Aquesta setmana, coincidint amb la Copa del Rei de Bàsquet (del 19 al 22 de febrer), volem destacar un #termedelasetmana dins de l’àmbit que fa aigua: es tracta del terme tir a l’aigua.
En bàsquet, un tir a l’aigua (en anglès, airball) és aquell llançament a cistella que falla, però falla del tot: la pilota no toca ni el cèrcol, ni la xarxa, ni el tauler. Sovint passa perquè el tir queda curt o molt desviat. No és estrany que sigui un dels errors més criticats: el públic rival sol aprofitar-ho per fer-ne burla. A més a més, té una conseqüència pràctica important: com que no hi ha rebot, normalment és més fàcil que l’equip contrari recuperi la pilota.
Des del punt de vista lingüístic, passem de l’aire (originàriament en anglès) a l’aigua (en català). Per què? En aquest àmbit, és habitual sentir el crit de aigua! o dir que el jugador ha fet aigua. Aquestes expressions populars podrien tenir l’origen en el joc dels vaixells (si s’encerta la posició on hi ha un vaixell, es diu “tocat”; si no és així, “aigua”). D’altra banda, fer aigua, en llengua general, ja vol dir que una nau té una entrada d’aigua per una esquerda en el buc i, per extensió de significat, és una cosa que fa fallida o que fracassa. Per tant, és un impacte fallit i, en aquest cas, figuradament cau a l’aigua.
En resum: un tir a l’aigua és el tipus de llançament que tot jugador voldria evitar i que el públic no oblida fàcilment. Si teniu ganes de no fer aigua i d’encistellar-la en català, pareu atenció a les xarxes, que aquest dijous publicarem un joc interactiu amb termes del bàsquet.
