En Nil arriba de la llar d’infants un pèl empiocat: dècimes de febre, tos i un lleuger mal d’orella. Els seus pares li donen una cullerada del medicament A per fer-li baixar la febre i li posen unes gotes del medicament B per calmar-li el mal d’orella. A la nit, el dolor persisteix, i, per no passar de la dosi permesa del medicament B, li donen el medicament C, que els sembla equivalent. El resultat és un fort mal de panxa del menut. En Nil ha pres tres vegades la mateixa substància, ibuprofèn, sota tres noms de marca diferents.
Sovint el nom d’un medicament, que sol ser l’inventat pel laboratori que el comercialitza, no permet identificar-ne el principi actiu, és a dir, la molècula responsable del seu efecte terapèutic, com els ha passat als pares d’en Nil. Però els medicaments també tenen altres denominacions, potser no tan conegudes com el nom de marca però que n’identifiquen la substància més fàcilment: el nom químic (que correspon a la fórmula de la substància i segueix les normes de la IUPAC: àcid 2-(4-isobutilfenil)propanoic) i el nom farmacològic (un nom que proporciona una identificació única, senzilla i concisa del fàrmac: ibuprofèn), entre d’altres. A vegades, el nom farmacològic es confon amb el nom genèric (o nom comú), que té un abast més ampli, ja que descriu un grup farmacològic, i no una substància concreta dins d’aquell grup (com seria el cas de les benzodiazepines).
Els noms farmacològics més difosos corresponen a les denominacions comunes internacionals (DCI). Es tracta d’un sistema de nomenclatura estandarditzada proposat per l’Organització Mundial de la Salut que segueix un principi fonamental: si un fàrmac pertany a un grup de substàncies químiques farmacològicament relacionades, les DCI corresponents han de posar de manifest aquest parentiu. Això s’aconsegueix gràcies a una llista de partícules (una sola síl·laba o més d’una) amb significat farmacològic propi, a les quals s’afegeixen altres síl·labes o lletres que també són informativament rellevants, de manera que cada fàrmac acaba tenint un nom que és únic dins un conjunt de noms de fàrmacs amb noms relacionats. Per exemple, el sufix -triptilina, característic dels antidepressius tricíclics, mostra el parentiu entre la nortriptilina i l’amitriptilina.
Gràcies a aquest sistema, els noms dels fàrmacs es poden reconèixer i utilitzar arreu del món, amb lleugeres variants ortogràfiques segons la llengua. Els objectius són facilitar la comunicació entre investigadors i evitar errors de prescripció o, com en el cas d’en Nil, d’administració, atès que els envasos dels medicaments comparteixen una mateixa terminologia.
En català, el Consell Supervisor del TERMCAT ha fixat, amb el consens d’experts en farmacologia, un conjunt de principis per a adaptar les DCI dels fàrmacs a l’ortografia d’aquesta llengua. A més, el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona i el TERMCAT han recollit en el Lèxic de fàrmacs més de tres mil DCI de principis actius en català, que també es poden consultar pel Cercaterm. També podeu consultar més termes de farmacologia en el Diccionari de recerca clínica de medicaments.
