Nota

• Àmbit: Inespecífic
• L'adequació social és una doctrina o teoria que sosté que les accions que es mouen en el marc de l'ordre de la vida en comunitat format històricament no es poden incloure a cap tipus delictiu, ni tan sols quan formalment (causalment) el compleixen i materialment comporten perills per a béns juridicopenalment protegits.
  La teoria de l'adequació social va ser formulada originàriament pel penalista alemany Hans Welzel. Segons aquest autor, als tipus es fa palesa la naturalesa social i històrica del dret penal: assenyalen les formes de conducta que s'aparten greument dels ordres històrics de la vida social.
  L'adequació social és, d'aquesta manera, l'estat normal de la llibertat social d'acció. Alguns exemples de formes de conducta típiques, però socialment adequades, són: la participació en el modern trànsit motoritzat, marítim o aeri; l'explotació nuclear; els esports; les lesions corporals insignificants; les privacions de llibertat irrellevants; servir begudes alcohòliques; el lliurament habitual de regals de poc valor als funcionaris públics, entre altres. En tots aquests casos, des del punt de vista ex post, hi ha un perill pel bé jurídic protegit, però no s'arriba a superar la llibertat general d'acció, atès que aquestes conductes es mouen dins allò que és socialment habitual o adequat.
  En la doctrina ha estat molt discutida la naturalesa de l'adequació social. Alguns autors entenen que es tracta d'una causa d'atipicitat, mentre que d'altres creuen que és una autèntica causa de justificació. La posició dominant sembla que s'inclina per la primera opció. S'entén que l'adequació social constitueix un criteri d'interpretació que obliga a restringir l'abast literal dels tipus de la part especial, excloent-ne els comportaments que siguin socialment adequats. Si s'entén que el tipus compleix la funció de seleccionar els comportaments penalment rellevants per la seva especial gravetat, es pot afirmar que el tipus s'ha de limitar a descriure lesions o posades en perill de béns jurídics de certa importància, tant pel valor del bé lesionat o per la proximitat de la seva posada en perill, com per la manera en què s'efectuen. Això permet entendre que les activitats socialment adequades no realitzen cap tipus per raó de la seva escassa gravetat.
  Pel que fa a la problemàtica de l'adequació social i la imputació objectiva, i no obstant el que s'ha afirmat fins ara, el desenvolupament de la teoria del tipus ha influït de manera determinant en l'abast de l'adequació social com a criteri d'exclusió de la tipicitat. En efecte, el fet de reconèixer que la conducta socialment adequada és atípica només al·ludeix al fet que el desvalor social d'una conducta és inherent al tipus com a tipus d'injust. No es tracta, per tant, d'un element del tipus, sinó de la seva essència: tots els tipus han de ser interpretats de manera que només hi encaixin conductes socialment inadequades.
  Ara bé, fins i tot la utilitat de l'adequació social com a criteri hermenèutic dels tipus ha quedat superada o dissolta per un instrumental molt més precís i carregat de contingut normatiu: la teoria de la imputació objectiva. En efecte, tot i que la inspiració general de la teoria de l'adequació social és correcta, el problema principal és la incapacitat que té per a decidir quan es tracta d'un comportament socialment (in)adequat. Amb el reconeixement que l'element fonamental dels tipus és la creació d'un risc penalment desaprovat, l'adequació social es dilueix en el concepte de risc no penalment desaprovat o risc permès. Si només un judici sobre la rellevància (objectiva-subjectiva) del risc, i no la mera causalitat abastada pel dol, fonamenta la tipicitat de les conductes desaprovades pel dret penal, és innecessari un retorn a la valoració social i general sobre la seva adequació o inadequació social per a excloure-la. La tipicitat no es donarà ja per la manca de la presència d'un risc penalment rellevant. Els casos abans mencionats es resolen acudint a la idea de risc qualitativament no prohibit o risc permès: el nebot que persuadeix l'oncle ric per tal que surti a passejar enmig d'un gran xàfec no respon pel delicte d'homicidi dolós si, tal com ell desitjava per a cobrar l'herència, es produeix la mort de l'oncle a conseqüència d'un llamp.
  En definitiva, l'antiga idea de l'adequació social, tot i que és essencialment correcta, ha quedat superada pel desenvolupament de la teoria de la imputació objectiva, concretament amb el criteri que cap risc general de la vida o risc permès no pot donar lloc a responsabilitat per les conseqüències que se'n derivin.