No serem nosaltres qui qüestionem el fons d’aquella frase tan famosa que diu que de mare només n’hi ha una, però sí que la matisarem. Perquè —deixant de banda que hi ha nens que tenen dues mares (i a veure qui s’atreveix a dir quina de les dues és més mare) i deixant de banda també que hi ha mares, com persones, de mena molt diversa— el que és cert és que et pots dir mare d’una criatura sense necessitat de ser estrictament (ni biològicament ni per adopció) la mare de la criatura. És el cas, per exemple, de la mare de llet, que en realitat és la dida, és a dir, la dona que alleta el fill d’una altra; o de la mare política, que, malgrat el nom, no es refereix a la mare sinó a la sogra.
Fa poc n’hem incorporat encara una altra: la mare de dia. Aquesta denominació, mare de dia, ha estat aprovada recentment pel Consell Supervisor per a designar la persona que ofereix, habitualment a casa seva, un servei professional i personalitzat d'atenció i cura a infants en edat preescolar, generalment menors de tres anys, en grups molt reduïts i en un ambient familiar.
Es tracta d’una professió d’introducció recent al nostre país i en curs de regulació, però amb una gran tradició i un gran reconeixement en altres països europeus (per exemple, a França, Suïssa, Alemanya, Àustria, Holanda, etc.). El nom, mare de dia, que és un calc de l’alemany (Tagesmutter), és la forma més utilitzada dins d’aquest col·lectiu professional. La majoria de mares de dia són dones, però també hi comença a haver alguns homes dins la professió; són, quan cal especificar-ho (perquè es considera que mare de dia pot funcionar com a genèric del concepte), els pares de dia (en alemany, Tagesvater, en singular).
L’espai degudament condicionat on una mare de dia acull els infants de qui té cura, sovint el domicili propi, s’anomena llar de criança, i el servei d’atenció i cura d’infants que ofereix, criança de dia.
El complement de dia, present en mare de dia i en criança de dia, respon a la idea que aquests professionals supleixen les funcions de mare o pare dels nens de qui tenen cura durant el dia, quan els veritables pares no hi són. De fet, ja s’utilitza en altres formes catalanes, com ara en hospital de dia o centre de dia, que designen centres que funcionen (com és el cas de la criança de dia) en horari diürn.
Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.
