Nota

• Àmbit: Catalunya
• El capitular rebia aquesta denominació per estar estructurat en capítols; cada capitular, doncs, era una col·lecció de capítols, articles o disposicions estructurades en un document. Els capitulars aparegueren en el marc d'un decisionisme jurídic dels reis carolingis, com a resultat de llur voluntat personal. No obstant això, aquesta actitud unilateral respecte de la creació dels capitulars estava subordinada a un altre tipus de normes legals generals, les leges populars, creades per les assemblees de la comunitat franca, resultants d'un cert pactisme entre aquesta i el sobirà.
  Aquestes leges consensuades, juntament amb altres tipus de normativa -com ara la consuetudinària-, constituïen l'ordenament comú i perpetu, mentre que els capitulars eren més aviat disposicions circumstancials, creades per a casos especials, que buscaven una adequació a la realitat canviant de cada moment, obeint, a vegades, a situacions particulars i, en unes altres, no exemptes d'una validesa provisional.
  La importància dels capitulars, a més del valor que tenien com a element actualitzador del dret franc i fins i tot com a precedent del dret feudal, rau en la incidència que van tenir en la història jurídica dels pobles hispànics, ja que van existir diversos capitulars concedits particularment als hispans de la Septimània (la Gòtia) i, després de noves conquestes meridionals, de la Marca Hispànica del Pirineu oriental, és a dir, el país hispanogot que va formar part de l'imperi carolingi en els primers segles de l'alta edat mitjana.
  Després de la invasió musulmana peninsular, l'antiga província goda de la Septimània fou alliberada i integrada al regne franc a mitjan segle VIII; i en els inicis de la centúria següent, amb Carlemany, la conquesta carolíngia arribà a la línia Llobregat-Cardoner-Cadí i es constituí la Marca Hispànica (germen de la formació política de Catalunya).
  En vista de la nova estructura pública en aquests territoris, la finalitat dels capitulars carolingis era fonamentalment articular la dependència politicoadministrativa dels hispans dins el poder franc. Això no havia de comportar la pèrdua, encara que sí la limitació, del propi ordenament (la Lex gothica cristal·litzada en el Liber iudiciorum), a causa del principi personalista que inspirava el dret dels dominadors i el caràcter específic i gens aglutinant d'aquestes ordenances franques. Aquesta característica i la poderosa aristocràcia hispanogoda van assegurar la pervivència de la tradició jurídica del Liber iudiciorum enfront de la influència franca.
  Es té constància de diversos capitulars pels hispani: capitular de Carlemany, el 780, que regulava l'ocupació de terres i la integració social dels hispani a la Septimània; cap al 801, després de la incorporació de Barcelona, l'emperador va regular la condició jurídica dels habitants del territori sotmès, així com altres aspectes juridicopúblics en relació amb el poder carolingi; l'assentament territorial va implicar friccions i queixes dels hispani davant el mateix Carlemany que, el 812, mitjançant un capitular, va procurar atendre les reclamacions; dos capitulars de Ludovic Pius, el 815 i el 816, van desenvolupar àmpliament les del 801 i el 812, i van crear un estatut jurídic bàsic dels hispani (llibertats, servei militar, administració de justícia, ocupació de terres, vassallatge i fidelitat, entre altres); finalment, Carles el Calb, el 844, va promulgar un altre capitular que confirmava els extrems dels anteriors. La vigència d'aquests capitulars va cessar amb la caiguda del domini carolingi sobre la Marca Hispànica catalana.