Argot culinari i gastronòmic

Fruit del presseguer, de forma globosa, pubescent i pell vellutada, carnós, suculent, perfumat, indehiscent i dolç. De color variable, des del groc amb taques vermelles fins al violat, i pinyol solcat de profundes anfractuositats. El préssec, molt digestible, aporta 52 cal per 100 g, és ric en potassi, vitamines C, B1, B2, PP i provitamina A. Cada 100 g de préssec contenen 12 g de sucre. La collita dels préssecs va des de finals de maig fins al mes de setembre. En comprar-lo, ha d'estar ben madur, ser aromàtic i tenir la pell fina, de bon color i sense taques fosques. No es conserva bé més de 48 hores. La major part de les seves vitamines es troben a la pell. Partits pel mig o en cintes, i deixats assecar, constitueixen les orellanes. Igualment formen part de plats salats, d'acompanyament o guarnició, i és en les postres on tenen un gran protagonisme. La preparació més coneguda és el préssec Melba, dedicat a la famosa cantant Nelly Melba. Es coneixen una dotzena de varietats de préssec. Itàlia i Grècia en són els principals productors d'Europa, Espanya ocupa el tercer lloc (per ara) i França el quart. Dels préssecs se'n fa una confitura anomenada pressegat.

Dolç típic que es fabrica a Catalunya, sobretot a Tortosa. És una mena de bescuit allargat i amarat d'almívar (de vegades en forma de rosquilla). Es fa amb ous, sucre, llimona ratllada, canyella, farina, mantega i anís dolç.

Planta herbàcia perenne, amb una aroma forta i un color cítric que recorden la llimona. Té virtuts estimulants i antiespasmòdiques. Les seves fulles seques s'empren en cuina, sobretot en cuines asiàtiques, tant en les marinades de peix com per acompanyar carns rostides.

Planta herbàcia perenne, amb una aroma forta i un color cítric. Té virtuts estimulants i antiespasmòdiques, i es pren en infusió.

Menja feta amb una preparació de fruites senceres tallades a trossos o reduïdes a polpa i sucre, posada a coure després d'haver-la macerat prèviament durant unes 24 hores amb una proporció igual de fruita que de sucre, fins a obtenir una consistència de puré per mescla íntima i cocció. En una melmelada, les fruites ja no són identificables, al contrari del que ocorre amb la confitura. En la cuina casolana es poden, en principi, preparar melmelades amb totes les fruites, però en el comerç la denominació de melmelada està restringida per una norma europea del 1981 a les preparacions a base d'agres (taronges, llimones i naronges). La indústria espanyola segueix preparant melmelades de diverses fruites (préssecs, albercocs, cireres, etc.).

Fruit comestible de la melonera. Hi ha moltes varietats de meló, les tres principals són el meló valencià, l'andalús i l'extremeny. Hi ha dos tipus de melons valencians: els primerencs i els d'hivern. Aquests últims, de carn ataronjada o verdosenca, es conserven molt de temps i es poden consumir durant l'hivern. Poc nutritiu (30 cal per 100 g), és molt ric en aigua i conté vitamines B i C. S'ha d'evitar tallar-lo amb ganivet d'acer perquè no s'oxidi i menjar-lo amb cap altre estri que no sigui la forquilla. La carn del meló, blanca, verdosa o ataronjada, sucosa i dolça, es menja gairebé sempre crua, al principi d'un entremès, acompanyada d'un bon pernil, o simplement assaonada amb sal i pebre. Si se serveix de postres, se serveix natural, empolsat de sucre fi. El meló farcit de fruita i refredat són unes excel·lents postres d'estiu. Confitat en vinagre i tallat a bocins, acompanya tant les carns calentes com les fredes, així com l'aviram fred. També se'n fa confitura i confitats per a conservar-lo.

Es diu de la menja, especialment la carn, que és blana, suau i tendra.

Que té una dolçor semblant a la de la mel.

Òrgan de forma ovoide situat en la profunditat de l'hipocondri esquerre, sota les falses costelles.

Peix de la família dels escòmbrids, pelàgic i cosmopolita.