En plena Setmana Sense Fum, quan sembla que tot ens convida a respirar millor, hi ha un terme que cada vegada fa més fum —o més aviat més vapor—: vaporeig, el nostre #termedelasetmana.
És la pràctica de vaporejar amb cigarrets electrònics o dispositius similars (allò que alguns venen com “només vapor”, com si fos una boirina poètica sortida d’un bosc nòrdic). El problema és que el vaporeig no fa desaparèixer els riscos sota una cortina de vapor. Tot i l’aparença tecnològica, aromàtica i aparentment innocent (“gust de mango glacial”, “cotó de sucre tropical” i altres invents de laboratori), implica consum de nicotina, dependència i exposició a substàncies nocives. I, a més, té l’habilitat de convertir qualsevol entrada d’institut, parada d’autobús o terrassa en una recreació de baix cost d’un concert amb màquina de fum incorporada.
El terme vaporeig s’ha format a partir del verb vaporejar (derivat de vapor) i del sufix -eig, molt habitual en català per crear noms d’acció o d’activitat, com passa amb passeig, bloqueig o mareig. Així, vaporeig designa l’acció o la pràctica de vaporejar amb cigarrets electrònics. La forma es considera més adequada que vapeig o vàping perquè s’ha creat amb recursos propis de la llengua i evita l’adaptació gairebé directa de l’anglès vaping.
Ara que ja sabem com se’n diu adequadament en català, només faltaria practicar l’opció més saludable: deixar el vaporeig fora dels nostres pulmons.
