Nota

• Àmbit: Inespecífic
• La confessió és tipificada en l'article 21.4 del Codi penal (CP) com a circumstància atenuant de la responsabilitat penal: «haver procedit el culpable, abans de saber que el procediment judicial es dirigeix contra ell, a confessar la infracció a les autoritats». Aquesta regulació té l'antecedent en l'article 9.9 del CP del 1973, que regulava l'atenuant d'«haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani [...] a confessar a les autoritats la infracció».
  Hi ha una certa discussió sobre quin és el fonament d'aquest atenuant. El CP del 1973 exigia que la confessió es dugués a terme com a conseqüència d'un «penediment espontani» i això havia portat algun autor a entendre que, d'alguna manera, la confessió determinava que la conducta del delinqüent mereixia un retret menor. Fins i tot, es considerava que l'atenuant disminuïa la culpabilitat (Sentència del Tribunal Suprem [STS] 3.11.1988, ponent: Puerta Luis), tot i que aquesta interpretació resultava, ja en aquell moment, dogmàticament difícil d'acceptar. Com que en el CP del 1995 ha desaparegut la referència al «penediment espontani», aquesta interpretació és encara menys acceptable.
  La confessió no determina la disminució de gravetat en el fet antijurídic, ni una minva de la culpabilitat del subjecte responsable, ja que en el moment de la confessió el fet ja està consumat, així que aquesta no pot incidir sobre aspectes que ja han quedat fixats (gravetat, culpabilitat).
  La confessió és un comportament postdelictiu que interessa a l'Estat en la seva tasca de persecució del delicte i que per això es fomenta mitjançant l'atenuació de la pena. Els requisits que han de concórrer per tal que la confessió tingui efectes atenuants són els següents:
  En primer lloc, cal que el subjecte responsable del fet el confessi sense desfiguracions, falsedats ni afirmacions que portin a la confusió. En efecte, la confessió «s'ha de poder reputar veraç, és a dir, que no oculti elements rellevants i que no n'afegeixi falsament altres de diferents, de manera que s'ofereixi una versió irreal que demostri la intenció de l'acusat d'eludir les responsabilitats mitjançant l'establiment d'un relat que l'afavoreixi, i que resulta ser fals segons la valoració de la prova feta després pel Tribunal (STS del 30.11.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca). Per exemple, la STS del 13.2.2002, ponent: Móner Muñoz, no va apreciar l'atenuant en un cas en què el subjecte va confessar que l'escopeta se li va disparar sola quan, en realitat, l'havia disparada ell. Ara bé, són admissibles les imprecisions pròpies d'una descripció humana.
  En segon lloc, la confessió ha de tenir lloc abans que l'autor sàpiga que el procediment judicial es dirigeix contra ell, a diferència del CP del 1973, que disposava que la confessió havia de tenir lloc abans que l'autor tingués coneixement de l'obertura del procediment judicial. La interpretació del moment en què el procediment es dirigeix contra el subjecte provoca controvèrsia. Segons alguns autors, les mateixes diligències policials constitueixen un procediment dirigit contra l'autor. En canvi, n'hi ha d'altres que entenen que el procediment es dirigeix contra el subjecte en el moment de les diligències prèvies en la fase d'instrucció. Aquesta segona interpretació és més convincent, ja que el procediment s'ha d'entendre en sentit estricte.
  En tercer lloc, l'autor ha de confessar el fet davant les autoritats. Ara bé, això no significa que la confessió hagi de tenir lloc davant l'organisme competent per a perseguir el delicte en qüestió. Quan era vigent el CP del 1973, semblava que, per a apreciar l'atenuant, s'exigia la concurrència d'un element subjectiu: que el subjecte obrés per impuls de «penediment espontani». No obstant això, el contingut d'aquest impuls de penediment espontani era molt discutit, per una banda, per les seves connotacions ètiques i, per una altra, per les dificultats de provar-ne l'existència (STS del 13.12.1988, ponent: Puerta Luis). Per això, l'atenuant s'apreciava tant si el motiu era que l'autor estigués convençut d'haver obrat malament, com si l'interès era obtenir certs beneficis penològics (STS del 27.5.1992, ponent: Ruiz Vadillo), de manera que la tendència era clarament l'objectivització de la interpretació de l'atenuant (STS del 27.2.1992, ponent: Delgado García).
  Amb la desaparició de la referència al penediment espontani en l'article 21.4 del CP del 1995, desapareix també la base legal per a exigir la concurrència d'un element subjectiu i n'hi ha prou de constatar el fet objectiu que l'autor ha confessat davant les autoritats dins el termini previst (STS del 30.11.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca). S'ha plantejat si l'atenuant de confessió és apreciable en els delictes imprudents. Per a la concepció que donava molta importància al penediment i que, a més, interpretava aquest element dotant-lo d'un fort contingut ètic, hi havia problemes per a parlar de penediment en els delictes imprudents, ja que en aquests delictes el subjecte no «vol» la conducta típica i, per tant, no té motiu per a penedir-se.
  Com que l'article 21.4 del CP del 1995 no exigeix la concurrència d'un element subjectiu de penediment, no hi ha obstacles per a apreciar l'atenuant de confessió en els casos de comportaments imprudents.