Nota

• Àmbit: Inespecífic
• L'arranjament té com a pressupòsit un desacord constituït per l'oposició exterioritzada de dues interpretacions divergents sobre fets o sobre el dret aplicable a una situació fàctica.
  El conflicte o la controvèrsia que pressuposa tot arranjament pot tenir un caràcter jurídic privat o públic, i, en aquest últim cas, pot tenir abast local, comunitari, nacional i fins i tot internacional.
  L'existència d'aquesta institució és constant al llarg de la història, ja sigui al marge de l'ordenament, per tal com pot respondre al reconeixement de l'autonomia privada de la voluntat, ja sigui en regulacions jurídiques. Entre aquestes últimes cal esmentar el Digesta (2.15.0) i el Codi de Justinià (2.4.0), on, amb el títol «De transactionibus», apareixen els precedents de l'actual transacció.
  En l'àmbit internacional, cal assenyalar una evolució creixent de l'arranjament pacífic de controvèrsies al compàs de la globalització i la universalització de les relacions humanes i dels conflictes bèl·lics. Fins a les darreries del segle XIX, el reconeixement als estats d'una competència de guerra il·limitada i la manca de desenvolupament del dret internacional públic reduïa les possibilitats de l'arranjament pacífic; tanmateix, amb l'augment dimensional dels conflictes bèl·lics, s'intensificà la consciència que cali potenciar procediments d'arranjament, i s'iniciaren els primers intents codificadors (conferències de pau de la Haia del 1899 i del 1907). D'aleshores ençà, l'avenç codificador ha estat constant i té una clara manifestació en la Carta de les Nacions Unides (art. 2), desenvolupada en diversos textos, com ara la Resolució 2625 (XXV) de l'Assemblea General de les Nacions Unides, la Declaració de Manila sobre l'arranjament pacífic de controvèrsies internacionals, del 1982, i la Declaració sobre la prevenció i l'eliminació de les controvèrsies i les situacions susceptibles de posar en perill la pau i la seguretat internacionals i sobre el paper de les Nacions Unides en aquest àmbit, del 1988.
  Per a assolir l'arranjament d'un conflicte es poden utilitzar mitjans o procediments facultatius ben diferents. En general, tots apareixen com a alternatives a la intervenció jurisdiccional contenciosa, a càrrec dels tribunals integrants del poder judicial o d'àrbitres escollits per les parts, en què no hi ha pròpiament acord de les parts sobre el resultat, sinó la simple obligació legal d'acatar-lo.
  La doctrina processal ha distingit dos grans mitjans de resolució de conflictes socials previs i aliens al procés. D'una banda, l'autocomposició, en què els mateixos interessats dirimeixen el conflicte plantejat, ja sigui transaccionant llurs interessos o bé renunciant-hi puntualment o definitivament. D'una altra, l'heterocomposició, que implica que el conflicte es resol gràcies a la intervenció d'una tercera persona.
  Entre els mitjans d'autocomposició cal distingir els següents: a) la negociació, que és un mitjà molt estès per a resoldre una disputa sobre fets o sobre dret. Generalment, es configura com un procés d'aproximació entre les posicions divergents realitzat per les mateixes parts o per llurs representants, amb l'objectiu d'assolir o provocar un acord final. Per si mateixa no garanteix en cada cas particular la consecució d'un acord final; b) la transacció, que és la institució autocompositiva, regulada en els articles del 1809 al 1819 del Codi civil espanyol, que ha estat profusament estudiada per la doctrina civilista, i que consisteix en un acord de voluntats de les parts enfrontades en un procés civil o disposades a fer-ho, en virtut del qual posen fi al procés jurisdiccional iniciat o eviten que comenci. D'acord amb la regulació actual, no són aplicables en matèria d'estat civil de les persones, qüestions matrimonials ni aliments futurs, ni tampoc en el procés penal, atès el caràcter bàsicament innegociable de l'acció penal en el procés espanyol, només excepcional en els pocs casos de conformitat que admet la Llei d'enjudiciament criminal (LECr).
  Com a formes heterocompositives per a arranjar un conflicte cal esmentar les següents: a) la mediació, que és un mitjà de resolució extraprocessal de disputes consistent en la intervenció d'una tercera persona per a conduir les parts a un acord, fins i tot proposant-los-en el contingut; b) la conciliació, que és un mètode tradicional d'heterocomposició per a resoldre disputes, que pot ser extraprocessal, i que també es pot desplegar en un procés regulat. Es tracta d'un intent d'aproximació de les parts realitzat davant un particular o un òrgan públic. Només es regula a l'ordenament jurídic en aquest últim cas. Així, és establert específicament en la LECr com a tràmit preprocessal opcional i com a contingut possible de la compareixença prèvia del judici de menor quantia, i en la Llei de procediment laboral (LPL), de l'Estat, de manera obligatòria; c) la intervenció de terceres persones, que és reconeguda dogmàticament per la doctrina com a manera d'integrar les relacions jurídiques; és un fenomen propi de l'àmbit contractual, tot i que escàs. En efecte, de vegades es determina, en relacions contractuals que contenen obligacions de llarga durada, la intervenció decisòria de terceres persones alienes a la relació, per al cas en què sorgeixin dubtes sobre la interpretació de les obligacions contractuals de les parts o que es produeixin modificacions en les circumstàncies que facin necessària una revisió del contracte; d) la doctrina també ha fet referència a la intervenció del síndic de greuges (a l'Estat, el defensor del pueblo) i a l'organització privada de minitrials, com a formes alternatives al judici contenciós per a resoldre un conflicte d'interessos.
  En relació amb l'arranjament de controvèrsies internacionals, cal dir que el dret internacional públic imposa una obligació general de comportament: tots els estats arreglaran llurs controvèrsies per mitjans pacífics, de manera que no es posin en perill ni la pau ni la seguretat internacional ni la justícia. En aquest àmbit té vigència també el principi de lliure elecció de mitjans d'arranjament, entre els quals cal incloure la negociació, la mediació, els bons oficis, la conciliació, l'arbitratge, l'arranjament judicial i el recurs a organismes o sistemes regionals que els mateixos estats escullin, d'acord amb l'article 33 de la Carta de les Nacions Unides i amb la Resolució 2625 (XXV).
• V. t.: mediació n f