Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "sncron" dins totes les àrees temàtiques
<Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca sanció administrativa, n f
- es sanción administrativa, n f
<Dret administratiu>
<Dret públic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca sanció administrativa, n f
- es sanción administrativa
<Dret públic>
Definició
Nota
-
El concepte ha estat precisat i acotat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, a l'efecte d'aplicar les garanties i el règim jurídic que se'n deriva en uns àmbits molt determinats.
La sanció administrativa per excel·lència és la multa pecuniària, és a dir, la imposició d'una quantitat de diners que s'ha d'abonar a l'Administració pública. Però no és l'única, ja que n'hi ha de més tipus: la suspensió de l'exercici d'una determinada professió, la privació d'un bé, el tancament d'un local, entre altres. Quant a les figures que tenen certa afinitat amb les sancions administratives però que no es poden considerar com a tals, cal distingir les sancions administratives de les multes coercitives de l'article 99 de la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJAP). Malgrat el nom que tenen, aquestes últimes són mesures d'executivitat forçosa dels actes administratius i no tenen una finalitat pròpiament sancionadora, sinó que pretenen executar l'acte administratiu de la causa corresponent. També cal distingir la sanció administrativa de les mesures provisionals que es dicten a l'empara dels articles 72 i 136 de la LRJAP. Aquestes últimes tenen una finalitat instrumental respecte al procediment i tenen com a finalitat que la tramitació corresponent no frustri la consecució dels objectius. A més, tenen un caràcter provisional i transitori en espera de la resolució final.
En aquest punt també cal fer referència a les sancions disciplinàries, que són el resultat de la potestat d'autorganització de l'Administració pública. Hom ha volgut justificar les sancions disciplinàries mitjançant les relacions especials de subjecció, una teoria que té l'origen en la doctrina alemanya i que és traslladada a l'Estat espanyol, per bé que és molt criticada per la doctrina. Aquest tipus de potestat, en vista de la necessitat de preservar el bon funcionament de l'organització administrativa, que està al servei de la consecució de l'interès general, significa que les garanties que té el ciutadà en un àmbit normal es poden veure atenuades.
De l'àmbit de les sancions administratives, atès que no tenen una justificació estrictament repressora sinó reparadora de l'incompliment, també se n'han d'excloure les mesures que, a vegades reben el nom de sancions, impliquen la privació de determinats drets, com és el cas de l'expropiació sanció per incompliment de la funció social de la propietat regulada tradicionalment en la legislació urbanística. Tampoc no tenen una finalitat repressora, sinó compensatòria davant dels incompliments, les pèrdues de drets derivats de relacions més o menys consentides o pactades, com el cas de la revocació de llicències o de concessions o les multes fixades en els contractes o en la legislació de contractes de l'Estat. Així, la jurisprudència constitucional ha assenyalat el següent: «La revocació d'una llicència de construcció constitueix una actuació administrativa que de vegades té una dimensió sancionadora i de vegades, no. En efecte, mentre la revocació d'una llicència, igual que el fet de no atorgar-la, es basi en l'incompliment dels requisits establerts per l'ordenament per al desenvolupament de l'activitat corresponent, no es pot afirmar que es tracti d'una mesura sancionadora. En altres casos, en canvi, la revocació de la llicència respon a un marge d'apreciació més ampli de l'Administració, que es veu possibilitada per a valorar determinades conductes com a contràries a l'ordenament; en aquests casos, típics de l'anomenada per la doctrina revocació sanció, aquest últim element apareix de manera més patent, tal com es va assenyalar en la STC 61/1990.»
En definitiva, és important determinar quan es tracta d'una sanció administrativa o no, ja que incloure-la dins aquesta categoria jurídica implica l'aplicació d'un règim jurídic fortament garantista.
L'atribució de la potestat sancionadora a les administracions públiques és conseqüència de la interpretació feta pels països de la teoria de la separació de poders. Així, mentre que en uns països la potestat s'havia reservat tradicionalment als jutges (Alemanya i França), en d'altres l'ha conservat l'administració pública (Estat espanyol, Àustria i Suïssa). Actualment, fins i tot en els països de tradició eminentment judicialista s'està produint un fenomen anomenat depenalizzazione, pel qual s'atribueixen algunes de les funcions a l'administració pública, per bé que sotmeses al control dels jutges.
El Tribunal Constitucional ha fet referència a les raons de caràcter històric que han fet atribuir a l'administració la imposició de sancions, concretament en la Sentència 77/1983: «No hi ha cap mena de dubte que en un sistema en què regeixi de manera estricta i sense fissures la divisió dels poders de l'Estat, la potestat sancionadora hauria de constituir un monopoli judicial i no podria estar en mans de l'Administració, però un sistema semblant no ha funcionat mai històricament i és lícit fins i tot dubtar que fos viable, per raons com ara la conveniència de no recarregar excessivament les activitats de l'Administració de justícia com a conseqüència d'il·lícits de menys gravetat, la conveniència de dotar de més eficàcia l'aparell repressiu en relació amb aquest tipus d'il·lícits i la conveniència d'una immediació més important de l'autoritat sancionadora respecte dels fets sancionats. D'acord amb això, la nostra Constitució no ha exclòs l'existència d'una potestat sancionadora de l'Administració, sinó que, lluny de fer-ho, l'ha admès en l'article 25, apartat 3, malgrat que, lògicament, l'ha sotmès a la prudència necessària, que preservi i garanteixi els drets dels ciutadans.»
Durant el segle XIX i bona part del XX la potestat sancionadora de l'Administració formava part de la policia administrativa. Aquest fet va significar que la major part de les infraccions i sancions administratives es regulessin en ordenances municipals i en reglaments especials, segons ha destacat Alejandro Nieto García. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i durant la Segona República la potestat sancionadora va experimentar un creixement espectacular, segons ha posat en relleu José Ramón Parada Vázquez. Durant el franquisme, es va accentuar la tendència de creixement de la potestat i de la imposició del recurs en procediments expeditius, sense necessitat de donar audiència a la persona interessada (són les anomenades sancions de pla).
A partir de la Llei sobre procediment administratiu (LPA) del 1958 la doctrina i la jurisprudència van començar a fer una tasca importantíssima quant a les garanties aplicables en aquest àmbit. Així, la Llei regula com a procediment especial el relatiu a la imposició de sancions administratives i estableix una separació entre les fases d'instrucció i de resolució. També cal destacar diverses sentències de començaments dels anys setanta en què el Tribunal Suprem (TS) es mostra favorable a l'aplicació de les garanties penals en l'àmbit sancionador de l'Administració pública. Aquesta tendència va ser potenciada amb l'entrada en vigor de la Constitució espanyola (CE), que recull explícitament la potestat sancionadora de l'Administració pública en els articles 25 i 45.3. A més, la jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC) ha considerat que són d'aplicació en aquest àmbit, però amb matisos, les garanties processals que determina l'article 24 de la CE.
Un sector important de la doctrina espanyola va defensar la necessitat que la potestat sancionadora de l'Administració fos atribuïda als jutges i no a l'Administració. No obstant això, l'òrgan legislador espanyol ha optat per una altra via i ha reconegut en nombroses lleis la potestat a l'Administració. En vista d'aquesta decisió, la doctrina ha concentrat els esforços a incrementar la posició del ciutadà enfront de l'Administració sancionadora i ha criticat un règim jurídic que considera rudimentari i amb greus mancances respecte a les garanties. Per aquest motiu, la gran majoria dels autors han identificat la sanció administrativa amb la sanció penal, com si fossin dues manifestacions idèntiques d'un únic dret punitiu, a l'efecte d'aplicar moltes de les tècniques del dret penal. Altres autors defensen la necessitat de construir la potestat sancionadora per mitjà de les tècniques del dret administratiu, sense la necessitat de fer ús constantment dels mecanisme del dret penal. D'aquesta manera, s'ha assenyalat que mentre que el dret penal es preocupa essencialment dels drets de la persona inculpada, el dret administratiu, i per extensió el sancionador, té com a gran objectiu la protecció i el foment dels interessos generals i col·lectius respectant les garanties dels ciutadans.
La potestat sancionadora és regulada pel títol IX de la LRJAP, que s'estructura en dos capítols: el primer està dedicat als principis de la potestat sancionadora i el segon, als principis del procediment sancionador. En el primer es tracta el principi de legalitat, el principi d'irretroactivitat, el principi de tipicitat, la responsabilitat, el principi de proporcionalitat i la prescripció. En el segon, s'aborda la garantia de procediment, els drets del presumpte responsable, les mesures de caràcter provisional, la presumpció d'innocència i la resolució del procediment. La Llei recull un bon nombre de les garanties que ja van establir el TC i el TS mitjançant la jurisprudència.
En l'àmbit reglamentari hi ha nombroses normes que regulen els procediments sancionadors, de les quals en destaquen dues: el Reial decret 1398/1993, del 4 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament del procediment per a l'exercici de la potestat sancionadora, de l'Estat, i el Decret 278/1993, del 9 de novembre, sobre el procediment d'aplicació als àmbits de competència de la Generalitat. Alguns autors han criticat l'excessiva proliferació de normes reglamentàries en matèria de procediment, fins al punt que s'ha arribat a parlar d'un big bang.
Pel que fa a la tipificació concreta de les infraccions i les sancions, cal anar a les lleis aplicables en cada cas, com per exemple trànsit, control de canvis, seguretat ciutadana, tributs i àmbit laboral. Les disposicions han de ser normes amb rang de llei, d'acord amb el principi de legalitat i reserva de llei.
Entre les sentències més rellevants del Tribunal Constitucional destaca, pel caràcter pioner, la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 18/1981, del 8 de juny, segons la qual «els principis essencials reflectits en l'article 24 de la Constitució en matèria de procediment han de ser aplicables a l'activitat sancionadora de l'Administració, en la mesura necessària per a preservar els valors essencials que es troben en la base del precepte i la seguretat jurídica que garanteix l'article 9 de la Constitució». Així mateix, cal destacar la STC 77/1983, del 3 d'octubre, en què s'aborda específicament el tema del principi del ne bis in idem i dels límits de la potestat sancionadora. De l'article 25 de la CE se'n desprenen els límits següents: a) la legalitat, que determina la cobertura necessària de la potestat sancionadora en una norma de rang legal, amb la conseqüència del caràcter excepcional que tenen els poders sancionadors en mans de l'Administració; b) la interdicció de les penes privatives de llibertat, a les quals es pot arribar directament o indirectament per mitjà de les infraccions sancionades; c) el respecte dels drets de defensa, reconeguts per l'article 24 de la CE, que són d'aplicació en els procediments que l'Administració pública segueix per a imposar sancions, i d) la subordinació a l'autoritat judicial.
La STC 76/1990, del 26 d'abril, relativa a la Llei general tributària, ha estat tema de debat entre la doctrina. Un dels temes clau que tracta és el valor probatori de les actes d'inspecció i altres actuacions administratives. Aquest alt tribunal el va declarar compatible amb el dret a la presumpció d'innocència, però no tenia cap caràcter preferent o absolut i estava sotmès a uns límits, entre els quals destaca la possibilitat que el ciutadà o ciutadana el desmenteixi amb l'aportació de proves en contra.
<Dret > Dret de la Unió Europea > Comunitats Europees>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic de les Comunitats Europees [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/27/>
Les denominacions en castellà, francès i anglès s'han reproduït i adaptat a partir de les edicions lingüístiques originals del Thésaurus Eurovoc (édition 4.2).
© Communautés européennes, 2004
La reproducció i adaptació s'ha dut a terme sota la responsabilitat exclusiva del TERMCAT Centre de Terminologia.
- ca sanció comunitària, n f
- es sanción comunitaria
- fr sanction communautaire
- en Community sanction
<Comunitats europees > Dret comunitari>
<Esport > Esports de combat > Esgrima>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'esgrima [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/26/>
- ca sanció de combat, n f
- ca sanció d'assalt, n f sin. compl.
- es sanción de combate
- fr sanction de combat
- en penalty related to fencing
<Esport > Esports de combat > Esgrima>
Definició
Nota
- Són sancions de combat la pèrdua de terreny i, en determinats casos, l'exclusió.
<08 Esports de combat > 06 Esgrima>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2025. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>
- ca sanció de combat, n f
- ca sanció d'assalt, n f sin. compl.
- es sanción de combate
- fr sanction de combat
- en penalty related to fencing
<Esport > 08 Esports de combat > 06 Esgrima>
Definició
<Esport > Esports multidisciplinaris > Triatló>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia del triatló [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/251/>
- ca sanció de temps, n f
- es sanción de tiempo, n f
- fr pénalité de temps, n f
- en time penalty, n
<Triatló>
Definició
<26 Esports multidisciplinaris > Triatló>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2025. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>
- ca sanció de temps, n f
- es sanción de tiempo, n f
- fr pénalité de temps, n f
- en time penalty, n
<Esport > 26 Esports multidisciplinaris > Triatló>
Definició
<Esport > Esports de pilota > Voleibol>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de voleibol. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 87 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 2)
ISBN 84-7739-216-1
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca sanció de temps mort, n f
- es sanción de tiempo muerto
- fr sanction de temps mort
- en time-out sanction
<Esport > Esports de pilota > Voleibol>
Definició
<09 Esports de pilota > 10 Voleibol>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2025. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>
- ca sanció de temps mort, n f
- es sanción de tiempo muerto
- fr sanction de temps mort
- en time-out sanction
<Esport > 09 Esports de pilota > 10 Voleibol>
Definició
<Ciències socials > Antropologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca sanció difusa, n f
- es sanción difusa
- en diffuse sanction
<Antropologia>
