La resolució de l'espectroscòpia fotoelectrònica no és gaire bona perquè els sistemes de què es disposa per a mesurar l'energia cinètica dels electrons tenen una precisió baixa.

    La tècnica d'espectroscòpia fotoelectrònica d'energia cinètica nul·la constitueix una variant de l'espectroscòpia fotoelectrònica amb una resolució molt millor, atès que tan sols s'hi detecten aquells electrons que tenen una energia cinètica nul·la.

    La sigla PES correspon a la denominació anglesa photoelectron spectroscopy ('espectroscòpia fotoelectrònica').

    Vegeu també espectre fotoelectrònic.
  • ca  pH, n m
  • es  pH
  • en  pH

Química analítica

Definició
Logaritme decimal canviat de signe de l'activitat de l'ió hidrogen en una solució, que n'indica el grau d'acidesa.

Nota

  • Segons la teoria d'àcids i bases d'Arrhenius, l'aigua es dissocia segons H2O → H+ + OH−. Aquesta és la reacció d'autoprotòlisi de l'aigua i la seva constant d'equilibri (o, en aquest cas, constant d'autoprotòlisi) és el producte iònic de l'aigua. D'altra banda, segons la teoria d'àcids i bases de Brønsted, l'aigua està implicada en dos parells acidobàsics conjugats; H3O+/H2O si actua com a base i H2O/OH− si actua com a àcid. La interacció d'ambdós parells acidobàsics conjugats és la reacció d'autoprotòlisi, segons H2O + H2O → H3O+ + OH−. Com que la concentració d'aigua és constant, la constant d'equilibri és el producte iònic de l'aigua. És clar que, per a conèixer el grau d'acidesa d'una solució aquosa cal conèixer la concentració d'ions hidrogen o bé la d'hidroxils (realment són les activitats iòniques el que cal conèixer, per bé que a solucions diluïdes s'admet que l'activitat i la concentració són coincidents). A tal efecte, Sörensen va introduir la notació pH com a pH = −log [H+]. Amb aquesta notació s'evita haver de treballar amb potències negatives molt petites.

    Cal tenir en compte que, quan augmenta el valor absolut del número que expressa el pH, disminueix l'acidesa de la solució, de manera que són àcides les solucions amb un valor de pH inferior a 7, són neutres les solucions de pH igual a 7 i són bàsiques (o alcalines) les de pH superior a 7.

    Cal tenir en compte que cada vegada que es duplica el valor de l'activitat (o de la concentració) de l'ió hidrogen (en escala lineal) el valor del pH disminueix en 0,3 unitats (en escala logarítmica), i que el canvi d'una unitat de pH afecta l'acidesa de la solució de manera desigual segons la zona en la qual es produeix aquesta variació. Així, si el pH varia d'1 a 2, la concentració de l'ió hidrogen passa de 0,1 a 0,01 g/l, és a dir, es produeix una disminució de 0,09 g/l. En canvi, si el pH varia de 6 a 7, la disminució és de 0,0000009 g/l.

    La denominació pH és una abreviació de potencial d'hidrogen.
  • ca  pic, n m
  • ca  pic cromatogràfic, n m
  • ca  banda d'elució, n f sin. compl.
  • es  banda de elución, n f
  • es  pico, n m
  • es  pico cromatográfico, n m
  • en  chromatographic peak, n
  • en  elution band, n
  • en  peak, n

Química analítica

Definició
Part d'un cromatograma amb forma de funció gaussiana que mostra la resposta del detector quan un compost s'elueix de la columna o diferents compostos s'elueixen alhora.

Nota

  • Un pic és la principal font d'informació, tant qualitativa com quantitativa, dels compostos separats i determinats en cromatografia, ja que, en cas que la separació cromatogràfica s'hagi produït correctament, cada pic es correspon amb un component diferent. L'àrea del pic és proporcional a la concentració del compost que l'origina, i el temps corresponent al màxim del pic, el temps de retenció, s'utilitza com a paràmetre per a identificar el compost.