Vuelva a la lista de diccionarios online

Diccionari de química (històric complet)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  policondensació, n f
  • ca  polimerització de condensació, n f sin. compl.
  • es  policondensación
  • es  polimerización por condensación
  • en  condensation polymerization
  • en  polycondensation
  • en  stepwise polymerization

Química física

Definición
Polimerització que té lloc a través de repetides reaccions de condensació en què s'elimina una molècula de pocs àtoms. Aquesta molècula sol ser d'aigua. De forma general, la reacció elemental que es repeteix és M1 + M2 <fletxa dreta> M1M2 + H2O. L'obtenció d'un ^grau de polimerització^ elevat en aquest tipus de polimerització requereix temps de reacció llargs. La policondensació és el mecanisme de producció de les poliamides, com el niló-66. La reacció elemental que es repeteix en aquest cas és H2N(CH2)6NH2 + HOOC(CH2)4COOH <fletxa dreta> H2N(CH2)6NHCO(CH2)4COOH + H2O.
  • ca  poliaddició, n f
  • ca  polimerització d'addició, n f sin. compl.
  • ca  polimerització en cadena, n f sin. compl.
  • es  poliadición
  • es  polimerización en cadena
  • es  polimerización por adición
  • en  addition polymerization
  • en  chain polymerization
  • en  polyaddition

Química física

Definición
Polimerització basada en una reacció en cadena en què monòmers activats s'addicionen successivament a un polímer originat per un monòmer. Hi ha tres grups d'etapes en les polimeritzacions en cadena. En l'^etapa d'iniciació^ o les etapes d'iniciació es formen les molècules activades de monòmer que donaran lloc a la reacció en cadena. L'espècie activada pot ser un radical o un ió. En les ^etapes de propagació^, els monòmers activats reaccionen amb altres monòmers, tot incrementant el ^grau de polimerització^ del polímer que es forma. En l'^etapa de terminació^ o les etapes de terminació, es desactiven les cadenes del polímer en creixement. La terminació es pot produir per recombinació de dues cadenes actives; per una reacció de desproporció, en virtut de la qual un àtom d'hidrogen es transfereix d'una cadena a l'altra, o per transferència del caràcter actiu d'una cadena a qualsevol altra molècula del medi de reacció. La ^velocitat de reacció^ de la polimerització es pot assimilar a la velocitat de desaparició del monòmer i, com que l'etapa d'iniciació és generalment molt més lenta que les etapes de propagació, es pot considerar que pràcticament tot el monòmer es consumeix en aquestes últimes. Si, a més a més, se suposa que la reactivitat de les cadenes de polímer actives és independent del nombre de monòmers que les constitueixen, la velocitat de polimerització s'expressa: v = −d[M]/dt = kp[M][Mx*], on kp és el coeficient de velocitat de qualsevol de les etapes de propagació i [Mx*] és la concentració total de cadenes de polímer actives. Si, finalment, s'aplica l'^aproximació de l'estat estacionari^ a la concentració total de cadenes de polímer actives, tot suposant que les etapes de terminació importants són les que no generen cap radical o ió, s'arriba a la següent expressió per a la velocitat de reacció de les etapes de propagació i, per tant, del procés de poliaddició: v = kp( ki/ kt)1/2[I]1/2[M], on ki i kt són els coeficients de velocitat de la primera etapa d'iniciació i de l'etapa de terminació, respectivament, i [I] és la concentració de l'iniciador, que activa el primer monòmer. A partir d'aquesta equació es poden deduir les expressions per a la longitud de cadena i per al grau de polimerització. Aquestes expressions són molt importants perquè reflecteixen el control cinètic que es pot exercir sobre la massa molecular mitjana d'un polímer. Així doncs, la longitud de cadena d'un polímer i, en conseqüència, la seva massa molecular, augmenten a mesura que la concentració d'iniciador i la el coeficient de velocitat de l'etapa d'iniciació disminueixen. Un exemple de poliaddició és la poliaddició de l'etilè per formar polietilè: H−[CH2−CH2]n−H.
  • ca  al·lotropia, n f
  • ca  polimorfisme, n m
  • es  alotropía
  • es  poilmorfismo
  • en  allotropy
  • en  polymorphism

Química inorgànica

Definición
Caracteristica d'un element que existeix en dues o més formes estructurals, les quals, en un mateix estat d'agregació, difereixen per les seves propietats físiques i per algunes propietats químiques.

Nota

  • La diferència d'estructures pot fer que un element presenti propietats físiques força diferents. El cas més conegut és el del carboni, que pot presentar tres formes al•lotròpiques en estat sòlid: el ^grafit^, amb una estructura bidimensional infinita en capes; el ^diamant^, amb una estructura tridimensional, i el ^ful·lerè^, en forma de molècules discretes Cn (n = 60, 70, 82, etc.). A més del carboni, altres elements d'ús habitual que presenten al•lotropia són l'oxigen, el fòsfor, el sofre i l'estany.
  • ca  politetrafluoroetilè, n m
  • ca  tefló, n m
  • ca  PTFE, n m sigla
  • es  politetrafluoretileno
  • es  teflón
  • es  PTFE sigla
  • en  polytetrafluoroethylene
  • en  teflon
  • en  PTFE sigla

Química industrial

Definición
Fluorocarboni derivat del tetrafluoroetilè. És el fluoroplàstic més antic i encara dominant en el mercat: És dur, rígid, inert químicament, estable a temperatures de 260 ºC i no inflamable. Destaca per l'extraordinària resistència a l'atac químic i per les bones característiques elèctriques, però a més és flexible a temperatures baixes i té un coeficient de fricció especialment baix. Precisament per aquestes dues últimes propietats es fa servir en naus aeroespacials i computadores. Com que no permet adherència i i a causa de la seva estabilitat a altes temperatures, es fa servir en paelles, però té moltes més utilitats.
  • ca  contaminació, n f
  • ca  pol·lució, n f sin. compl.
  • es  contaminación
  • es  polución
  • en  contamination
  • en  pollution

Medi ambient

Definición
Alteració de les propietats d'un medi per incorporació, generalment a causa de l'acció directa o indirecta de l'home, de pertorbacions, materials o radiacions que introdueixen modificacions en l'estructura i la funció dels ecosistemes afectats. Els principals agents contaminants són deixalles i partícules industrials i mineres, gasos procedents de vehicles, automòbils i d'altres combustions, residus sòlids urbans, restes orgàniques animals i vegetals, aigües residuals domèstiques i industrials, pesticides i materials radioactius. Aquests diferents agents determinen els diferents tipus de contaminació, que, bàsicament, són la contaminació atmosfèrica i la contaminació de l'aigua, encara que també són importants la contaminació radioactiva, la contaminació tèrmica o la contaminació química. A més, la sensibilització social sorgida arran del rebuig de la contaminació ambiental ha fet que es considerin també contaminants aquells factors que, tot i ser aparentment irrellevants per a la salut humana o per al correcte desenvolupament dels ecosistemes, exerceixen de fet un impacte negatiu en la qualitat de vida, com és el cas de la contaminació acústica de les ciutats. L'augment de la contaminació es pot relacionar amb l'increment demogràfic, el desenvolupament industrial i la urbanització. El problema de la contaminació es va plantejar a gran escala amb la Revolució Industrial. El fort impacte de l'ésser humà sobre la natura, que duu a la contaminació, és causat sobretot per l'augment exagerat del consum d'energia per persona, energia emprada en el transport, la indústria, la calefacció, etc. El transport de materials, a més de consumir energia, impedeix el reciclatge de substàncies minerals que, habitualment, són conduïdes cap a les ciutats, amb la qual cosa es produeixen deixalles i es desencadena un procés de regressió dels ecosistemes. Els problemes de la contaminació van lligats estretament als problemes socials, econòmics i polítics. Hi ha hagut reunions internacionals, promogudes per ecòlegs i organitzacions de salut, en què s'han denunciat públicament els greus perills a què són sotmesos els ecosistemes, així com la desaparició d'espècies vegetals i animals i, a llarg termini, del mateix ésser humà, que la manca de previsions pot produir. Se'n pot destacar la primera conferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient celebrada a Estocolm l'any 1972. L'any 1992 es va crear en el marc de les Nacions Unides la Convenció Marc pel Canvi Climàtic, per combatre l'escalfament de la terra i regular l'emissió de contaminants, actualitzat posteriorment en el Protocol de Kyoto del 1997. Els mitjans tècnics actuals fan possible l'eliminació de la contaminació, però l'elevat cost de la depuració de les deixalles de la civilització industrial fa que, mentre no existeixi una legislació adient, els productes inacabats o no del tot reciclats i no aptes per al consum contaminin progressivament, sovint de manera irreversible, molts ecosistemes, amb la qual cosa es trenquen els equilibris i es produeix destrucció i degradació.
  • ca  poloni, n m
  • es  polonio
  • en  polonium
  • sbl  Po

Química inorgànica

Definición
Element cinquè del grup 16 del bloc <i>p</i> de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 84 i massa atòmica 209.

Nota

  • Se'n coneixen fins a vint-i-nou isòtops, tots ells inestables. Es presenta com un metall blanc argentat, amb un punt de fusió d'aproximadament 250 ºC i un punt d'ebullició de 962 ºC. És un dels elements naturals més rars i es troba en les menes de l'urani, ja que forma part de la seva sèrie de desintegració radioactiva. Es diferencia de la resta d'elements del grup pel seu caràcter metàl•lic. Presenta principalment els estats d'oxidació +2, +4 i +6. El seu ús és limitat per la seva escassetat i sempre és en aplicacions relacionades amb el seu caràcter radioactiu, per exemple com a emissor de neutrons.
  • ca  pols, n f
  • es  polvo
  • en  dust

Medi ambient

Definición
Conjunt de partícules sòlides petites, menors de 500 micres, formades a partir del trencament de partícules més grans. Pot provenir de la manipulació de diversos materials, com el ciment o el carbó, o com a subproductes d'operacions mecàniques, com la que generen les serradores de fusta. La pols no es difon, però es pot mantenir en suspensió fins a sedimentar per acció de la gravetat.
  • ca  pols metàl·lica, n f
  • es  polvo metàlico
  • en  metallic powder

Metal·lúrgia

Definición
Metall en forma de pols.
  • ca  ionització per bombardeig, n f
  • ca  polvorització catòdica, n f
  • es  ionización por bombardeo
  • es  pulverización catódica
  • en  cathode sputtering

Metal·lúrgia

Definición
Tècnica que consisteix a evaporar un material i fer-lo xocar violentment contre un càtode, el qual queda polvoritzat, i aquesta pols es concentra cap a un ànode, on hi origina una capa de protecció.
  • ca  enllaç d'hidrogen, n m
  • ca  pont d'hidrogen, n m sin. compl.
  • es  enlace de hidrógeno
  • es  puente de hidrógeno
  • en  hydrogen bond
  • en  hydrogen bridge

Química teòrica

Definición
Interacció feble, de natura electrostàtica, entre un àtom d'hidrogen enllaçat a un àtom molt electronegatiu (per exemple F, O o N) i un àtom, també electronegatiu, que té un parell d'electrons no compartit. L'enllaç d'hidrogen pot ser intramolecular o intermolecular, segons si els àtoms que hi participen són d'una mateixa molècula o pertanyen a molècules diferents. La interacció és fonamentalment electrostàtica i té lloc entre la càrrega fraccional positiva de l'àtom d'hidrogen i el ^parell electrònic no enllaçant^ del segon àtom. El fet que la interacció tingui lloc a través d'un àtom d'hidrogen fa que aquest tipus d'enllaç es conegui també com pont d'hidrogen. L'enllaç d'hidrogen és una de les interaccions intermoleculars més fortes, de l'ordre de 20 kJ mol−1. La seva presència disminueix la pressió de vapor de les substàncies i dóna rigidesa a les estructures dels sòlids. Moltes de les peculiars propietats de l'aigua poden ser explicades per la presència d'enllaços d'hidrogen entre les seves molècules. Vegeu també ^força electrostàtica^.