Nota

• Àmbit: Unió Europea
• Charroux és una ciutat situada al sud-est de Poitiers. Des de mitjan segle X, Charroux era la seu del comte de la Marca, que limitava amb els comtats de Poitiers, Angulema i Llemotges. Charroux va ser el primer concili que va tractar la pau de Déu, que als segles XI i XII es va estendre a l'Europa central.
  Les fonts difereixen, perquè Labbé i Cossart (Sacrosancta concilia, París, 1671, t. IV, col. 733) i Mansi (Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio, Florència/Venècia 1784, t. XIX, p. 89-90) parlen de tres cànons i P. de la Lande (Conciliorum antiquorum Galliae a Jac. Sirmondo, S. J., editorum suplementa, París, 1666, t. IV, p. 328, de la col·lecció de J. Sirmond) parla, a més, d'un quart cànon.
  Els tres primers cànons mostren característiques típiques de la pau de Déu. Només els bisbes hi estan implicats, com ara l'arquebisbe de Bordeus (alhora bisbe d'Agen) i el seu sufragani de Poitiers, Perigús, Saintes i Angulema, així com el bisbe de Llemotges. Els bisbes apel·len en el preàmbul als seus precursors, que ja advocaven pel respecte dels béns d'Església, la protecció dels clergues i pauperes (és a dir, els pobres, socialment i econòmicament dependents en la societat medieval), així com els seus béns en temps carolingis. En els tres cànons és comú que, en el cas de transgressió, hauria de ser pronunciat l'anatema, és a dir en la forma cerimoniosa maledictio (maledicció) expressant excomunió, l'exclusió completa de la comunitat eclesiàstica.
  L'any 975 el bisbe Guido de Le Puy (Alvèrnia) va adoptar la primera mesura pacificadora, amb la qual va obligar tots els membres de la seva diòcesi, milites i rustici, a respectar la pau, a no atacar cap església i a deixar els béns dels pauperes intactes, així com a compensar les víctimes. Des de l'oposició el bisbe hi va fer anar les seves tropes, i als assistents els va fer jurar la pau davant Déu. Mentre Le Puy mostra una mesura de pau concreta, placitum publicum, els bisbes reunits a Charroux l'any 989 van unes formular normes de pau abstractes.
  La confirmació d'aquestes normes en el concili de Poitiers (1000-1014), que no va ser convocat per l'arquebisbe de Bordeus, sinó per Guillem V, comte de Poitiers i duc d'Aquitània (conegut per Guillem III), així com la repetició de normalitzacions usades en els concilis de Llemotges (994), Le Puy (994), Beauvais (1023), Ivois Mosa (1023), Amiens (1033/1036), etc., va suggerir que les normes de la pau podien revelar una difusió probablement important a les diòcesis. A Poitiers es va denominar clarament sicut in concilio Karrofense constitutum est.
  El concili de Bourges del 1038 s'adaptà explícitament a la tradició d'aquests concilis, mentre tornava enrere cinquanta anys i alhora s'apel·lava a Charroux: a quinto decimo anno et supra hac lege constringit.
  Com a mitjans per a la confirmació de les normes de la pau de Déu es troba antany la prestació d'un jurament en forma de relíquies i l'ús de tòpics retòrics. Atès que amb el concili de Charroux totes les diòcesis de la província van ser representades pels seus bisbes, el sínode es va reunir completament i va poder decretar les normes de totes les diòcesis afectades: Nos ergo in Dei nomine specialiter congregati decrevimus (preàmbul). Els capitulars cronològicament anteriors a Charroux confirmen que aquestes normes van ser repetides en públic per a ajudar a convertir-les en autoritat, voluntat que també tenia el concili de Charroux, així com els concilis de pau que en van resultar, que es van fonamentar en la pau carolíngia.
  Charroux representa una confirmació del dret més primerenc, ja que els mateixos continguts legals són copiats en els capitularis carolingis, el dret popular (Leges Barbarorum) i els concilis predecessors. Així ho demostren les regulacions paral·leles dels concilis d'Orleans (de 511 al 549), Tours (567), Mâcon (585), París (614), Quierzy (857), Ver-sur-Launette (884) i Metz (893), que mostren el mateix resultat. Quan els autors de la pau van recórrer sobretot als capitulars, no només es fa evident el caràcter conservador de la petició sinó, a més, una tendència que tracta l'ordre i el dret policial, parlant en termes moderns. Els capitulars ja contenien dret policial i administratiu.
  Estudis recents de la història regional d'Aquitània han demostrat que els comtes de Poitiers i els ducs d'Aquitània van seguir la tradició carolíngia de poder. Amb llur política aspiraven a una cooperació estreta amb l'Església, fet que es manifesta en particular en la recerca de la pau, la justícia i la unitat en l'època de la reforma pregregoriana.
  En l'edició de De la Lande del 1666 s'esmenta, tal com s'ha explicat anteriorment, el quart cànon, que pràcticament anticipa la reforma gregoriana: es va prohibir explícitament el nicolaisme i la simonia. La pau de Déu tracta, en definitiva, una intensificació prematura, sobretot de models de norma carolingis, que els prínceps d'Aquitània enyoraven. La presència de Guillem V en el concili de pau de Poitiers (1000-1014) presenta proves de l'aliança propera del poder eclesiàstic i del laic. La pau de l'any 1155 del rei Lluís VII, que cobria un període de deu anys, marca el final del moviment per a França, abans que les regulacions de pau fossin ignorades completament en el dret laic.