Argot culinari i gastronòmic

Tassa gran sense nanses que s'empra com a ponxera i, en el menjador amb aigua tèbia, com a rentafruites o rentadits (en aquest darrer cas, amb una rodanxa de llimona), en els desdejunis familiars per als infants, o bé per servir un brou o una sopa de les que es gratinen al forn (sopes de ceba, especialment).

Beguda feta barrejant en un bol cervesa i gasosa.

Bolet de 12 cm d'alçada i 12 d'amplada, amb el barret un xic fibrós, de primer glandiforme, després estès, blanc groguenc. Té les làmines de colors rosa clar a negre, a mesura que es van desenvolupant, i el peu bulbós a la base, amb anell. De carn tova i olor anisada, és comestible, de bona qualitat. Temporada estiu-tardor. Es cria en pinedes riques en humus, en prats i en jardins.

Bolet de 12 cm d'alçada i 12 d'amplada, amb el barret un xic fibrós, de primer glandiforme, després estès, blanc groguenc. Té les làmines de colors rosa clar a negre, a mesura que es van desenvolupant, i el peu bulbós a la base, amb anell. De carn tova i olor anisada, és comestible, de bona qualitat. Temporada estiu-tardor. Es cria en pinedes riques en humus, en prats i en jardins.

Bolet del grup dels camperols o terrerols, que comprèn, entre altres espècies, el cèlebre xampinyó i la bola de neu. El rubiol de bosc o anisat neix amb un petit barret globulós i tancat en forma de didal (com el reig) que es va obrint i aplanant amb el temps fins a fer de 7 a 10 cm de diàmetre. És carnós i llis, de color blanc, es va tornant grogós o rosat de més vell. Les làmines, nombroses i atapeïdes, són blanques al començament, després rosades i finalment negroses. El peu, del mateix color del barret, és esvelt i compacte, porta un anell membranós que cau amb facilitat i acaba amb un bulb engruixit a la base. La carn de tot el bolet és tova i amb olor d'anís. Excel·lent per a consumir-lo de jove, quan és ben blanc.

Arbre originari de Xile, de fulles molt aromàtiques, com ho són també l'escorça i les flors, amb propietats medicinals. Se'n fan infusions.

Aparell esporífer o carpòfor de diversos fongs superiors o macromicets, de mida grossa, mitjana o simplement visible, que en representa l'aparell reproductor. Els bolets no tenen arrels, fulles ni flors i, sobretot, estan desproveïts de clorofil·la.
El mot català bolet ve del llatí boletus, propi d'un dels gèneres d'aquesta mena de vegetals i que la nostra llengua ha generalitzat al conjunt de tots. En grec el bolet s'anomena myces, derivat del qual són els mots eumicet, miceli, micologia, etc. En llatí s'anomena fungus, mot adoptat per la botànica com a nom científic del conjunt dels bolets. La part de la botànica que estudia els bolets és la micologia.
Cada bolet té un tipus de lloc apte per a desenvolupar-se, o sia, el seu hàbitat propi. Així, el carlet es fa als alzinars; el pollancó, a les soques dels arbres; el rovelló rovellat, en pinedes; el pinetell, en terrenys de bruc; el rovelló prim verdós, en estepes; el rovelló de cobra, vora les alzines; els fredolics, entre farigoles i estepes; els moixernons, en carenes boscanes; les tòfones, als alzinars, colgades a 15 cm sota terra; les múrgoles, neixen majoritàriament en pinedes tallades, i, sobretot en pinedes cremades. Presenten moltes diferències pel que fa a l'aspecte, la grandària, el color i altres característiques, però l'absència de clorofil·la és comuna a tots els fongs.
El 1935 el Museu de Ciències Naturals de Barcelona tenia registrades 1.371 espècies. A Catalunya n'hi ha un centenar, entre totes les espècies, superiors i comunes. A Barcelona tenim la Societat Catalana de Micologia, entitat constituïda per a promoure i prestar suport a l'afecció als bolets i al seu estudi per mitjà de cursets, excursions, reunions, conferències, projeccions, publicacions de caire divulgatiu, etc.
Els bolets no solament són deliciosos, sinó beneficiosos per a la humanitat; des de la més llunyana antiguitat, els bolets han estat apreciats no sols per llur delicat sabor, sinó també per llurs qualitats com a aliment per a l'home. En realitat, els bolets són bons aliments, fàcils de digerir àdhuc pels estómacs delicats, si hom té cura de cuinar-los amb sobrietat i de no fer-ne abús. Són productes azotats, molt mineralitzats. Això fa que siguin molt nutritius. Per tant, caldrà que s'abstinguin de menjar-ne persones afectades de certes malalties, o predisposades a patir-ne. Llur riquesa en vitamines és gran, ja que en la natura constitueixen una mena d'explosió de forma vital. No en va se'ls anomena la carn vegetal. Aquests darrers temps hom ha descobert la propietat que tenen certes espècies de bolets de produir substàncies que maten i dissolen determinats gèrmens patògens. Aquestes substàncies s'anomenen antibiòtics, i una d'elles és la cèlebre penicil·lina, descoberta per Sir Alexander Fleming el 1929 (premi Nobel el 1945), a la qual han seguit tantes altres que estan canviant la fesomia de la medicina actual. Hi ha bolets que, per raó de llur constitució física, absorbeixen el gust del guisat, i llavors resulten més saborosos que la mateixa carn (la caça, l'aviram, el porc, etc.) amb què han estat cuinats.
Per últim, alguns consells i recomanacions a tenir en compte per a la cuina dels bolets: per a guisar-los, cal emprar exemplars joves i frescos; no salar-los fins al final de la cocció; evitar la cocció en estris de metall, ja que n'alteren el color, fins i tot llur sabor; emprar sempre cassoles de terrissa; la duració de la cocció és molt variable (normalment de cinc minuts a mitja hora; alguns bolets, fins a una hora i mitja, i sempre a foc lent). Els de carn tova, com pentinelles, fredolics, moixernons, cama-secs, etc., requereixen poc temps de cocció; els de carn dura, com ara carlets, pebrassos, rovellons o verderols, s'han de coure més estona. Els bolets massa cuits perden l'essència de llurs qualitats; es tornen insípids i sobretot indigestos. Cal evitar l'abús de l'all, de la ceba i de les espècies. És recomanable de no menjar bolets crus o poc cuits. La cocció fa desaparèixer totalment la dèbil toxicitat de certes espècies excel·lents, i elimina en part l'acritud d'algunes espècies. Hi ha espècies de bolets que poden constituir un plat o una guarnició per si mateixos. Si han de formar part d'una salsa o d'un guisat s'hi incorporen directament. No es salen fins al final de la cocció i s'assaonen eventualment amb all, julivert i escalunyes picats, però amb moderació, per no disfressar-ne el sabor sovint delicat. Es conserven confitant-los amb oli, vinagre o salmorra. Se'n troben de llauna al natural, però el seu gust és molt inferior. També s'assequen a l'aire i al sol.

Bolet de talla mitjana (5 a 10 cm), amb el barret carnós i esfèric, vellutat quan el temps és sec i viscós després de les pluges. És de color marronós o castany, esvelt i allargat. La carn és tova i blanquinosa. Comestible, però cal rebutjar-ne el peu i l'esponja (es pot confondre amb altres bolets semblants, tots comestibles).

Bolet de 12 cm d'alçada i 8 d'amplada. Té el barret convex, un xic viscós, blau-viola amb tendència a tornar-se pàl·lid i amarronat. Les làmines són gruixudes, primerament viola, després canyella. Té la carn un xic salada i de gust agradable. És poc apreciat.

Bolet el nom veritable del qual és desconegut per moltes persones que coneixen bé els bolets, a causa de la seva fesomia, constitució i altres característiques. Comprès impròpiament dins el grup general de les múrgoles, aquesta varietat es distingeix de les múrgoles autèntiques pel seu barret irregular, de formes rebregades, que fan pensar en un fragment de tripada o de cervell. Porta un entramat d'arestes arrodonides i parcialment circumdants, i és de color fosc o castany, amb taques negres a l'estat adult. Mesura de 6 a 10 o 12 cm juntament amb el peu, el qual, també diferent del de les múrgoles típiques, és més amagat, curt i rabassut. Pot assolir fins a 5 o 6 cm de gruix, i és blanquinós, buit i més o menys solcat. La carn és aquosa, cerosa, elàstica i fràgil, de color blanquinós o groguenc (com el peu). No té cap gust ni sabor particulars. És un bolet molt primerenc, surt aviat, a la primavera, i es troba sobretot als boscos pirinencs, a les rabasses i les soques velles de les coníferes preferentment. Molt apreciat a les comarques de muntanya, abans d'utilitzar-lo cal blanquejar-lo i llençar l'aigua; després, coure'l una bona estona, ja que podria produir algun tipus d'emmetzinament.