Nota

• Àmbit: Països Catalans | Àmbit: Inespecífic
• Les arrels institucionals dels ajuntaments es troben a Castella dins les arcaiques formes de representació col·lectives dels concejos oberts o assemblees generals de veïns, els quals escollien els càrrecs de govern, coneguts amb el nom de justicias o alcaldes. Entre el 1270 i el 1350, el consell comunal de les poblacions evolucionà cap a estructures d'organització més complexes i estables, en què es passà dels antics òrgans de govern, col·lectius i nombrosos, a grup més reduït de regidors, caracteritzats per una posició social privilegiada. Aquests regidors, nomenats pel rei a títol vitalici, ja només defensaven els interessos de l'oligarquia local. Entrat el segle XV, l'ajuntament -dit consistori o capítol- era la unitat de govern municipal més característica de les terres castellanes, i també l'element fonamental de la política autoritària de la monarquia, la qual en diposità el control, sota la tutela d'un magistrat reial: el corregidor. Els Reis Catòlics respectaren en termes generals la base jurídica codificada per llurs avantpassats, però insistiren a revisar aspectes concrets de la legislació municipal de ciutats i viles amb representació a les Corts, per a convertir-les en instruments dòcils de llur voluntat. Tanmateix, els Àustria feren de l'ajuntament de regidors l'eix vertebrador de llur política interior. El model regimental castellà també fou introduït a l'Amèrica colonial a partir del segle XVI. Tanmateix, la uniformitat municipal no arribà a la Corona d'Aragó fins al cap de dos-cents anys, sota la monarquia borbònica. El dret de conquesta i les lleis de Castella constituïren la justificació jurídica de Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) -com a càstig per la rebel·lió dels regnes forals durant el conflicte dinàstic- per a imposar el nou ajuntament. No obstant això, aquests ajuntaments es disseminaren de manera gradual. El Decret del 29 de juny de 1707 habilità consistoris castellans, primer a València i a Aragó. El Decret de Nova Planta del 16 de gener de 1716 feu el mateix a Catalunya. Però poc abans, el Decret del 28 de novembre de 1715, els havia consolidat a Mallorca. En qualsevol cas, mentre que el procés punitiu s'estengué a València i a Aragó, entre el 1708 i el 1709, a Catalunya s'obrí un període de transició que permeté el manteniment dels municipis consulars, però sota control de la monarquia. Les úniques excepcions prematures foren Tortosa, la qual, el febrer del 1709, dissolgué el Consell General per a articular un nou ajuntament, i a Barcelona, que si bé de moment no tingué consistori castellà, tampoc no li fou permès restituir el Consell de Cent. Una junta de setze administradors -formada per subjectes de provada fidelitat al primer Borbó- el substituí fins al desembre del 1718, moment en què la majoria d'ajuntaments de regidors estaven constituïts.
  En l'àmbit jurídic, el Decret de Nova Planta del 1716, el Reglament del 6 de juliol de 1717 -relatiu al govern de viles i llocs no capçaleres de corregiment- i la Cèdula reial instructòria del 13 d'octubre de 1718 -aplicable a Barcelona i a la resta de ciutats cap de districte- integraren la codificació més elemental per a la qual els Borbó regularen el govern dels ajuntaments del segle XVIII.
  Ara bé, la introducció del model municipal castellà a Catalunya no tan sols comportà canvis legislatius, també foren traumàtics els de caràcter formal, perquè no es tractava d'una simple modificació conceptual. Substituir el terme consell general per ajuntament o bé el de conseller, cònsol, paer i jurat per regidor, no fou gens fàcil, perquè eren figures institucionals estranyes al país i perquè comportaven formes d'organització molt diferents dels usos practicats fins aleshores a Catalunya.
  El model castellà modificà l'àmplia base social del municipi foral, en què, fins aleshores, els sectors gremials havien tingut cabuda. La substitució per una representació qualificada, limitada a la prioritat que només donava la possessió d'un títol nobiliari o d'assimilat, feu, en tot cas, culminar un procés que, amb certa lentitud, s'havia iniciat el 1510, arran d'un privilegi atorgat per Ferran II de Catalunya-Aragó. Per tant, ser noble o bé formar part d'alguna de les categories d'aquest estament fou un requisit que les autoritats borbòniques consideraren indispensable per a exercir de regidor.
  Una rígida jerarquia prelatòria s'establí en els ajuntaments. No obstant això, la impossibilitat de trobar prou personal investit d'aquest privilegi feu rebaixar els criteris selectius, però sempre sobre la base de la qualificació social que també donava la propietat o la professió. També era element de modificació, respecte de l'etapa anterior, el mecanisme d'elecció de les autoritats municipals. L'extracció de càrrecs pel sistema insaculatori havia garantit, al municipi foral català, una notable autonomia a l'hora de renovar el component humà. Aquest procés d'autoelecció fou suprimit per Felip IV de Catalunya-Arago (V de Castella). El rei es reservà la prerrogativa de nomenar regidors dins les ciutats capital de corregiment, sempre a consulta de la Cambra de Castella. A la major part de les altres poblacions catalanes, els regidors foren designats per l'Audiència gràcies a la cooptació de candidats practicada pels ajuntaments. Amb aquest canvi, però, la monarquia assumí el control directe sobre els nomenaments de les autoritats locals (com passava a Castella), prèvia selecció d'individus que reunien requisits de qualificació i fidelitat. I, de pas, posà fi a la tradicional independència dels ajuntaments, la qual havia estat considerada un focus de resistència i oposició vers els interessos de la monarquia.
  Indirectament l'elecció del personal regimental també comportà una novetat en tot allò que feia referència a la permanència en el càrrec, perquè, si fins aleshores el mandat havia estat temporal, ara es perpetuà -a discreció del rei- per un temps il·limitat, amb caràcter vitalici o per juro de heredad. Per tant, a l'ajuntament, els càrrecs es patrimonialitzaren entre l'oligarquia local. El resultat fou la reproducció del poder entre els individus que formaven part dels sectors socials que monopolitzaven el govern municipal, el control del qual fou un privilegi només reservat als membres que el constituïen. La venda d'oficis municipals -pels decrets del 30 de desembre de 1738 i del 27 de gener de 1739- representà també una novetat desconeguda a Catalunya -però inherent a la tradició castellana- que obrí les portes dels ajuntaments a sectors especulatius de la societat que veieren en la mesura no tan sols un inversió financera motivada per les necessitats fiscals de la hisenda reial, sinó també una manera d'accedir al govern consistorial, gràcies a la força dels diners. La solidaritat d'interessos entre els membres del capítol, enfront de la pressió de sectors populars marginats de la política municipal, garantí el domini del rei sobre els ajuntaments de regidors, atès que la nova elit governant devia la seva posició eminent a la Corona.
  Tanmateix, el domini de la monarquia també quedà escenificada, de manera molt directa, amb la incorporació d'agents que en depenien: corregidors, alcaldes majors i batlles. Tots ells eren presidents nats dels ajuntaments i malgrat les atribucions honorífiques (manca de vot ordinari, tret del qualitatiu) contribuïren, amb la seva presència, al control d'uns municipis que fins aleshores havien marginat l'autoritat del sobirà.
  La indiscutible capacitat dissuasiva del corregidor català quedà reforçada per la doble autoritat -civil i militar- que encarnava, com a governador militar i polític. No obstant això, a la pràctica, fou el regidor degà -el primer regidor- el veritable president capitular, perquè sobre la seva responsabilitat recaigueren la direcció de tots els debats i també l'orientació dels acords presos per la institució. La llengua vehicular, però, ja no fou el català, sinó el castellà.
  En cas d'absència -sempre en prelació- el degà era substituït pel regidor antiquior. Segons la Nova Planta, el nou ajuntament tenia competències sobre el govern polític i econòmic de les poblacions. Representava, doncs, els seus habitants, però naixia amb atribucions governatives reduïdes, tutelades per l'Audiència. De fet, era un simple gestor administratiu d'escassos recursos econòmics confiscats i fiscalitzats per la Intendència, de la qual depenien els regidors per a llur manutenció (salaris i despeses ordinàries), com molt bé recordava la dotació barcelonina del 1718.
  Anualment, l'ajuntament havia de lliurar a la Comptadoria Principal de l'Exèrcit -per mitjà del síndic- una relació jurada i escrita dels comptes de la ciutat, dins la qual havien de quedar reflectides les quantitats rebudes, i també les despeses autoritzades.
  Quan es va extingir l'autonomia econòmica de segles passats, la penúria de recursos deixà els ajuntaments catalans del segle XVIII en un estat de dependència absoluta respecte de la hisenda del rei. El marge de maniobra que podia proporcionar el deute públic (censals) quedà condicionat a l'autorització expressa del rei. A part d'això, les obligacions financeres anteriors al 1714 no desaparegueren pas i els ajuntaments heretaren els deutes dels antics governs consulars. Havien de pagar i mantenir obres pies i hospicis com abans. Els ingressos de les rendes municipals (impostos i propietats comunals) eren minsos o estaven intervinguts per la Corona. La taula de canvi continuava recollint les aportacions assignades, i el majordom de propis gestionava tot el patrimoni municipal. Un ajudant seu redactava les nòmines. Paral·lelament, la Junta de Propis i Arbitris i la de proveïments (abastos), no podien prendre cap decisió autònoma sense el permís de la Reial Audiència.
  Els ajuntaments tenien funcions de policia sobre obres públiques, mercats, llicències d'obres i sanitat, entre altres, però havien perdut la capacitat contenciosa (reservada al corregidor i a l'alcalde major). Malgrat tot, el regidor obrer i l'almotacén (l'antic mostassaf) podien sancionar sense judici. Barcelona i altres ajuntaments col·laboraven en la recaptació del cadastre i la resta de contribucions complementàries, segons ordres emeses per la Intendència els anys 1735 i 1767. Per Decret del 17 de desembre de 1771, feien el mateix amb la formació de llistes pel sorteig dels quintos militars. La Instrucció de gener del 1749 i l'Edicte de l'Audiència catalana, del desembre del 1773 els responsabilitzà de la percepció de penes de cambra. Per decrets del 1746 i del 1754, les secretaries dels ajuntaments havien de remetre, a la Cambra de Castella, un testimoni certificat de presa de possessió de corregidors i alcaldes majors. D'acord amb el decret del 1759, també tenien l'obligació de registrar les cèdules, les reials ordres, els decrets, les pragmàtiques i els despatxos, dins els llibres d'acords, i amb paper segellat.
  Les disposicions i les normatives de l'ajuntament eren els pregons i bans, que es penjaven públicament a places i carrers. Igualment, els ajuntaments, estaven facultats per adreçar representacions al rei, amb la signatura del corregidor i dels regidors. Tanmateix, l'exclusió de sectors populars obligaren aviat les autoritats borbòniques a introduir canvis institucionals, però d'abast limitat i sense comprometre el poder de l'oligarquia governant.
  A partir de la segona meitat del segle XVIII, les acusacions de malversació de cabals públics, dirigides contra els regidors, permeteren prendre mesures en aquest sentit. Per Reial ordre del 2 d'agost de 1760 fou introduïda una figura que, malgrat ser desconeguda dins el marc municipal català, ja era present a Castella des de feia segles. L'ofici en qüestió era el síndic procurador general. Originàriament, el càrrec fou concebut per a controlar la gestió dels regidors. Però en recaure en individus vinculats a famílies patrícies, el seu poder dissuasiu quedà neutralitzat. Fou diferent el paper que van tenir els diputats del comú i els síndics personers. Tots dos oficis eren d'extracció popular i foren articulats per la interlocutòria acordada del Consell de Castella, el 5 de maig de 1766, arran de les conseqüències originades pel motí de Squillace.
  A diferència del síndic procurador general, els nous oficis estaven pensats per a representar els interessos dels sectors socials marginats pel municipi i per a fiscalitzar la gestió dels edils i els recursos econòmics comunals. Sens dubte, els nous oficis foren vistos pels regidors com una seriosa amenaça vers el tradicional monopoli de què gaudien, però també fou un intent tímid perquè sectors de gran vitalitat social -com eren els gremis- poguessin recuperar part d'una representació política perduda el 1714. La crisi final de l'Antic Règim comportà canvis que debilitaren la base social dels ajuntaments. La pèrdua d'atractiu de les regidories vitalícies es traduí en renúncies de la noblesa titulada, la qual fou, en part, desplaçada per sectors rendistes i mercantils.
  A partir del 1790, l'Audiència catalana autoritzà la insaculació dins alguns petits municipis, la qual cosa significà una tornada al sistema electiu derogat per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) en la Nova Planta. La Constitució de Cadis del 1812 establí els fonaments governatius dels nous ajuntaments, amb responsabilitats -delegades per l'Estat liberal- més àmplies, sobretot en el camp de la fiscalitat, la policia, la sanitat, l'ordre públic, la propietat privada, l'ensenyament i la milícia. El principi que regí la concepció vitalícia del regidor fou substituït per una base electiva popular. Mentrestant, corregidors i alcaldes majors (reemplaçats ara pel cap polític i pel jutge de primera instància, respectivament) veieren separades les funcions polítiques atribuïdes de les judicials.
  Un cop derogada l'obra constitucional per Ferran VII (1814), aquesta no pogué ser restablerta fins al 1820, i va quedar tipificada en el reglament del 1822. La Llei 1823/00774, del 3 de febrer, pel govern econòmic i polític de les províncies establí una divisió entre administració i economia municipal molt més clara que la del 1812. Els ajuntaments liberals, però, havien de quedar sotmesos a la supervisió de les diputacions provincials. La restauració absolutista retornà la planta municipal a l'estadi anterior al 1808, fins que el decret promulgat el 23 de juliol de 1835 establí per fi el corpus jurídic sobre el qual s'acabaren alternant les nombroses legislacions municipals del segle XIX.