Back to top
abandó de família abandó de família

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  abandó de família, n m
  • ca  impagament de pensions, n m sin. compl.
  • es  abandono de familia
  • es  impago de pensiones

<Dret penal>

Definició
Delicte d'omissió del compliment de determinats deures vinculats a la institució familiar.

Nota

  • Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
  • Entre els delictes d'abandó de família es diferencien, d'una banda, l'abandó de deures legals d'assistència (art. 226.1), i, d'una altra, l'abandó consistent en l'impagament de prestacions econòmiques establertes en convenis o resolucions judicials en casos de separació, divorci, declaració de nul·litat de matrimoni, procés de filiació o procés d'aliments en favor dels fills (art. 227, també denominat delicte d'impagament de pensions).
    Respecte de l'abandó de família, la conducta típica consisteix en l'omissió de deures legals d'assistència (art. 66 i s., 142 i s., i 154 i s. Codi civil espanyol). Aquests deures tenen com a font la potestat del pare i de la mare, la tutela, la guarda o l'acolliment 37 familiar; o bé, els deures legals d'assistència per al manteniment en favor de descendents, ascendents o cònjuge, sempre que aquests estiguin necessitats. En el cas que no ho estiguin, l'incompliment no és subsumible en el tipus (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 28.5.1998, ponent: Bacigalupo Zapater). Es tracta d'un tipus d'omissió pura, consistent en l'incompliment de deures que recauen sobre determinades persones. Com a delicte d'omissió, es requereix la capacitat d'actuar per a poder apreciar el tipus. Inclou dues modalitats alternatives de realització del mateix delicte, sancionades amb la mateixa pena (arrest de vuit a vint caps de setmana i, de manera potestativa, inhabilitació especial per a exercir el dret de potestat del pare i de la mare, tutela, guarda o acolliment 37 familiar de quatre a deu anys). Aquest delicte només es pot perseguir si hi ha una denúncia prèvia de la persona agreujada o del seu representant legal (s'exclou l'eficàcia del perdó de l'ofès); si es tracta d'una persona menor d'edat, una persona incapacitada o una persona desvalguda, ho pot denunciar el ministeri fiscal (art. 228). Aquest últim pot, a més, instar a l'autoritat competent perquè apliqui les mesures pertinents per a la convenient custòdia i protecció dels menors (art. 233.3). Per a distingir la conducta típica del simple incompliment, deixadesa o retard, es pot entendre que el delicte sols es comet quan l'incompliment comporta un mínim «d'afectació» a la institució familiar per desemparament de la víctima. En el cas que es produeixi una situació de perill o de lesió, hi entraran en joc uns altres preceptes, en concurs amb l'abandó de família: bé en concurs ideal (omissió del deure de socors de l'article 195), bé en concurs de lleis (imputació d'un resultat, si s'escau, en comissió per omissió; art. 11).
    L'abandó pren unes característiques especials amb relació a la falta d'omissió d'assistència a determinades persones (art. 619). Segons l'article 226, no es tracta d'un delicte de desobediència a ordres de l'autoritat (art. 550), sinó d'omissió del compliment de deures fixats per la Llei, delicte que es pot considerar subsidiari del de desobediència.
    El Codi penal (CP) defineix també conductes d'abandó d'una persona menor d'edat o d'una persona incapacitada (art. 229 i 230). Es tracta també d'un tipus d'omissió pura, que consisteix en l'incompliment de deures que recauen sobre determinades persones: requereix la capacitat d'actuar per poder apreciar el tipus.
    Cal precisar el concepte de abandó, ja que, per exemple, no és possible apreciar-lo de la mateixa manera per a un subjecte de cinc anys que per a un altre de quinze i, igualment, pot ser diferent per a persones menors d'edat que per a persones incapacitades. En qualsevol cas, no és abandó el maltractament d'obra, el qual dona lloc a uns altres tipus de delictes.
    El delicte d'abandó de família en sentit estricte de persones menors o persones incapacitades inclou dues modalitats.
    En primer lloc, l'abandó d'una persona menor o persona incapacitada per part de la persona encarregada de la seva guarda (art. 229.1), que es castiga amb pena de presó d'un a dos anys. Si la conducta genera perill concret per a la vida, la salut, la integritat física o la llibertat sexual de la víctima, la pena és de presó d'entre dos i quatre anys, i se sanciona com correspon si constitueix un delicte més greu (art. 229.3).
    En segon lloc, el comportament d'abandó d'una persona menor o d'una persona incapacitada, realitzat per subjectes qualificats (pares, tutors, guardes legals: art. 229.2), se sanciona amb pena de presó de divuit mesos a tres anys. En el cas que es generi perill, s'aplica el cas agreujat de l'article 229.3, que no impedeix que es pugui apreciar l'existència d'altres delictes concurrents. Així ho estableix expressament el mateix precepte in fine: l'abandó per part d'algun d'aquests subjectes qualificats, del qual es deriva la mort de la persona menor o de la persona incapacitada, permet apreciar un homicidi en comissió per omissió, que desplaça el delicte d'abandó (STS del 21.12.1993, ponent: Montero Fernández-Cid).
    Si es tracta d'un cas d'abandó temporal, s'aplica la pena inferior en un grau a l'establerta per a cada cas (art. 230). En determinats casos, no és fàcil separar la conducta d'abandó temporal de la conducta d'abandó de família (per incompliment de deures de guarda): en la jurisprudència de la STS del 15.12.1998, ponent: García-Calvo y Montiel, que aprecia abandó de família en un cas de desatenció durant diversos dies; en sentit contrari, la Interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol (ITS) del 9.6.1999, ponent: Jiménez Villarejo, no qüestiona la condemna per abandó temporal d'una persona menor durant diverses hores, en dies diferents. Aquests delictes es diferencien de la falta establerta per l'article 618 per a qui, en trobar una persona menor o incapacitat abandonat, no la presenti a l'autoritat o a la família o no li presti, si escau, auxili.
    En el CP del 1995 desapareix la previsió de l'abandó per a ocultar la deshonra de la mare, que tenia efectes, si s'esqueia, per als avis materns; les situacions d'aquest caràcter es podrien tractar fent ús de les circumstàncies modificadores que afecten la imputabilitat.
    El CP castiga, juntament amb els delictes d'abandó, la persona que té a càrrec seu la criança o l'educació d'una persona menor o incapacitada, i la lliura a una tercera persona o a un establiment públic sense anuència de qui la hi ha confiat (art. 231, que sanciona la conducta amb la pena de multa d'entre sis i dotze mesos; s'estableix un subtipus de sanció agreujat per als casos en què es posa en perill); i la persona que utilitza o presta una persona menor o incapacitada per a la pràctica de la mendicitat (art. 232.1, que sanciona la conducta amb la pena de presó d'entre sis mesos i un any; hi ha un tipus de sanció agreujat per als casos de tràfic, ús de la violència, intimidació o subministrament de substàncies perilloses).
    En tot cas, es pot imposar als responsables de delictes d'abandó (art. 229 al 232) la pena d'inhabilitació per a l'exercici de la potestat del pare i de la mare o de drets relacionats amb les persones menors (art. 233.1). Si es tracta d'un funcionari que ostenti la guarda per raó d'aquesta condició, s'imposa, a més, la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic d'entre dos i sis anys (art. 233.2).