Nota

• Àmbit: Catalunya
• Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual, tal com estableix l'article 111-8 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya. La màxima «ningú no pot anar contra els seus propis actes» s'ha convertit en un principi general. Significa presència de conducta inicial i de conducta posterior, i aquesta última és contradictòria amb la primera, si de la posterior se'n deriven conseqüències incompatibles amb la pretensió o conducta inicial; és a dir, que la nova és incompatible amb les conseqüències jurídiques derivades de la primera. Anar contra el fet propi significa anar contra la pròpia voluntat. La forma d'actuar apareix com una manera de procedir injusta i mancada de lleialtat, cosa que s'exterioritza com una conducta contrària a la bona fe, ja que aquesta també és l'honradesa interna amb què la persona actua.
  Una de les conseqüències d'exercitar els drets de bona fe és l'exigència d'un comportament coherent. Significa que una persona, dins una relació jurídica, ha suscitat en una altra, amb la seva conducta, una confiança fundada en una determinada conducta futura, segons el sentit objectivament deduït de la conducta anterior, i sense haver de defraudar la confiança suscitada. I és inadmissible tota situació incompatible amb aquesta confiança. D'aquesta manera, l'exigència jurídica del comportament coherent està estretament vinculada a la bona fe i a la protecció de la confiança.
  La confiança suscitada pels actes, que imposa una coherència lògica al comportament de la persona, no sols és la confiança en una aparença. La conducta contradictòria és una contravenció o una infracció del deure de bona fe. El que pugui deslligar una persona d'un negoci no és una doctrina dels actes propis, sinó un valor vinculant de la declaració de voluntat. Qui actua en contradicció amb el que té manifestat va contra els seus propis actes.
  En l'acte propi, el que l'ordenament jurídic valora, perquè depengui d'això un efecte jurídic, no és una «voluntat negocial» que els actes revelen, sinó el sentit objectiu que aquests actes posseeixen. No es descarta la inadmissibilitat de la conducta contradictòria per a vetar un canvi de voluntat, sinó per a vetar una conseqüència que és objectivament inconciliable amb la bona fe. Això és, independentment de la voluntat que els hagi presidit o impulsat, aquests actes han suscitat en el cercle dels interessats una confiança fundada respecte del que signifiquen com a aptitud del subjecte.
  L'acte és una «promesa» d'una futura conducta coherent. La persona queda impossibilitada per a contrariar els seus actes, perquè ha de respondre de les conseqüències de la confiança suscitada. L'efecte dels actes propis no consisteix en la pèrdua del dret o de la facultat, sinó en la inadmissibilitat del seu exercici. Observem que l'article 111-8 diu: «Ningú no pot fer valer un dret o una facultat». Només s'hi poden emparar i oposar-se a aquesta inadmissibilitat de l'exercici del dret per contradicció amb la pròpia conducta les persones respecte de les quals aquesta conducta ha estat duta a terme i en les quals aquesta conducta ha pogut suscitar objectivament una confiança. Com a principi, pot ser aplicat pels tribunals encara que no hagi estat esmentat per les parts.
  En analitzar el precepte com a norma jurídica, cal destacar: a) que conté un mandat de tipus negatiu. La norma preconitza com a correcta una conducta per omissió, una inacció, una abstenció, i la conducta positiva la considera antijurídica. La prohibició de la conducta contradictòria equival al deure de conducta coherent. I d'això hom dedueix que es tracta d'una prohibició; i b) la prohibició es manifesta com un deure i com un límit del dret o la facultat, i significa un mandat de no actuar, que pot tenir dos sentits: pot indicar un deure jurídic, un comportament exigit per l'ordenament jurídic com a necessari per a l'ordre jurídic; un deure de no actuar d'una determinada manera. I, d'altra banda, pot indicar una prohibició, un mandat formulat d'una manera negativa.
  O sigui, un límit imposat a un dret o a una facultat. S'arriba llavors a un comportament lícit i permès, que es deixa a l'arbitri de la persona, sempre que es mantingui dins uns límits determinats. Això conté una impossibilitat d'actuar. En el primer cas hi ha incompliment, acte antijurídic i, per tant, responsabilitat. En el segon, hi ha «extralimitació», és antijurídic, de responsabilitat i porta a la ineficàcia de qui el du a terme. Així en l'article 111-8 es constitueix la prohibició com un deure jurídic, perquè és un deure de coherència amb la conducta pròpia.
  L'acte propi consisteix a exercitar una acció que si bé li és permesa, és contradictòria amb la mateixa conducta i que produeix conseqüències incompatibles amb l'actitud inicial.