Nota

• Àmbit: Inespecífic
• ('art notarial')
• Art que neix a mesura que les grans ciutats medievals desenvolupen el comerç.
  Els mercaders, per a llurs transaccions, van veure que els calia emprar una mena de document jurídic més especialitzat. Atès que ni els tractats dels ars dictandi ni les col·leccions de fórmules oferien als notaris solucions teòriques i pràctiques en la redacció de documents, va sorgir una literatura molt especialitzada adreçada a resoldre i exposar els problemes en l'escriptura dels contractes, les últimes voluntats i els processos. Aquesta mena d'obres van rebre el nom de ars notariae.
  Els precedents de l'ars notariae són els formularis que apareixen a la primera meitat del segle XIII. Són obres destinades exclusivament a la pràctica. El primer és redactat a principis del segle XIII per un notari de Bolonya i rep el nom de Formularium tabellionum. Posteriorment, cap a l'any 1225, el notari Corradino escriu el Formularium. Després, entre els anys 1220 i 1240 apareixen el Formularium florentinum artis notariae. També Ventura de Sant Florian redacta un formulari propi.
  Amb qui s'inicia l'obra definitiva de l'ars notariae és amb Rainiero de Perugia, un notari i professor de Bolonya que redacta aquest treball entre els anys 1224 i 1234. Rainiero és el primer a identificar la formulació dels instruments com una ciència notarial. A més, hi afegeix un aspecte que fins aleshores havia faltat a la resta de formularis: la redacció d'una disciplina teòrica. Per això, la ciència notarial és tant l'estudi jurídic del dret material com l'estudi pràctic per mitjà dels formularis. A partir d'aleshores, la redacció de documents té la consideració d'un art (ars). És destacable també el fet que amb l'ars notariae de Rainiero de Perugia apareix, per primer cop, l'estructuració tripartida de la matèria notarial en forma de contractes, últimes voluntats i processos. Aquestes disciplines coincidien, en bona mesura, amb els aspectes més generals de l'activitat professional del notari. L'obra de Rainiero té una gran influència sobre obres posteriors, com la Summa aretina, redactada a la ciutat italiana d'Arezzo entre els anys 1240 i 1243. També aquí es recull la divisió tripartida de la disciplina notarial, el mateix que a l'obra de Zacaries de Bolonya.
  La renovació de la literatura prové de la generació posterior que apareix a la mateixa ciutat de Bolonya. El primer d'aquests autors és Salatiel, també notari i professor, que continua la divisió tripartida de la matèria notarial i és autor de la redacció de dues obres sobre ars notariae, encara que el primer dels manuscrits només es conserva parcialment. Salatiel amplia molt la doctrina, i atorga molta importància a l'aparell de glosses, on es descobreixen els seus grans coneixements civils i literaris. En tot cas, ateses la densitat i la complexitat del seu tractat, va ser una obra poc útil per als notaris. Per això és ràpidament desplaçada pel treball de Rolandino, de nivell inferior, encara que més adreçada a la pràctica. Amb Salatiel es fonamenta el caràcter públic del notari i, per extensió, de la institució notarial. A més, afirma que la creació de notaris només la pot fer el príncep o el seu delegat. Aquests principis es mantenen invariables al llarg dels segles. Malgrat que és desplaçat aviat per Rolandino i la seva obra, l'ars notariae de Salatiel va tenir molta influència tant a Itàlia com a altres llocs, com ara a Catalunya.