Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• L'article 1822 del Codi civil espanyol (CC) estableix: «Per la fiança una persona s'obliga a pagar o a complir per una tercera persona, en cas que aquesta no ho faci.» Com a regla general, es pot afirmar que la prestació que deu la part fiadora és idèntica a la que es va obligar la part deutora principal. D'altra banda, cal matisar que la part fiadora es pot obligar a una quantitat menor, però no major a la qual es va obligar la part deutora principal (art. 1826 CC).
  La característica essencial de l'obligació de fiança és l'accessorietat, ja que si no existeix la relació jurídica principal, establerta entre deutors i creditors, no pot existir la relació jurídica accessòria entre fiadors i creditors; la relació, doncs, és de dependència. Un altre tret característic de la figura és la subsidiarietat, de la qual es desprèn que la part creditora només es pot dirigir contra la part fiadora en un segon moment, és a dir, després d'haver-se dirigit contra la part deutora principal. L'obligació de pagar la part fiadora neix en el moment que no ho fa la part deutora (art. 1822 CC). L'execució, doncs, suposa l'incompliment de l'obligació principal.
  La font habitual de l'obligació de fiançar és el contracte (consensual) de fiança realitzat entre la part fiadora i la part creditora, la part deutora fiada no és part del contracte. La fiança és vàlida i produeix tots els efectes encara que la part fiada ho ignori, o, fins i tot, ho contradigui (art. 1823.2 CC). L'obligació de fiança és totalment independent de la relació entre fiadors i deutors. La declaració de voluntat de la part creditora és un requisit necessari per a perfeccionar el contracte de fiança, i la manera de fer-ho és lliure.
  Segons l'article 1823 del CC la fiança pot ser gratuïta o a títol onerós. Les fiances oneroses es fixen en els casos que la part creditora promet una remuneració a la part fiadora. Contràriament, la fiança gratuïta es pot considerar un contracte de beneficència. Ara bé, no es pot confondre aquesta figura amb la donació, ja que la part creditora no s'enriqueix perquè només cobra el que li tocava i tampoc no ho fa la part deutora perquè la part fiadora té contra aquesta l'acció de regrés.
  L'article 1823 del CC assenyala que la fiança també pot ser convencional, legal o judicial. Això significa que en determinats casos la part deutora es veu obligada, per llei o per resolució judicial, a presentar una persona fiadora que garanteixi el compliment dels deures que l'incumbeixen. En aquests casos, la persona de la part fiadora és irrellevant, ja que el que és important és si té solvència patrimonial. Cal indicar que si la part deutora principal no troba una persona fiadora que garanteixi el deute que té, se li permet cobrir l'obligació amb una penyora o amb una hipoteca que es consideri suficient.
  La part fiadora compleix la seva obligació fent la prestació deguda, cosa que satisfà l'interès de la part creditora i extingeix el dret de crèdit que té contra la part deutora principal. No obstant això, l'obligació principal no s'extingeix sinó que se subroga la part fiadora, que adquireix un dret de regrés contra la part deutora. La part fiadora pot oposar totes les excepcions que es deriven de la obligació de fiança, i, en virtut de l'article 1853 del CC, també pot oposar la part creditora totes les excepcions pròpies de la part deutora principal i inherents al deute (excloent les purament personals a la part deutora). D'aquest precepte legal cal destacar la importància de la comunicació d'excepcions entre la part deutora i la part fiadora.
  La part fiadora gaudeix del dret de benefici d'excussió. Això vol dir que la part fiadora es pot negar a pagar quan la part creditora no ha embargat o no ha liquidat els béns de la part deutora per a satisfer amb el producte el seu dret. Aquest dret no opera ipso iure, i, per tant, requereix la manifestació de la part fiadora de voler exercitar-lo. Si es realitza el benefici d'excussió i els resultats són inferiors a la quantia del deute, la part fiadora en paga la diferència.
  Els preceptes del CC plantegen el dubte de si la part fiadora que compleix per la part deutora disposa posteriorment d'una única acció de reembossament contra aquesta i se subroga en determinats drets de la part creditora, o bé de dues accions, una de reembossament sorgida del contracte de fiança i una altra resultant de la subrogació en el crèdit pagat. Aquesta qüestió no s'ha resolt, ja que hi ha diverses opinions doctrinals respecte al tema.
  L'article 1838 del CC estableix que la part fiadora que paga per la part deutora ha de ser indemnitzada per aquesta. La indemnització inclou la quantitat total del deute, els interessos legals, les despeses ocasionades a la part fiadora després d'anunciar a la part deutora que el pagament ha estat requerit i els danys i perjudicis causats.
  Cal destacar la idea que si la part fiadora paga el deute abans del venciment del termini pactat, no pot exigir reembossaments de la part deutora fins que el termini hagi vençut. De la mateixa manera, si la part fiadora paga sense posar-ho en coneixement de la part deutora, aquesta pot fer valer contra la part fiadora totes les excepcions que ha pogut oposar la part creditora. El pagament que realitza la part fiadora mai no pot perjudicar la part deutora. Així, si la part fiadora paga sense notificar-ho a la part deutora i, aquesta, ignorant el pagament, ho repeteix, la part fiadora no es pot dirigir contra la part deutora, només ho pot fer contra la part creditora.
  A la pràctica, la fiança es pacta gairebé sempre amb el caràcter de solidària, per vincular més la part fiadora i proporcionar a la part creditora una garantia superior de cobrar el crèdit. És possible que la part fiadora s'obligui solidàriament amb la part deutora principal sense que el contracte perdi la naturalesa pròpia. En aquests casos, les normes de les obligacions solidàries s'apliquen a la relació externa, mentre que la relació interna es regeix per les obligacions pròpies de la fiança.
  És possible garantir el crèdit mitjançant la cofiança. A la part creditora li pot ser beneficiós multiplicar el nombre de fiadors, ja que equival a un increment dels patrimonis subjectes a garantia. De la mateixa manera que la part fiadora també en resulta beneficiada si no és part fiadora única, ja que si la part deutora esdevé insolvent, les conseqüències es reparteixen entre tots els fiadors. L'article 1837 del CC estableix textualment que «si són diversos els fiadors d'un mateix deutor i per un mateix deute, l'obligació a respondre es divideix entre tots. El creditor no pot reclamar a cada fiador sinó la part que li correspongui satisfer, llevat que s'hagi estipulat expressament la solidaritat». En cas que es pacti una cofiança solidària, la part creditora pot exigir la totalitat del deute a qualsevol part fiadora. Òbviament, la part fiadora que ha satisfet totalment el deute pot reclamar a cadascun dels fiadors la part proporcional que els corresponia satisfer.
  Finalment, cal analitzar l'extinció d'aquesta figura. L'obligació de la part fiadora s'extingeix al mateix temps que la part deutora, i per les mateixes causes que les altres obligacions (art. 1847). Paral·lelament, la norma estableix altres casos particulars d'extinció de la fiança (art. 1181 CC), entre els quals cal destacar la dació en pagament, la pròrroga concedida a la part deutora per la part creditora sense el consentiment de la part fiadora i el perjudici en la subrogació.