Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "delicte" dins totes les àrees temàtiques

delicte delicte

<Protecció civil > Policia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

BALFEGÓ i VERGÉS, X. Diccionari policial. [Barcelona]: Consorci per a la Normalització Lingüística: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació, 1994. 244 p.
ISBN 84-604-9545-0

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  delicte, n m
  • es  delito
  • en  crime
  • en  felony
  • en  offence
  • en  offense

<Policia > Funcions i tècnica > Policia judicial>

Definició
Infracció penal castigada amb una pena greu.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  delicte, n m
  • es  delito

<Dret penal>

Definició
Infracció penal castigada amb una pena greu o menys greu.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • En sentit legal ampli, el delicte és una infracció penal, és a dir, cadascuna de les conductes descrites en el Codi penal (CP) i les lleis penals especials i sancionades amb una pena; per tant, la més greu de totes les infraccions de normes imperatives de l'ordenament jurídic.
    Ara bé, en sentit legal estricte, són delictes només les infraccions penals greus o menys greus, és a dir, en tot cas, no lleus, ja que les lleus constitueixen les anomenades faltes (art. 13 CP).
    En general, quan el CP utilitza el terme delicte es refereix només a les infraccions penals greus; aquesta era, segons sembla, una de les pretensions de l'òrgan legislador del 1995, ja que el Codi llavors derogat mantenia una indefinició considerable en relació amb el recurs al terme en el sentit ampli o estricte. Però la mateixa jurisprudència, tot interpretant el Codi del 1995, ja ha arribat a la conclusió que, en alguns preceptes, el terme delicte inclou tant les infraccions penals greus com les lleus; és així, molt especialment, en el cas de l'article 121 del CP, relatiu a la responsabilitat civil subsidiària de les administracions públiques pels «danys causats pels responsables penalment dels delictes dolosos o culposos».
    La llei defineix els delictes i les faltes com les «accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei» (art. 10). Però aquesta és un caracterització formal.
    En sentit material, és delicte tota conducta que mereix una sanció penal, i existeix, a més, la necessitat social que aquesta sanció penal sigui imposada. En aquest sentit, es pot dir que hi ha delictes no descrits en les lleis penals, i, en canvi, hi ha conductes descrites en les lleis penals que, materialment, no constitueixen delicte, pel fet de no merèixer o no necessitar una sanció penal. El delicte en sentit material es vincula, tradicionalment, a la noció de bé jurídic, concretament a la protecció subsidiària i fragmentària d'aquest bé. El concepte material, o politicocriminal, de delicte introdueix un element crític en relació amb un determinat dret positiu, i impulsa moviments de despenalització o bé de criminalització.
    Existeix un concepte criminològic de delicte. Per a la criminologia moderna, el delicte és una manifestació qualificada del comportament desviat respecte de les normes. Potser la qüestió fonamental des d'aquest punt de vista és si el concepte de delicte és substancial, és a dir, si els delictes ho són en si mateixos. En relació amb aquesta important pregunta, la criminologia tendeix a defensar que el delicte és el producte d'un procés social de definició. Per tant, adopta una posició bàsicament relativista. Ara bé, això no hauria de portar a oblidar el fet que hi ha una sèrie de delictes que ho han estat sempre en totes les cultures i els models socials, la qual cosa hauria de comportar una matisació important de l'esmentat relativisme.
    És important de distingir la definició legal de delicte, i evidentment els conceptes material (politicocriminal) o criminològic de delicte, de l'anomenada teoria del delicte. En efecte, les lleis penals, en els diferents tipus delictius, descriuen només les característiques específiques de cada figura de delicte. En canvi, no proporcionen una caracterització sistemàtica del conjunt d'elements que hi han de concórrer, ja que consideren que un fet constitueix, en general, delicte. És a dir, no ofereixen una teoria del delicte, entesa com a conjunt sistemàticament ordenat d'elements comuns a totes les figures de delicte.
    La definició legal de delicte, certament, fa esment a alguns d'aquests elements comuns: així, el principi del fet (acció o omissió), el principi de responsabilitat subjectiva (dol o imprudència), o el principi de tipicitat (descripció i sanció per llei). Ara bé, aquesta definició no introdueix cap criteri de sistematització i, evidentment, tampoc no desenvolupa els principis referits en les implicacions i interrelacions. La teoria del delicte és, doncs, bàsicament una elaboració doctrinal: concretament, l'elaboració més important de la dogmàtica juridicopenal.
    El terme delicte, doncs, resta associat, per la doctrina juridicopenal, sobretot a les conclusions obtingudes per la referida teoria en l'anàlisi dels elements comuns a totes les infraccions penals. Des d'aquest punt de vista, el delicte es defineix per la concurrència dels requisits de l'acció, la tipicitat, l'antijuridicitat i la culpabilitat, precisats i ordenats de manera diferent segons les escoles doctrinals. Molts autors hi afegeixen, explícitament o implícita, el requisit de la punibilitat.
    Deixant de banda els detalls de la teoria del delicte, s'ha de remarcar aquí que el delicte, en la concepció contemporània, ha de ser un fet. El dret penal vigent als països de l'àmbit de cultura català és, efectivament, un dret penal del fet. En canvi, no són delicte les personalitats, les actituds, les maneres de ser. El dret penal català no és un dret penal d'autor. Això s'ha de remarcar, perquè no ha estat sempre així. Hi ha hagut concepcions doctrinals -i cossos legals- que han inclòs com a delicte les referides actituds personals. Per exemple, a començaments de segle XX va tenir importància l'anomenada «concepció simptomàtica del delicte», segons la qual el fet delictiu no era important en si mateix, sinó com a reflex o símptoma de la patologia social constituïda per la personalitat de l'autor o autora. A la mateixa filosofia pertany la inclusió en el dret penal dels estats perillosos, descripció dels tipus d'autors dels quals es podria esperar la comissió de fets delictius en el futur. Tot aquest important corrent ideològic ha deixat d'ocupar un paper important en la discussió dominant del dret penal, de manera que, actualment, qualsevol anàlisi de la perillositat criminal d'un subjecte només es pot fer un cop s'ha constatat que ha comès un fet delictiu.
    La terminologia del CP podria portar a pensar que només el fet consumat és delicte -infracció penal- en sentit legal. Així, l'article 15 del CP, quan assenyala que són punibles el delicte consumat i la temptativa de delicte, sembla indicar que la temptativa no és, en si mateixa, un delicte. Aleshores només constituirien delicte les conductes descrites per la part especial del CP o altres lleis especials. Ara bé, segons el mateix CP, com també segons la dogmàtica de la teoria del delicte, són delictes no només els fets consumats, sinó també els fets intentats (art. 15 i 16), excepte en el cas de les faltes contra els interessos generals i l'ordre públic (art. 16.2). Més encara: si bé és cert que en general els actes preparatoris no constitueixen delicte, sí que ho són la conspiració, la provocació i la proposició (art. 17) en els casos concrets en els quals l'òrgan legislador ha decidit la incriminació. En canvi, hi ha una coincidència general en el sentit que no pot ser delictiva la fase interna de l'anomenat iter criminis: la ideació o planificació del delicte, els pensaments. En el mateix sentit, es podria pensar que només és delicte el fet de l'autor o autora, és a dir, de qui realitza de manera immediata i, fins i tot, de pròpia mà el fet descrit en els tipus de la part especial. Doncs bé, tampoc no és correcta aquesta afirmació.
    Com es pot derivar raonablement dels articles 27 i següents i 63 del CP, no només els autors únics i immediats cometen un delicte. També cometen delicte els coautors, els autors mediats, els inductors, els cooperadors necessaris i els còmplices. Per tant, les conductes de tots els intervinents en el fet, pels diferents conceptes esmentats, també constitueixen delicte.
    El delicte pot ser realitzat per una acció o per una omissió. Existeixen, doncs, delictes d'acció, de comissió activa, en els quals el judici de rellevància juridicopenal es projecta sobre el contingut de sentit actiu del fet de l'agent; i delictes d'omissió, en els quals el referit judici té com a objecte el contingut de sentit omissiu del fet de l'agent, és a dir, no el que ha fet sinó el que ha deixat de fer.
    El «deixar de fer» rellevant per al dret penal és el fet de no realitzar conductes d'evitació de riscos per als béns jurídics penalment protegits. Ara bé, això no vol dir que tota omissió de realització d'actes de salvaguarda de béns jurídics penalment rellevants constitueixi delicte. Una obligació general, vinculant per a tothom, de realització d'aquests actes només existeix en els termes concrets en els quals l'òrgan legislador tipifiqui la infracció del deure de solidaritat mínima; i aquesta tipificació normalment només comprèn els casos d'omissió del deure de socors en situacions de perill greu de béns jurídics personals. En la resta de casos, la qualificació d'una omissió com a delicte exigeix que el subjecte que no realitza l'acció deguda ocupi una posició jurídica (de deure) que s'anomena posició de garant i, a més, que es pugui formular un judici d'equivalència entre l'omissió i la comissió activa corresponent.
    Són delicte no només les conductes realitzades amb dol, sinó també les conductes imprudents. És a dir, no solament constitueixen delicte les infraccions penals realitzades amb intenció (dol directe de primer grau), o amb coneixement del contingut concret de risc de la conducta per part de l'agent (dol directe de segon grau -dol de conseqüències necessàries- o dol eventual); també són delictes els fets comesos infringint els deures de cura que es troben establerts en els diferents sectors d'activitat. Ara bé, a diferència del que succeeix amb el dol, la conducta imprudent en relació amb béns jurídics no sempre constitueix delicte. Com diu l'article 12 del CP, les accions o les omissions imprudents només s'han de castigar -és a dir, només són delicte- quan expressament ho disposi la llei. La llei tipifica delictes imprudents únicament en relació amb certs béns jurídics, i exigeix, a més, que la imprudència sigui greu. Només molt excepcionalment, en l'àmbit de les faltes, s'hi inclou com a infracció penal la imprudència lleu en relació amb béns jurídics fonamentals (art. 621 CP).
    Tot i constituir la més greu de les infraccions de l'ordenament jurídic, els delictes, en sentit ampli, no són sempre perseguits i sancionats d'ofici per l'aparell de l'Administració de Justícia. Hi ha delictes que no poden ser perseguits d'ofici, sinó que han de ser-ho a instància de part. En virtut d'aquest criteri, es distingeixen tres classes de delictes. D'una banda, els anomenats delictes privats, els quals exigeixen la interposició de querella -és a dir, l'exercici de l'acció penal- per part de la persona ofesa pel delicte o del seu representant legal (art. 215 CP). D'altra banda, els delictes semipúblics, la persecució dels quals requereix la interposició de denúncia de la persona agreujada o del seu representant legal, és a dir, l'expressió del seu interès en la iniciació del procediment (p. ex., art. 296 CP). I, finalment, els delictes públics, la persecució dels quals no requereix cap acte de la víctima. Una de les característiques del CP 1995 és l'increment important de delictes la persecució dels quals requereix la interposició de denúncia de la persona agreujada.
  • V. t.: tipus de delicte n m pl
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  delicte, n m
  • es  delito, n m

<Dret penal>

delicte delicte

<Ciències socials > Sociologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2021. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
Aquesta obra és un avançament del diccionari complet, en curs d'elaboració.

  • ca  delicte, n m
  • es  delito
  • en  crime

<Perspectiva sociològica > Conceptes bàsics>, <Institucionalització > Delinqüència>

Definició
Acció o omissió prohibida per la llei i amenaçada per una pena.

Nota

  • El concepte de delicte canvia a través dels temps, segons els països i en relació amb les múltiples legislacions vigents.
delicte delicte

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  delicte, n m
  • es  delito, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>